És en els moments de més dificultat quan els espais transversals i plurals evidencien la divisió interna. A l’antiga Convergència Democràtica, partit fundat a finals de 1974, que va governar la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003 i que ha seguit al capdavant de la majoria de les institucions entre 1980 i 2003, hi havia pràcticament espai per a tothom. Si més no, així ho asseguren els qui van integrar aquella formació, amb o sense carnet i amb una sensibilitat política -asseguren alguns- que s’allunya bastant de l’imaginari públic, que sempre va situar el partit al centredreta del tauler polític. Però ocupar la centralitat política durant dècades és impossible si s’intenta fer des d’un posicionament ideològic i nacional fix.
Aquell partit, de fet, el liderava el president Jordi Pujol, clar referent de la formació i d’aquella estratègia pactista del “peix al cove”. Pujol era una persona capaç d’atraure distintes sensibilitats ideològiques. Mentre proclamava discursos nacionalistes que arribaven a incomodar en segons quins sectors de Madrid, alhora era reconegut per diaris com l’ABC, de tradició monàrquica i conservadora, que el va nomenar “Español del Año” el 1984. El mateix diari justificava aquest reconeixement assegurant que Pujol, “com abans Josep Tarradellas, ha contribuït considerablement a fer viable la Constitució i la monarquia democràtica que ha restaurat les llibertats a Espanya”. La capacitat de pacte de Convergència, que va votar el 1993 a favor de la investidura de Felipe González i tres anys més tard a favor d’investir José María Aznar, era una altra de les distincions que més definien el partit. Fins i tot, el 1999, quan Jordi Pujol va poder ser investit per última vegada, la seua majoria simple li obligava a entendre’s amb una altra formació. Podia optar-ne per dues: el Partit Popular i l’emergent Esquerra Republicana de Josep-Lluís Carod Rovira, que empataven a 12 diputats. CiU va preferir entendre’s amb la dreta espanyola, cosa que l’electorat català no va entendre del tot. Quatre anys més tard, Convergència seria rellevada al capdavant de la Generalitat.
En aquells anys, l’actual president a l’exili, Carles Puigdemont, ja integrava des de feia temps les files de Convergència Democràtica. Puigdemont, que encara exercia com a periodista i no esdevindria diputat fins el 2006, sempre havia considerat el president Pujol “un referent polític”, tal com explica al llibre M’explico. De la investidura a l’exili (La Campana), escrit conjuntament amb el director d’El Punt Avui, Xevi Xirgo. Els dos mons, el més convençudament independentista de Puigdemont i el més pragmàtic de Pujol, tenien cabuda en l’antiga Convergència. I és, precisament, aquesta transversalitat i capacitat d’atracció de tendències diverses el que no es vol perdre en Junts, el nou partit fundat pel president a l’exili.
Transversalitat
Irene Rigau i Oliver (Banyoles, Pla de l’Estany, 1951) va ser consellera de Benestar Social i Família entre 1999 i 2003, i d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya entre 2010 i 2016, aquest darrer període ja amb Artur Mas com a president. Abans de fer-se militant de Convergència a inicis dels vuitanta, aquest partit havia comptat amb ella per desenvolupar càrrecs de confiança sense que mai li demanaren que es fera del partit. “Me’n vaig fer militant per la confiança que m’havien donat”. El seu marit, Salvador Carrera (1925-2018), tenia una llarga tradició al si del partit com a alcalde de Ribes de Freser (Ripollès) entre 1979 i 1983, com a president de la Diputació de Girona (1983-1987) i com a diputat al Congrés (1986-1989). Reconeix, per tant, que va fer el salt, també, “per motius de dinàmica familiar”, però “sobretot per agraïment”. Rigau va ser la primera dona, recorda ella mateixa, amb un càrrec polític important a Girona.
“Per a la gent de Convergència jo era d’esquerres”, explica. “Hi havia qui discrepava que jo manés, perquè jo no era del partit i perquè tenia connotacions més esquerranoses”. Segons Rigau, ella mateixa va entendre de seguida el missatge del president Pujol, “inspirat en les polítiques nòrdiques que van condicionar el meu compromís social”. De fet, assegura que, a l’hora de buscar militants de Convergència, en aquell moment no es buscaven persones amb una ideologia determinada, sinó “gent que havia fet coses per a la població i per a la societat: gent d’Òmnium Cultural, implicada en els aplecs, compromesa amb el país: era una bona manera de trobar base militant a través de persones que es comprometien amb la societat més enllà del seu càrrec. En aquest sentit, Convergència no era un partit sectari, i jo mateixa en soc un exemple”.
L’exconsellera explica que de Convergència queda “aquell perfil de gent que s’estima el país i que creu en una societat cohesionada”, i que es manté “aquell votant interclassista que es veia reflectit, també, en els congressos de CDC, on trobaves un metge, un gran empresari, un botiguer o un estudiant”.
En els mateixos termes s’expressa Arcadi Calzada i Salavedra (la Vall d’en Bas, Garrotxa, 1946), vicepresident del Parlament entre 1984 i 1995, president de la Diputació de Girona entre 1980 i 1983 i alcalde d’Olot entre 1983 i 1987. Calzada, un històric de Convergència avui clarament identificat amb l’estratègia unilateral del president Puigdemont, admet que d’aquell partit, “segurament, queda menys, però encara hi ha una proposta política i oberta que és interessant, interclassista, 100% catalana i amb vigència”. Calzada recorda que va entrar a Convergència el 1977 perquè “en una ciutat com Olot, ser contestatari en aquell moment volia dir ser comunista, ideologia amb què no m’he identificat mai, i Convergència et permetia ser contestatari sense ser comunista”.
En aquest sentit s’expressa, també, l’exconseller Felip Puig i Godes (Barcelona, 1958). Qui fora conseller en quatre ocasions —de Medi Ambient entre 2000 i 2001, de Política Territorial i Obres Públiques entre 2001 i 2003, d’Interior entre 2011 i 2012 i d’Empresa i Ocupació entre 2013 i 2015) va entrar a Convergència el 1975, quan encara era menor d’edat, perquè “em vaig veure més identificat en el projecte de Jordi Pujol i Convergència que no pas amb altres forces més ‘autoproclamades’ d’esquerres”. Puig, actual president de TRAM —empresa operadora de les xarxes de tramvia de l’Àrea Metropolitana de Barcelona— destaca l’“ampli ventall ideològic, des de la socialdemocràcia fins als postulats socioliberals i democristians” que, segons ell, oferia Convergència, “on m’hi sentia còmode”. Puig valora el seu antic partit pel seu “nacionalisme moderat, reformisme i pactisme d’ampli espectre ideològic” i per la seua “connexió amb una important base sociològica, amb els sectors econòmics i socials més emprenedors i per la vocació de cohesió social”.
El missatge que ha intentat traslladar el puigdemontisme amb tots els intents de constitució de formacions polítiques protagonitzats pel president a l’exili —primer amb la llista electoral de JxCat, després amb l’efímera Crida Nacional i ara amb la conversió de Junts per Catalunya en un partit polític— és ben similar al de la Convergència més primigènia: treballar per un objectiu comú des de la transversalitat. Si el missatge central de fa dècades era el de la governabilitat, ara és, sobretot, el d’aconseguir la independència de Catalunya.
Però, tot i els canvis polítics evidents que han condicionat també, l’esdevenir de l’antic espai convergent, les persones consultades encara creuen que existeix “una manera de fer que no ha canviat”. El poeta i lingüista Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) és actualment el director de la Institució Cultural del CIC (Centre d’Influència Catòlica). Va treballar sempre en els àmbits de la cultura i l’educació, i entre 1999 i 2003 va ser secretari general de la Presidència. Era la darrera legislatura de Jordi Pujol com a president. Duarte, que havia treballat per a la Generalitat des dels anys vuitanta, no es va incorporar a Convergència fins el 1990. Miquel Reniu, qui era director general de Política Lingüística, el va animar a fer-ho. “Considerava que Convergència era una eina excel·lent en el procés de reconstrucció i de rellançament nacional del país”.
Segons Duarte, “l’espai polític que tenia Convergència com a referent continua essent molt important i representatiu, però, com era previsible, després de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut, viscuda per molts catalans com una agressió, aquest espai s’ha desinhibit i s’ha endurit”. Prova d’això seria la pujada de to del discurs dels antics líders del partit, però “aquest espai continua essent-hi i continuarà essent molt important, perquè respon a una realitat sociològicament indiscutible”. “Crec que hi ha una manera de fer que ha arrelat i que continua orientant la mirada de molts polítics d’avui”. Duarte argumenta que aquesta manera de fer consisteix a “posar per davant Catalunya com a fonament i com a horitzó, sense supeditacions a vincles amb formacions espanyoles i amb la persona com a eix de la seva acció”. “Si hem arribat fins aquí i si resulta inimaginable renunciar a posicionaments àmpliament compartits, és perquè hi ha un llegat polític que no és només útil per als historiadors que vulguin estudiar un determinat període de la història, sinó també per als qui vulguin fer política avui a Catalunya amb vocació majoritària”.
Una vocació majoritària que Junts per Catalunya està cridada a mantenir. Noves formacions com ara el Partit Nacionalista Català, liderat per Marta Pascal i integrat pels exconvergents que discrepen amb l’estratègia unilateral de Carles Puigdemont, potser tindran incidència electoral en les properes eleccions catalanes, però ningú pronostica que puguen aspirar a esdevenir un partit hegemònic. És una prova que els temps han canviat i que el discurs de la moderació no compta amb el vistiplau electoral vigent dècades enrere, quan els ponts entre Catalunya i Espanya no havien estat dinamitats.
Un altre escenari
El conseller de Territori i Sostenibilitat Damià Calvet i Valera (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1968) va entrar en Convergència el 1990 després d’haver ingressat, el 1984, només amb 16 anys, a la Joventut Nacionalista de Catalunya, secció juvenil del partit. Calvet, proper al president Puigdemont, pensa que Junts per Catalunya “no és ni la segona ni la tercera expressió de Convergència, sinó un instrument que ha d’anar més enllà”, si bé “l’espai de Convergència, a nivell econòmic i nacional, és un espai que existeix i existirà, i JxCat és un espai que ha enriquit tot això”. El conseller reconeix que, de vegades, es troba gent, votants o associats del PDeCAT que li diuen que Convergència ha canviat molt. “Però no, és el país el que ha canviat molt, i afortunadament. Si el país als anys vuitanta estava per fer, Convergència en va ser un protagonista indiscutible. L’autonomia es va engreixar i va haver un punt de trencament el 2010; després hi va haver la constatació que no hi havia manera de canviar el contracte amb l’Estat. Per tant, l’evolució de Convergència s’ha d’explicar en el marc d’evolució del país, una evolució convençuda que necessitem un país millor, i que no el podrem aconseguir dins del marc de l’Estat”.
Per tot això, Joan Vallvé i Ribera (Barcelona, 1940), valora el fet que Convergència fora capaç de fer “una sèrie de passos polítics per dotar Catalunya de més competències”, fins que això “va topar amb un mur que feia impossible l’entesa”, cosa que va provocar que Convergència “adoptés l’autodeterminació com a objectiu”. Vallvé, que va ser eurodiputat entre 2002 i 2004 amb la coalició integrada per CiU, el Partit Socialista de Mallorca i el Bloc Nacionalista Valencià, i que abans havia estat conseller d’Agricultura (1989-1992), va començar militant a Unió Democràtica el 1962, tot i que va fer el salt a Convergència el 1976 i faria carrera al partit a la ciutat de Lleida, on es va traslladar a viure. “En aquell moment, teníem l’objectiu de fer un estat on cabessin totes les nacionalitats existents, però avui veiem que no és possible i que l’únic camí és l’autodeterminació”.
En aquest escenari distint, però, encara estaria present el que Pere Macias i Arau (Olot, Garrotxa, 1956) anomena “el gen convergent”, que defineix com el fet “de prioritzar sempre Catalunya a l’hora de fer política”. Macias va ser alcalde d’Olot entre 1984 i 1996, president de la Diputació de Girona entre 1994 i 1996, diputat al Parlament, al Congrés, al Senat i conseller de Medi Ambient entre 1996 i 1997. Va entrar a Convergència el 1977 “convençut pel caràcter constructiu del partit”, i vincula l’assumpció actual “d’elements resistencials” de l’espai convergent amb característiques que, “en el moment fundacional fundacional del partit, ja estaven presents en certa mesura”. De fet, els fundadors de Convergència, especialment el president Jordi Pujol, ja venia d’haver estat condemnat per un consell de guerra l’any 1960 pels fets del Palau de la Música, pels quals va passar quatre anys empresonat i allunyat de Barcelona.
Altres veus, però, afirmen que el nou escenari ha fet desaparèixer, senzillament, tant Convergència com l’espai sociològic que li donava suport. “L’espai que ocupava l’antiga Convergència no existeix, perquè la societat actual no és la dels anys vuitanta ni la de fa vint anys. Per tant, aquests votants no hi són perquè l’espai no hi és”. Ho explica Carme Laura Gil i Miró, nascuda a Benissanet (Ribera d’Ebre) el 1935, tot i que tota la seua vida l’ha desenvolupat a Barcelona. Carme Laura Gil va estar vinculada a Convergència des del 1980, però no se’n va fer militant fins el 1996, quan Jordi Pujol li va demanar presentar-se com a candidata a les eleccions al Congrés. Llavors treballava al Departament d’Ensenyament i el 1996 esdevindria diputada al Congrés, on va votar a favor de la despenalització de l’avortament. Més tard, entre 1999 i 2003, seria consellera d’Ensenyament i el seu cicle polític clouria entre 2003 i 2006, quan va ser diputada al Parlament, ja amb el PSC de Pasqual Maragall al capdavant de la Generalitat de Catalunya.
Carme Laura Gil, que diu que no ha sigut mai una persona de dretes i que es defineix com a socialdemòcrata, explica que en l’època franquista, amb el PSUC com a partit més integrador d’entre els que s’oposaven a la dictadura, ella ja se sentia nacionalista. “I Esquerra Republicana, llavors, quasi no existia”. Aquests descarts li van fer identificar-se més amb Convergència Democràtica en el seu moment, un partit que, insisteix, “ja no existeix”. “El que passa”, relata, “és que l’independentisme d’avui és conseqüència directa del nacionalisme pujolista: sense Convergència al poder tants anys no crec que ara hi hagués tant d’independentisme. Per això, ara hi ha aquest desig i aquesta voluntat d’independència tan fortament enarborada per la gent que va militar al partit”. L’exconsellera assegura que “si algú creu que pot ressuscitar l’antiga Convergència, s’aferrarà a un passat que ja no existeix, per molt que li sembli que fos millor”. Gil, fins i tot, considera que l’actual Esquerra Republicana “té més coses de l’antiga Convergència —pactisme, peix al cove, voluntat d’ordre...— que no Junts per Catalunya, a la qual considero més d’esquerres que l’actual ERC”.
Quin camí?
Existesca o no l’antic espai convergent, el que és segur és que hi ha una gran borsa d’antics votants d’aquest partit que avui s’identifiquen amb un discurs molt més ambiciós en termes nacionals i que fuig, en molts casos, del pactisme que sempre va definir l’antiga Convergència. Aquest programa polític, però, no sorprèn algunes de les persones consultades, com ara Carme Laura Gil, qui sempre, diu, ha sigut independentista. “Però la nostra generació va viure un gram triomf amb el restabliment de la Generalitat, un fet que semblava impossible i que evitava pensar en la independència. Si no haguéssim viscut una dictadura, penso, tots hauríem reivindicat la independència”. L’exconsellera, de fet, considera que aquesta evolució nacional és “una conseqüència natural del pas del temps”.
“La independència no es preveia”, coincideix Irene Rigau, qui també diu que aquest era, d’alguna manera, “l’objectiu silenciat de CDC”, i que “ningú no el pronunciava” per “l’alliçonament que ens havia donat la història recent”. Rigau pensa que “a cada època li toca plantejar uns reptes, i crec que l’aposta per la independència coincideix amb un substrat que ja somiava amb una Catalunya independent, i això explica que la majoria de convergents hagi fet el pas cap a l’independentisme”.
És per això, també, que molts dels antics convergents volen reforçar el lideratge del president a l’exili, Carles Puigdemont. Rigau considera aquest lideratge “indiscutible”, tot i que li agradaria que “tota la gent lligada al PDeCAT pogués formar part de la nova formació política”, nodrida també d’independents. “Tots sabem què va passar amb Convergència”, diu referint-se als episodis més controvertits del passat, “però molta gent continua identificant-se amb una manera de fer i d’entendre el país que representava el partit. Tota aquesta gent necessita continuar sentint-se part d’un projecte”.
L’actual conseller de Territori, Damià Calvet, que va ingressar a la JNC el 1984, recorda que, des del principi, el logotip de les joventuts de Convergència lluïa l’estelada, “i això vol dir que ja es treballava per la plenitud nacional, tot i que potser en aquell moment érem molt gradualistes”. Calvet està segur que la reformulació de l’espai “acabarà bé”, perquè té una base ben important: grup al Parlament, al Senat, al Congrés, eurodiputats, tres mil regidors repartits per totes les comarques i centenars d’alcaldies. “L’únic que ha de fer l’espai és organitzar-se, que és el que la gent reclama, i estic segur que ho podrem fer”.
D’altra banda, Carles Duarte reconeix que “hi havia una temença prou estesa que, quan Jordi Pujol deixés la primera línia, podria produir-se un buit difícil de compensar”. El canvi d’escenari polític, però, va fer canviar també les circumstàncies i, en conseqüència, els lideratges. “A hores d’ara s’ha produït una trencadissa i una dispersió com a resultat de les tensions que ha hagut d’afrontar el país, però em fa l’efecte que es produirà una reconfiguració i una confluència”. El director de la Institució Cultural del CIC recorda que “a Convergència ja es va incorporar, en el seu moment, l’Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas (1922-1989) i Joan Guitart (1937) i una part de l’antic PSC, Reagrupament, de Josep Pallach (1920-1977), amb gent com Joaquim Ferrer (1937-2016) o Pere Baltà (1940). I evidentment”, conclou Duarte, “la coalició de tants anys amb Unió Democràtica anava en la mateixa direcció: hi havia voluntat d’agrupar, tal com passa en el context actual amb Junts”.
L’exconseller Felip Puig reconeix que “hi ha una fragmentació i una crisi de lideratges que caldrà resoldre aviat”. Ell mateix, però, parla desacomplexadament del desig de reconstruir una “Convergència 4.0 adaptada als nous temps però adaptada en la seva vocació de centralitat, moderació en les formes, radicalitat en la cohesió social i nacional i el progrés econòmic des de l’impuls públic però amb lideratge privat. Vaja, la Convergència del període 1980-2015, adaptada als nous temps i a l’aposta sobiranista”.
Hi haja o no voluntat de donar continuïtat al projecte convergent de manera més o menys explícita, l’evidència de la identificació de l’antiga Convergència amb el puigdemontisme es reflecteix en M’explico, a la pàgina 552 del qual s’exhibeix el contingut de la carta que l’expresident Pujol feia arribar al llavors president de la Generalitat, el 21 d’octubre de 2017, dies abans de la proclamació d’independència fallida feta des del Parlament. Pujol, que elogiava “el coratge, el patriotisme i la disponibilitat total” de Puigdemont, assegurava que el referèndum de l’1 d’octubre havia suposat “una victòria per al país”, i proposava fer una declaració unilateral d’independència sense vot parlamentari i la convocatòria immediata d’unes eleccions constituents “abans de l’aplicació del 155”.
És la prova més clara de l’evolució política d’un espai que sempre ha condicionat l’evolució política de tot un país. •