Com que vivim en una civilització basada en el treball (i molt especialment en el treball inútil), ningú ens ha ensenyat la tècnica de l’ociositat, que tant els capitalistes com els capellans tenen per mare de tots els vicis. L’ociositat és enemiga de la productivitat, adversària de la violència i mare del bon descans. En altre temps, fins i tot era (o potser encara és, perquè en qüestions de teologia mai no se sap!) un dels pecats capitals. Però, què seria la vida si, carregada de problemes, no tinguéssim temps per a jeure i per a mirar lluny? Mandrejar no hauria de ser considerat un pecat capital; resulta com a molt un pecat provincial, perquè on adquireix el seu valor sublim és justament en indrets una mica oblidats, on mai passa res que no resulti estrictament previsible i on, sobretot, està descartat estrictament que ningú passar a la història. Passar a la història deu ser, com cometre un crim passional, una de les coses més cansades que hi ha al món. Ensopir-se a la vora del trinquet municipal de Borriana, quan l’única decisió transcendental que cal prendre és en la vida si vas a l’Aldi o si et deixes caure a la terrassa de la Panderola pren una dimensió molt diferent a la que adquireix el reconsagrat esplín de la ciutat de València o de Barcelona.
L’ociositat és molt més que disposar de temps lliure. De fet, poques coses hi deu haver més esclaves i il·lusòries que el suposat temps lliure. Sempre hi ha algú que conspira per omplir-lo. I sobretot és un temps del tot coaccionat per un munt de compromisos. La pressió social per visitar la família, o per dedicar-nos a la jardineria té un punt sinistre. Tampoc té res a veure amb la conversa interminable i és incompatible amb vicis com la violència o la cobdícia. Ser ociós és alguna cosa molt més profunda que estar-se sense fer res. És una manera de guaitar el món. No fotre res, en el més estricte sentit de l’expressió, sempre ha estat una tendència aclaparadorament propera al cansament dels sentits.
Dir-se coses esperables en estat horitzontal i no tenir res a compartir en vertical, això és l’ensopiment mortal. No cal recular fins Emma Bobary o a Bella del Senyor d’Albert Cohen que és un gran monument literari a les virtuts de l’ensopiment. La deliciosa manera de veure passar el temps de les petites ciutats italianes (i de la Roma de Moravia) va produir alguna de les grans novel·les del segle passat; i ja em diran vostès que seria del gran Leonardo Sciascia (A cadascú el que és seu) sense l’avorriment sicilià i calorós. No estic al dia de les aportacions de la narrativa local al tema, però intueixo que segurament algun dia, si els plaers de la maternitat els ho permeten, novel·listes com Mar Bosch o Anna Punsoda n’escriuran planes magnífiques.
Les dones intel·ligents ho saben, segurament per instint: l’ociositat no és inacció sinó contemplació, morbidesa i deteniment. Combinar el cansament de l’ascensió estiuenca a una muntanyeta local amb el mal de cap d’una ressaca i el silenci dels camps amb la lectura, temptacions d’àmbit rural per excel·lència, són algunes de les activitats més literàries que conec i les dones saben fer-les calmosament, com cap mascle mediterrani imaginaria mai. Seria discutible si la lectura és encara una activitat d’oci o si la tecnologia ja l’ha convertit en una altra cosa. L’ociositat, però, és un vici literari i, com l’escriptura d’una novel·la, necessita disciplina i preparació. En una vella cançó Luigi Tenco ho va dir a cau d’orella “Mi sono innamorato di té, perquè non avevo niente da faré”. No em diguin que amb aquests dos versos no n’hi ha prou per a encetar una novel·la. Al cap i a la fi inventar una aventura és molt millor (i sobre tot molt menys estressant) que viure-la; i si hi ha una cosa molt més decent que l’agitació banal és l’ensopiment ben portat.
També és radicalment fals que l'oci com a experiència tingui gaire a veure amb la sensació de llibertat, ni que sigui una lliure elecció, tot i que sovint pugui ser percebut així. Els estius rutinaris i sinistres a les cases familiars del poble, que ara molta gent acaba de recuperar per por d’una estranya pandèmia xinesa, obliguen a gestionar els temps morts gairebé com si es tractés d’operacions militars. Que un virus ens hagi portat a l’ociositat obligatòria i a recuperar costums i paisatges d’infància podria semblar gairebé estúpid. La persiana baixada, l’ombreta de la figuera, l’aigua frescal de la riera cal administrar-les estratègicament.
Aquestes coses en altres temps eren privilegi de rics. Un bon amic, que havia estat professor d’espanyol en una universitat canadenca, mantenia que viure en un país fred amb llargues nits d'hivern, i moltes hores de llum de dia a l'estiu, porta a què les activitats d'oci preferides siguin les curses de cavalls, el patinatge sobre rodes o esports d'equip com el hoquei, mentre a partir d’una certa edat és inexcusable el cant coral, aplicat a cerimònies religioses. En canvi, per a ell l’oci mediterrani era inevitablement individualista. En tot cas, segons deia, al Canadà l’oci estava a l’abast dels pobres, mentre a Europa era qüestió de rics. Els sociòlegs contemporanis diferencien entre oci casual, que és el bo de debò, oci seriós (per exemple dedicar-se a la numismàtica) i oci basat en projectes (construir maquetes). L’oci casual és una forma de gaudi que no necessita cap formació cultural prèvia, però resulta extremadament sofisticat.
Teòricament, les classes altes estan “consuetudinàriament exemptes” (l’expressió és del clàssic de de la sociologia Thorstein Veblen) de treballar, “i es reserven per a tasques que impliquen un cert grau d’honor”. D’aquesta manera, segons Veblen, els rics només han de dedicar-se a quatre coses. Textualment: el govern, la guerra, les pràctiques religioses i els esports. Tota la resta és cosa de pobrissalla i de morts de gana. Consultin Teoria de la classe ociosa, que és un tot un clàssic de la sociologia i s’explica a totes les universitats com cal. Al final sense temps i diners, l’oci és una activitat improbable. Per això, ai las, el cronista ha de deixar enllestit l’article i tornar a la feina. Com cada setembre, si fa o no fa.