El desembre de 2018, la veu més important del conservadorisme generalista americà, Ross Douthat, va publicar al New York Times un article dedicat al retorn del paganisme en els temps de la secularització en el segle XXI. Douthat és un catòlic que se situa a mig camí entre el tradicionalisme i un conservadorisme d’hermenèutica de la continuïtat obert a un diàleg amb el món secular. Com a curiositat, d’adolescent Douthat i la seva família van convertir-se al cristianisme evangèlic pentecostal. La seva carrera com a escriptor i columnista s’ha centrat fonamentalment en la religió i els valors tradicionals de la societat occidental. És justament aquesta trajectòria religiosa i el seu diàleg amb el món irreligiós el que li permet discernir des de l’evolució catastròfica del catolicisme de Bergoglio fins al retorn sorprenent del paganisme en la nova centúria.
Històricament, el cristianisme i els seus ministres han atacat tot el que era secular, irreligiós o diferent amb el qualificatiu de pagà —una reminiscència de l’antiga guerra essencial en l’Antiguitat tardana entre el cristianisme puixant i el culte politeista de les societats tradicionals de l’Imperi romà. Així, on hi ha materialisme, impietat, ídols, hedonisme i vida sense el déu semític, els cristians hi veuen paganisme. D’ençà la Revolució Francesa —i ja de molt abans— que ha estat una tendència de totes les denominacions cristianes. Douthat, en la seva anàlisi de 2018, no equipara irreligió i secularisme amb paganisme, sinó que se submergeix en l’autèntic neopaganisme, és a dir, en el retorn del vell paganisme de l’Antiguitat grecoromana.
La paradoxa de les societats postmodernes és que abandonen en massa les denominacions cristianes històriques i abracen la irreligió; amb tot, la cerca de l’experiència religiosa roman. En realitat, segons dades demoscòpiques de Gallup, els americans que han abandonat les seves esglésies cristianes són més propensos a viure una experiència religiosa o un desvetllament espiritual avui que durant el decenni de 1960 —quan les esglésies cristianes dels Estats Units encara mantenien el seu múscul. De la fragmentació i les ruïnes del cristianisme dit mainline o històric, n’han sorgit figures com la llàgrima moralista i televisiva d’Oprah Winfrey o l’evangeli de la prosperitat a l’estil honorable de Joel Osteen o a l’estil menys honorable de Kenneth Copeland —que es va fer famós durant el confinament de la crisi del coronavirus pels seus sermons histriònics on bandejava d’Amèrica el virus.
La necessitat de creativitat i plasticitat religioses dels americans no es pot aplicar a la implosió laïcista d’Europa, molt més reservada en termes espirituals. Així i tot, tant Amèrica com Europa observen que hi ha un retorn a una idea que, segons Douthat, mai va desaparèixer: una comprensió politeista i pagana del món.
La tesi de Douthat no és nova: ja la va avançar el filòsof canadenc catòlic Charles Taylor al seu A secular age de 2007. Taylor bateja aquesta comprensió pagana del món com el "marc immanent”: la divinitat és dins el món, n’és intrínseca i íntimament lligada a l’essència còsmica del que la teologia cristiana encara anomena “creació”. El 2008, el va seguir l’historiador americà catòlic (però protestantitzat) Mark Lilla, amb el seu The stillborn God, on intenta harmonitzar transcendència divina i política secular en un retrat dels diferents déus omnipotents que la modernitat ha creat, a més dels nous ídols ideològics.El 2009, el filòsof australià catòlic Mark Johnston va fer seu el clam contra el paganisme i l’immanentisme postmoderns a la seva obra Saving God. Religion after idolatry, on identifica tot el que no és transcendència divina absoluta amb una idolatria supersticiosa i herètica que s’ha de rebutjar a partir de fonaments metafísics inspirats per Wittgenstein. El tercer llibre en aquest intent acadèmic de contextualitzar el retorn inevitable del paganisme a Occident prové de l’historiador americà, també catòlic, Brad Gregory. El 2012, va publicar el polèmic The unintended reformation, un llibre que culpa la Reforma protestant de l’aparició del paganisme secularista. Gregory veu la Reforma com la causa que va destruir l’autoritat de l’Església catòlica medieval i va obrir la consciència de l’home a la llibertat cristiana de les escriptures. Inspirat per l’obra de Taylor, Gregory va ser immisericordiosament enviat a la brossa per Lilla en una devastadora ressenya, que va obrir una guerra ontològica sobre qui era el culpable original d’obrir la porta del món modern i postmodern, i de la Nèmesi pagana disfressada de secularització.
No deixa de ser interessant que tot aquest debat tan erudit i intel·lectual provingui majoritàriament d’autors catòlics. El catolicisme té una poderosa autoimatge de ser el darrer bastió contra el món modern, postmodern i, sobretot, el paganisme. En els inicis de la Reforma, el protestantisme acusava la papolatria catòlica d’adorar imatges de ser liderada per l’Anticrist i de ser, en suma, paganisme disfressat amb vernís cristià. Avui la fallida del protestantisme institucional o històric i la incapacitat de l’evangelicalisme de dialogar o de crear fortaleses intel·lectuals ha fet que només els catòlics puguin mantenir obert aital debat. Els catòlics poden identificar amb més refinament les tendències del pensament religiós i de la religiositat de la societat. Això no obstant, els catòlics tampoc se salven del seu esfondrament religiós, tant a Europa com a Amèrica.
Un dels temes més importants que són debatuts i combatuts entre els pensadors catòlics d’un i altre bàndol és la noció que els fonaments filosòfics occidentals menen intrínsecament al paganisme. Els defensors del panteisme filosòfic com Spinoza, Emerson o Whitman —Nietzsche també és presentat alguns cops com a panteista— han captat una nova intel·lectualitat que s’identifica com a pagans, a l’estil del professor de Yale Anthony Kronman i el seu Confessions of a born-again pagan de 2016. El veritable cavall de Troia, però, es troba en els filòsofs de l’Antiguitat tradicionalment presentats com a teistes i reutilitzats pel cristianisme per a justificar l’existència de Déu. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Zenó, Epictet, Marc Aureli, Plotí, Procle, Iàmblic poden ser llegits, admirats i incorporats al sistema filosòfic cristià amb més o menys facilitat. Ja Agustí d’Hipona va sofrir per cristianitzar el seu admirat Plató dins l'exegesi filosòfica del cristianisme, o Tomàs d’Aquino i el seu escolasticisme aristotèlic que va dominar la filosofia medieval. Però, aquests filòsofs van ser devots pagans i la seva cosmovisió (i fins i tot la seva filosofia) és profundament pagana. Llegir la filosofia antiga és obrir de bat a bat una finestra al paganisme antic.
A diferència de la caracterització que en fan Kronman, Douthat i els catòlics nostàlgics, el paganisme antic no és panteisme. Certament, hi ha l’immanentisme de l’anima mundi platònica i la implicació dels déus i les esferes en la vida còsmica de la matèria; però això no obsta l’existència d’una transcendència divina —ja sigui en els mateixos déus i el món de les idees, ja sigui en l’U absolut de Plató i Plotí. Aquest paganisme d’arrel tradicional no apareix en cap cas en un panteisme molt més spinozista i intel·lectualitzat. Tampoc es troba a l’altre extrem del paganisme postmodern: el paganisme new age del Wicca, les bruixes i les barreges estrambòtiques. Mentre un extrem s’intel·lectualitza en una abstracció del marc immanent, a l’altre costat hi apareix un heterogeni grup de bruixes de la pachamamalatinx, psiconautes youtubers, lectors del tarot interseccional, mags posthipsters, admiradors ebris dels vikings, practicants del reiki SJW i seguidors bastarditzats d’hinduisme tàntric de registres akàshics i collonades de meditació iòguica amb cristalls vibradors perfumats amb palo santo. En aquest extrem, les emocions i les sensacions —els feelings de l’energia newager— prevalen per damunt del coneixement espiritual i filosòfic: la revelació divina prové de si sentim pessigolles còsmiques o de si els aliens se’ns apareixen tot prenent DMT. El poti-poti i la inconsistència doctrinal, pràctica i ritual marquen aquest neopaganisme new age i no pot trobar cap confluència amb el panteisme pagà dels intel·lectuals seculars.
Tanmateix, els darrers anys, hi hagut un ressorgiment pagà, ignorat o desconegut per Douthat i per la intel·lectualitat panteista pagana. Es tracta de pagans forjats en l’escola tradicionalista de Julius Evola, i profundament inspirats per Nietzsche. Aquest paganisme rebutja tota influència New Age, de la mateixa manera que rebutja tota comprensió moderna de la religió, inclòs el secularisme. Segons rigorosos politeistes, el seu teisme s’estructura no solament a partir de la noció de tradició i del paganisme dels filòsofs antics, sinó que beu de les fonts acadèmiques que els permeten reconstruir el paganisme quotidià obliterat pel triomf del cristianisme constantinià. Són uns pagans que admiren els cultes mistèrics —des de l’orfisme a Eleusis— i els cultes cívics de la polis grega o la civitas romana. Reconeixen el substrat comú indoeuropeu dels déus pagans i les peculiaritats ètniques de cada panteó pagà. En comptes de practicar l’apropiació cultural dels newagers, reivindiquen el seu bagatge religiós ètnic i cerquen diàleg i aliances amb altres religions nadiues. Tenen un ritual reconstruït molt detallat i precís, basat en el principi ancestral romà del do ut des —“dóna i rebràs”. El neoplatonisme i la teologia estoica defineixen el cos doctrinal pagà. Plotí, Porfiri, Procle i Iàmblic són els campions dels fonaments essencials del paganisme, de la mateixa manera que Luter, Zwingli i Calví ho són per a la Reforma protestant. Són pagans de teoria i pràctica, que tant branden el coneixement de les fonts històriques com l’experiència religiosa que proporciona la iniciació mistèrica.
En les formes panteista i més tradicional —ètnica i ancestral—, el paganisme recupera una metafísica pluralista i oberta, profundament espiritualitzada en l’edifici grecoromà de la filosofia antiga. Aquesta cosmovisió retorna el diví immanent i el reconnecta amb una transcendència de l’U i les hènades dels déus. Amb una divinitat parmi nous, el paganisme postmodern, tant spinozista com evolià, és la reversió postcristiana del materialisme dialèctic i l’arxienemic de la disenteria de les emocions neopaganes New Age —ambdós són moviments especulars de la fase superior de la modernitat tardana. Curiosament, va ser d’una manera semblant com va començar el Renaixement i el pensament modern humanista dels segles XV i XVI —tal com vaig explicar a les pàgines d’EL TEMPS fa unes setmanes.
El paganisme que admira i tem Douthat porta un nou món en el seu cor metafísic. Ara cal veure com es desplegarà en el geni dels homes del segle XXI.