“Aquí en passa alguna”, diu Matt Coker mentre condueix el Portia cap al canal de la Mànega passant per davant del moll de Dover. A dalt, davant l’oficina del port, s’hi han col·locat uns vint policies i agents de frontera amb armilles groc fluorescent, i darrere seu hi ha diversos vehicles de transport i dues ambulàncies. “Tornarà a ser un dia mogut”, diu Coker.
Som el matí del 19 d’agost, acaba de sortir el sol i damunt la costa francesa el cel té una brillantor ataronjada. El mar està en calma. La tempesta Ellen no s’espera fins a la tarda, i es veu nítidament la línia de la costa de Calais. Una silueta negra, a uns 34 quilòmetres de distància.
A l’altra banda, a la platja de Sangatte, d’aquí a unes hores hi arribarà arrossegat per l’aigua Abdulfatah Hamdallah, un jove sudanès que ha intentat la seva última travessia en una llanxa pneumàtica per a nens remant amb pales, que feia servir en lloc de rems. No sabia nedar. Hamdallah és el primer refugiat que mor al canal l’any 2020.
El primer, que se sàpiga.
“És una bogeria”, diu Matt COker, un mariner esprimatxat amb pentinat de nen i nas de boxejador que des de fa 22 anys surt per aquí gairebé cada dia. Lloga regularment el seu catamarà blanc i blau, el Portia, a pescadors esportius, que pesquen verats, llobarros i turbots.
Fa dos anys, el setembre del 2018, de sobte es van començar a veure persones. A uns sis quilòmetres a l’est de Dover, van aparèixer del no-res tres homes i una dona en una barca de goma sense motor. Tan bon punt Matt i els seus clients es van girar, les quatre persones van llançar-se a l’aigua i van enganxar-se a la barana del Portia, d’onze metres d’eslora. Coker els va donar aigua i va trucar a la guàrdia costanera. Ells es van fer càrrec dels refugiats. Al cap de quaranta minuts, l’aparició s’havia acabat.
Des d’aleshores, el pescador ha anat trobant refugiats en barcasses a mar obert. Últimament gairebé cada dia. En té gravacions en vídeo al mòbil: s’hi veu gent en barques de rems, en barques pneumàtiques, persones en caiac, gent que de vegades va tan apinyada a la barca que no es pot dir on acaba el mar i on comença la barca, mig enfonsada. “Això són proves”, diu el capità. No se sap mai per a què es poden necessitar.
Matt Coker, de 40 anys, mariner de quarta generació, s’ha vist immers de cop i volta en un conflicte en què va augmentant la tensió. La primera part del conflicte són milers de dones i sobretot homes procedents de llocs en crisi i de països pobres del món que després d’un viatge ple de tribulacions han arribat fins a Calais, a França, i que allà esperen una oportunitat per travessar el canal de la Mànega sols o amb l’ajuda de traficants. Es diu que han de pagar fins a 5.000 lliures, uns 5.500 euros.
I l’altra part és el govern britànic, que va arribar al càrrec amb la promesa de reduir a qualsevol preu el nombre d’immigrants. I que ara fins i tot mobilitza l’exèrcit per aturar aquesta gent que arriba en barquetes.
Més de 5.000 persones ja han aconseguit travessar el canal aquest any, gairebé el triple que l’any passat. Només el 6 d’agost van arribar a l’illa 235 persones en disset barques: tantes, si fa no fa, com en tot l’any 2018.
La crisi del coronavirus empeny els migrants cap al mar. El nombre de camions que normalment s’embarquen a Dunkerque, Calais o Zeebrugge en direcció a Anglaterra s’ha reduït. I, per tant, també ha disminuït el nombre d’oportunitats d’amagar-se entre el carregament o d’aferrar-se al xassís. A més, també s’han reforçat els controls.
Però el nombre de persones que esperen trobar una vida millor a la Gran Bretanya no ha baixat. Al contrari. Pel que sembla, molts volen arribar a l’illa abans del 31 de desembre, el dia que el Regne Unit sortirà definitivament de la Unió Europea. Amb el crit d’“O ara o mai!”, els traficants empenyen els esperançats migrants a fer-se a la mar amb qualsevol cosa que floti.
No fa gaire la Marina francesa va pescar de l’aigua un home que s’havia col·locat ampolles de llimonada buides al voltant del cos per arribar flotant fins a Anglaterra. Alguns ja ho han provat amb piscines infantils i pales. Els pescadors denuncien cada cop més robatoris de motors de forabord.
Moltes de les persones –procedents de l’Iran, l’Iraq, Síria i el Iemen, però també cada cop més de l’Àfrica– creuen que la porta del Regne Unit podria quedar tancada definitivament amb el Brexit. Alguns indicis apunten que podrien tenir raó.
La ministra de l’Interior, Priti Patel, una de les figures més dures entre els radicals del Brexit, ha anunciat que abans d’acabar l’any s’elaborarà una nova llei d’asil “justa”, amb què, en paraules seves, vol “desbaratar els plans” dels migrants i dels que els donen suport. De fet, però, els que busquen asil ja no tenen pràcticament cap via regular per entrar al Regne Unit. Les xifres parlen per si soles: mentre que el 2019 van sol·licitar asil a Alemanya 142.500 persones i 120.000 a França, al Regne Unit en van ser només 44.000.
Patel, però, està sota pressió. “Take Back Control” (‘Recupereu el control’), feia l’eslògan dels favorables al Brexit, i amb això es referien sobretot a la suposada “presència excessiva d’immigrants” al Regne Unit. Encara es recorda tristament com el 2016 Nigel Farage, recalcitrant militant anti-UE, va destapar un cartell enorme amb una caravana de refugiats en què es veien les paraules: “Breaking Point” (‘punt d’inflexió’).
Farage ara torna a entrar en joc per aturar personalment la “invasió” d’Alemanya. I desenes de diputats conservadors, que s’han unit al parlament en un grup anomenat de “sentit comú”, repeteixen obedientment les seves proclames: en una carta oberta han instat el govern de Boris Johnson a fer alguna cosa, amb tanta celeritat com es pugui, contra “la invasió d’immigrants”.
El govern tory se sent amenaçat per 5.000 persones mortes de gana. Igual que Churchill –model a seguir de Johnson– en la lluita contra Adolf Hitler, animen a combatre a les platges; però en aquest cas l’adversari no té res més que barques inflables de goma.
Tot i així, la ministra Patel –filla d’immigrants indis– precisament ha posat en marxa en bon nombre d’accions. Al juliol ella i el seu homòleg francès van acordar una “unitat conjunta dels serveis secrets” que ha d’actuar contra les bandes de traficants. Patel va nomenar un exsoldat de la Marina Clandestine Channel Threat Commander, és a dir, comandant contra amenaces clandestines al canal. Patel s’ha ocupat que avions de vigilància de la Royal Air Force sobrevolin fotogènicament el canal de la Mànega. I va enviar una apel·lació de socors a l’exèrcit per aturar l’armada de bots pneumàtics.
Pel que sembla, els soldats ja s’han entrenat per deixar inoperables els motors de forabord de les barques de migrants mitjançant xarxes flotants.
“Una bogeria”, diu el mariner Matt Coker. “Això seria condemnar-los a morir”. Ell ja ha vist diverses vegades bots pneumàtics plens a vessar al canal. “Una onada, i ja els has vist prou”.
Coker ha fet càlculs: només a la part britànica hi ha cada dia quatre llanxes de la Border Force (policia de fronteres), un helicòpter, dos avions i un dron, a més de la gent en terra: policies, agents de frontera i metges. I aviat s’hi afegirà la Marina. “Això costa centenars de milers de lliures cada dia per rescatar del mar unes quantes persones. Per què no els paguem un bitllet i ja està?”.
A la cabina Coker té una pantalla on segueix aquesta bogeria dia a dia. S’hi veu en groc les costes d’Anglaterra i França; el canal de la Mànega, al mig, il·luminat en fúcsia. I a sobre hi centellegen petits triangles negres que són els vaixelles de contenidors, els ferris, les barques de pescadors i les patrulles, que disposen de l’anomenat Sistema d’Identificació Automàtica. El canal de la Mànega és una de les vies marítimes més concorregudes del món. Alguns dels vaixells de càrrega tenen uns quants centenars de metres d’eslora.
I en algun punt entre aquestes línies que deixen els vaixells digitals darrere seu, aquest matí també hi ha alguns bots de plàstics inflables. No es veuen a la pantalla, però Coker sap que hi són. Ho pot deduir gràcies al Pride of Kent, un ferri que en sortir de Calais de sobte vira amb força i no es mou durant uns minuts. Ho pot saber pel Hunter, una de les quatre llanxes ràpides de la Border Force, que cap a les set del matí solca les onades. O per una barca de la Marina francesa, que molt a poc a poc però amb constància es desplaça cap al nord-oest.
Els francesos no aturen les barques de goma, només s’hi queden a prop per poder ajudar els integrants en cas d’emergència, tal com preveu la Convenció de l’ONU sobre el Dret de la Mar. El Regne Unit també va signar el tractat en el seu moment.
Al final d’aquest 19 d’agost, 164 persones hauran estat portades a terra per les autoritats britàniques. No se sabrà mai quantes no ho han aconseguit, a banda del sudanès Hamdallah. “No ho sap ningú”, diu Coker, “però de tant en tant se senten històries”. Històries com la d’un pescador de Ramsgate, al nord de Dover, que diuen que va trobar un cadàver a les xarxes i que va avisar les autoritats. A continuació, li van confiscar tot l’equipament i l’hi van retenir durant mesos. Potser això només és un rumor, però “des d’aleshores els pescadors s’estimen més tenir la boca tancada”, diu Coker.
Són les 7.33 quan el Siegfried Lehmann informa per ràdio. Amb un fort accent de l’est d’Europa, el capità transmet que veuen una “barqueta”, que si algú els pot donar un cop de mà. El Portia de Coker és a menys de quinze minuts. Poc després veuen el Lehmann, un vaixell de mercaderies de noranta metres d’eslora amb bandera d’Antigua. Davant el seu buc es balanceja un punt minúscul sobre les onades. A mesura que es fa gros, es reconeix un bot pneumàtic gris clar amb catorze persones ben apilonades, dotze amb armilla salvavides. Una dona porta una mascareta, pel que sembla està embarassada. Aparentment, tots provenen del nord d’Àfrica o de l’Orient Mitjà.
“Esteu bé?”, crida Coker. Tres homes assenteixen. “Ja arriba la guàrdia costanera”, brama Coker, després gira, perquè per darrere arriba a tota velocitat l’Eagle, que fa la volta al bot i s’atura al seu costat. Així acaba el viatge, presumptament de milers de quilòmetres, d’aquestes catorze persones, a uns nou quilòmetres i mig de la costa britànica. Han tingut sort i podran sol·licitar asil a la terra promesa d’Anglaterra. Al fons es veuen els penya-segats blancs i al damunt la poderosa fortalesa de Dover. Una imatge de postal.
Gairebé.
“No són invasors”, diu Coker, quan posa rumb al port de sortida. “No porten armes, com a màxim unes quantes ampolles d’aigua”. Però també és evident que això no pot continuar així. A Dover, on la majoria va votar a favor del Brexit, van canviant els ànims. Aleshores el capità assenyala una zona portuària secundària on aquest matí es balancegen amarrats uns quants bots pneumàtics i un caiac que han estat confiscats. “La gent està enfurismada”.
Efectivament, en els últims temps s’acumulen les notícies d’atacs contra suposats “refugiats econòmics”. Alguns ciutadans indignats han imitat Nigel Farage i han difós per les xarxes socials els noms i les adreces d’hotels on el govern allotja sol·licitants d’asil.
Un municipi es va veure obligat a expressar públicament que els sol·licitants de socors “no suposaven cap amenaça per a la població local”; molts provenen de regions, van dir les autoritats, “que estan devastades per les guerres o per la fam”; no deixaran a ningú sense menjar a Anglaterra.
Per a començament de setembre uns desconeguts han convocat a través de les anomenades xarxes socials “tots els patriotes” a una manifestació a Dover. Volen crear “tant de caos com es pugui”. Sembla que la retòrica xenòfoba de la ministra de l’Interior i dels seus animadors conservadors ha fructificat. Però encara no és clar que els radicals acabin beneficiant-se de la histèria que ells mateixos han atiat.
Cap al migdia, al port de Dover hi ha un home amb càmera i trípode que filma amb tota calma com el Hunter deixa a terra les persones que ha rescatat del canal aquest matí. “26”, diu l’home, “abans n’han sigut 23, entre ells fins i tot un amb cadira de rodes”. L’home ho ha gravat tot, i a la tarda ho penjarà a la seva pàgina de Facebook: “Així tothom podrà veure què passa aquí i ho podrà comparar amb les xifres oficials”.
És un home baixet i simpàtic de 63 anys que ha vingut des de Newcastle. Era carnisser, però per problemes d’esquena va haver-se de jubilar abans d’hora. Des del maig ve aquí gairebé cada dia a filmar. També ensenya orgullós un escàner que li permet escoltar les comunicacions per ràdio de la policia de fronteres.
“Va començar com un passatemps”, però ara l’home forma part d’un grup informal en què els membres tenen noms en clau. “Little Warrior” (‘Petit Guerrer’) s’està probablement sobre als penya-segats, des d’on es veu de meravella la costa de Dover. “Active Patriot” (‘Patriota Actiu’) no és gaire lluny. D’altres fan guàrdia a Deal, Dungeness, a St. Margaret’s Bay i a Folkestone. Vigilen tota la costa sud-est d’Anglaterra: la milícia ciutadana del canal de la Mànega ja no es refia del seu govern.
“No diuen tota la veritat”, diu l’home, a qui anomenen “Geordie” perquè així se’n diu de la gent de Newcastle. Efectivament, aquest any ja han arribat més dels 5.000 “refugiats econòmics” oficials. I Priti Patel –Geordie l’anomena “Pretty Useless” (‘bastant inútil’)– xerra molt però no fa res.
“Fa anys que s’hauria hagut de fer venir la Marina”, diu Geordie, i si aviat no s’atura la “invasió”, ens en hem d’encarregar nosaltres. Tot i així, ell no aniria tan lluny com alguns companys seus, que ja s’han plantejat disparar per foradar els bots pneumàtics. Després mira l’hora. Passen uns quants minuts de les dotze: “Hora de fer una cervesa”.
Aquests dies en què els pubs tornen a estar oberts, això a alguns també els sembla un deure patriòtic.
Traducció d'Arnau Figueras