Per primer cop en 34 anys, el festival anàrquic i creatiu enmig del desert de Nevada, el Burning Man, no se celebrarà, víctima de la pandèmia del coronavirus. En els darrers 20 anys, l’esdeveniment ha assolit una gran fama en tant que festival alternatiu, artístic, anticonsumista, comunitarista i de llibertat i expressió individuals més absolutes. És també el festival que té més acceptació per part de la societat generalista, i sobretot, per part de Silicon Valley. En paraules del fundador i cap de Tesla, Elon Musk, “Burning Man és Silicon Valley”. La cita anual al desert de Black Rock de Nevada la setmana abans del Dia del Treball (primer dilluns de setembre als Estats Units) és la culminació de la lliure i radical expressió i explosió incontrolada de creativitat i exploració sense límits. El nom de l’esdeveniment prové del moment culminant del festival, quan un immens ninot representant un home és cremat ritualment.
Burning Man, en l’era anterior al coronavirus, ha representat tot el que els humans of late capitalism podien oferir: una sensació temporal de plenitud, resiliència i autorealització humanes, autoorganització sostenible i responsable, comunió social comunitària, experimentació artística i personal, i fusió entre noves tecnologies i un estil de vida alternatiu i primal sense restriccions morals. Atès que són les peces més fràgils i supèrflues del sistema, l’escombrada que està fent el virus i la crisi que l’acompanya permetrà de comprendre per què el festival fa anys que va deixar de ser el que semblava que era per convertir-se en una mera extensió iniciàtica de Silicon Valley i una línia més en el currículum de l’empleat ideal de Google, Facebook o Apple.
Tanmateix, els inicis de Burning Man s’han de cercar en un ambient certament diferent. És justament pels inicis que es pot constatar fins a quin punt la dimensió del “morir d’èxit” és autèntica, real i perniciosa—i fins a quin punt l’èxit pot podrir i corrompre els instigadors de la iniciativa. Burning Man va néixer l’any 1986 a Baker Beach (San Francisco), no molt lluny del Golden Gate. Va ser l’íntima reunió de 35 persones a redós d’un ninot de fusta que va ser cremat ritualment a la foguera. La data de celebració va ser el solstici d’estiu i d’aquí prové l’origen de la foguera del ninot de fusta i neó que actualment es crema al final del festival. Els iniciadors de l’esdeveniment van ser Larry Harvey i Jerry James. James, fuster d’afició, va ser l’encarregat de preparar els primers ninots de Burning Man, fins que el 1990 es va desvincular de Harvey i de la iniciativa. Ambdós no es van retrobar fins al 2018, quan James va tornar a entrar en contacte amb Burning Man, pocs mesos abans de la mort de Harvey.
Harvey, per la seva banda, es va mantenir al capdavant de Burning Man fins a la seva mort el 2018. Tot i haver-ne estat el fundador, l’èxit de l’esdeveniment prové de l’aliança que el 1990 —l’any que James va abandonar Burning Man— va establir amb la secció de San Francisco de la Cacophony Society. Successora del Suicide Club, fundat el 1977, la Cacophony Society va iniciar la seva trajectòria el 1986. Totes dues associacions compartien la seva natura de societat secreta i anàrquica en la qual els membres eren iniciats mitjançant la participació en un dels seus happenings —aventures d’experimentació urbana que consistien en bromes vandàliques i pranks molt elaborats. Un dels membres més famosos de la Cacophony Society va ser l’escriptor Chuck Palahniuk, que es va inspirar en l’associació i les seves activitats per al seu llibre més famós Fight Club, de 1996. “Project Mayhem”, la missió més important a Fight Club, s’inspira directament dels pranks de la Cacophony Society. Tant els flashmobs com Improv Everywhere s’inspiren en els ideals i accions de l’associació.
Aquests antecedents fundacionals i organitzatius són importants per entendre la natura de Burning Man. S’ha escrit molt sobre els orígens contraculturals del festival, però usualment s’obvia la genealogia que l’ha fet possible. Tant Harvey com la Cacophony Society són partidaris de crear caos artístic. Rebutgen la societat consumista, acomodatícia, moralista i mainstream, i abracen l’individualisme vandàlic de l’autoexpressió i l’autoorganització als marges i els límits de l’imperi. En l’obliteració de les normes, es crea un món nou que alhora té la seva meravellosa harmonia anàrquica. Els principis dels pranks urbans i de la lliure creació i organització humanes són el fonament de l’art expansiu de Burning Man. Paradoxalment, es tracta d’un fonament eminentment californià i és compartit amb l’esperit dels fundadors de Silicon Valley. Tots dos col·lectius són la manifestació depurada de la ideologia californiana, a la qual vaig dedicar tot un article a EL TEMPS el febrer de 2020. Com Silicon Valley, Burning Man combina l’horizontalitat antijeràrquica de la Nova Esquerra californiana de la contracultura hippy dels anys 60 amb la Nova Dreta neoconservadora del lliure mercat i el liberalisme econòmic desregulat. Burning Man és la manifestació artística i gamberra de Silicon Valley, però hi ha la mateixa intersecció d’ex-hippies i llibertaris capitalistes.
Per consegüent, d’ençà almenys 2011 que les principals figures de Silicon Valley s’han deixat veure més o menys discretament a Burning Man. El ja esmentat Elon Musk n’és un dels majors entusiastes i és qui obertament ha reconegut que Silicon Valley és avui Burning Man—amb tot el que això comporta. Els fundadors de Google, Sergey Brin i Larry Page, han assistit regularment a Burning Man, fins al punt de promoure el festival com un dels principals indrets per detectar potencial talent de Google. Aquest va ser el cas d’Eric Schmidt, que va aconseguir de ser el CEO de Google Alphabet gràcies als contactes que va anar creant a Burning Man. Els fundadors d’Asana, Dustin Moskovitz i Justin Rosenstein, són uns dels altres psicòpates de Silicon Valley que han convertit Burning Man en la seva reserva de caça privada, fins al punt que Moskovitz ha defensat la inclusió radical dels bilionaris de Silicon Valley al festival—amb els privilegis derivats. De la mà de Moskovitz, el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, ha estat iniciat en els encants de l’esdeveniment de Black Rock. El cofundador d’Uber, Garrett Camp, el president de Reddit, Alexis Ohanian, i el CEO de Dropbox, Drew Houston també han assistit més o menys sovint al festival i n’han estat fervorosos apòstols.
Tal com ha explicat el catedràtic de Comunicacions de Stanford University, Fred Turner, Silicon Valley ha transformat Burning Man en el seu centre creatiu, on generen les properes idees rectores de les empreses tecnològiques. La presència de Silicon Valley, com en tantes altres parts de la vida californiana, ha suposat que Burning Man hagi passat de ser una trobada post-hippie d’artistes i anarquistes de pelatge divers a ser un esdeveniment que reflecteix les desigualtats socials i econòmiques de la gig economy i el sector tecnològic californià. Ja d’entrada, cadascun dels 70.000 participants han de desembutxacar entre 425 i 1.200 dòlars per poder assistir al festival. Això només dona dret a l’accés, en un espai on pràcticament no hi ha cap mena de serveis —això forma part dels ideals d’autosuficiència, anticonsumisme i resiliència de l’esdeveniment. Això significa que els bilionaris de Silicon Valley poden transportar totes les seves comoditats a la platja de Burning Man sense que això atempti contra les (poques) normes del festival: es fan construir tendes amb aire condicionat, s’enduen els seus xefs personals i arriben al desert de Nevada en jet privat o helicòpter. El resultat ha estat que actualment els ultrarics de Silicon Valley han creat recintes exclusius amb festes privades on només s’hi pot entrar amb invitació. Aquesta és una gran vulneració de l’esperit obert, comunitari, anàrquic i igualitari del festival. Però justament el llibertarianisme de la ideologia californiana que impregna Burning Man ho permet i, a sobre, ho protegeix.
El patró pel qual Silicon Valley es mou es repeteix de manera fidel amb Burning Man: Silicon Valley cerca una experiència autèntica i original. La troba. La promou. L’explota. Crea la moda. Ho converteix en una part intrínseca i iniciàtica de Silicon Valley. Se’n fa un mal ús massiu que desnaturalitza l’experiència. Silicon Valley ho coopta completament i hi imprimeix la seva marca de nouriquisme i ruqueria de classe alternativa però clònica i innòcua. L’experiència en si es vulgaritza, es torna mainstream i mor d’èxit. És un patró que s’ha materialitzat amb l’Internet que ens ha creat la psicopatia actual de Silicon Valley i que s’ha repetit amb l’ayahuasca, l’ús estimulant de la microdosi d’LSD, i l’adopció de l’estoïcisme de Ryan Holiday. Tot el que Silicon Valley toca és destruït; es podreix, es calcina.
Als Estats Units el gran públic és conscient que Burning Man s’ha gentrificat. L’alternativisme s’ha tornat artificial. El festival és un esdeveniment de reclutament de Silicon Valley —una joguina que els serveix tant per expressar el seu èxit individualista i anarcocapitalista, com la seva creativitat empresarial per generar idees “innovadores i disruptives”. Breu, parafrasejant Kevin Kelly, un dels popes de Silicon Valley i un dels primers que va descobrir el festival, el cofundador de la revista Wired, Burning Man és una gran convenció de negocis amb moltes coloraines, gent “en boles” i més drogues del que és habitual. •