Tot i la dificultat del moment actual, la crisi del coronavirus encara es troba lluny d’assolir les quotes de tragèdia que es van viure en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. L’actual estat de Bèlgica, i per tant el seu sistema judicial, tampoc no té cap paral·lelisme amb el funcionament de la França de Vichy a inicis dels anys quaranta del segle XX. Vist amb perspectiva actual, resulta difícil d’entendre com aquell règim col·laboracionista amb el III Reich va denegar l’extradició de l’exiliat Bonaventura Gasol i Rovira (1893-1980), qui havia estat conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya durant la II República espanyola.
Nascut a la Selva del Camp (Baix Camp), una petita localitat ubicada nou quilòmetres al nord de Reus, Ventura Gassol havia estat un dels personatges polítics més destacats del moment. La seua tasca cultural com a poeta ha quedat a l’ombra de la transcendència dels fets polítics que ell mateix va protagonitzar. Membre d’Estat Català, ja va haver d’optar per l’exili diverses vegades als anys vint del segle passat. El 1931 seria un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya i el president Francesc Macià (1859-1933), amb qui havia col·laborat des de la dècada anterior, el nomenaria conseller d’Instrucció Pública. Més endavant passaria a ser conseller de Cultura, càrrec amb què seria reconegut eternament.
Defensor del català a l’escola quan aquest propòsit es preveia utòpic, el president Lluís Companys (1882-1940) va garantir la seua continuïtat al capdavant del Govern català, on va desenvolupar un immens paper de recuperació cultural. La Llei del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni Històric o el rescat de les obres del monestir de Sixena figuren al seu currículum, sempre condicionat per la persecució política. De fet, Gassol seria condemnat per rebel·lió a trenta anys de presó pels fets del 6 d’octubre de 1934. La victòria del Front Popular proporcionaria l’amnistia contra el Govern català empresonat i el conseller tornaria a desenvolupar la seua tasca, interrompuda pel pronunciament franquista de juliol del 1936. En aquell context, la seua enemistat amb els anarquistes catalans, protagonistes d’innombrables persecucions i morts, va marcar el seu esdevenir. Tant que es va jugar la vida per salvar molts dels seus, cosa que va servir, posteriorment, perquè els qui volien evitar-ne l’extradició exposaren aquests fets per defensar-lo. L’octubre del 1936, Ventura Gassol marxaria a França, quan encara era difícil imaginar fins a quin punt es complicaria la situació tant a l’Estat espanyol com a Europa.
És aquest punt, el de l’estada del conseller a França, del qual parteixen Manuel Castellet i Rosa Anna Felip per escriure La no-extradició de Ventura Gassol, un llibre d’Editorial Base publicat aquest any coincidint, intencionadament o no, amb el cas que assetja l’actual conseller de Cultura a l’exili, el terrassenc Lluís Puig i Gordi.
Una de les coses que diferencien les dues èpoques, la de Puig i la de Gassol, és com d’explícites eren les lleis repressives durant la dictadura franquista. La Llei de responsabilitats polítiques servia per perseguir persones que “van contribuir, amb actes o greus omissions, a forjar la subversió roja i a entorpir el triomf providencial i històricament ineludible del Moviment Nacional”. Era motiu de culpa afiliar-se a un partit no identificat amb el pronunciament militar de 1936, haver desenvolupat càrrecs polítics, haver-se significat políticament en termes contraris al règim, formar part dels cercles maçons... o, fins i tot, haver estat a l’estranger “sense causa justificada” a partir del 18 de juliol de 1936.
Ventura Gassol, que es va exiliar a França quan encara era perseguit pels anarquistes de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), pocs anys després seria protagonista d’una instrucció judicial que l’acusava de responsabilitats polítiques. L’autor d’aquella persecució era Salvador Heredia Vargas-Machuca, titular del Jutjat Instructor Provincial de Responsabilitats Polítiques de Barcelona, que va citar Gassol a declarar, tot i no saber on vivia l’exiliat. Gassol, segons el jutge, era un “intel·lectual, poeta, catalanista i separatista” que “va obrar sempre de manera nefasta per a la Nació”. L’alcalde franquista de Barcelona, Miguel Mateu, per atorgar testimonis a la persecució, va signar un informe en què es titllava Gassol d’home “covard i propagandista acèrrim contra el Gloriós Moviment Nacional”, i com a “gran traïdor de la Pàtria”. La sentència amb què es demanava la seua extradició, però, incloïa un element més que la justícia espanyola miraria de fer servir per convèncer les autoritats de la França de Vichy: la presumpta incitació, segons el jutjat “provada”, de Ventura Gassol en l’assassinat del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita.
Nascut en un poble navarrès el 1876, Irurita es va haver de refugiar de les milícies anarquistes quan va esclatar la guerra. El seu rastre es va perdre i la major part de les tesis asseguren que va ser assassinat, cosa que mai no s’ha arribat a confirmar. El cas, però, és que Ventura Gassol, “el dia 19 de juliol de 1936 —tot i que la interlocutòria parla, per error, del 1939—, es va dirigir per la ràdio incitant les masses contra les persones d’ordre, entre elles el bisbe Irurita, que després va ser vilment assassinat quan va triomfar, momentàniament, la turba roja”. A més, el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques, que emet la interlocutòria, està segur que Gassol va fugir a França “amb molts diners” que hauria destinat a comprar material de guerra. Les conseqüències de la sentència contra el conseller a l’exili eren, tal com indiquen els autors del llibre, quatre: la pèrdua de tots els seus béns, la inhabilitació, l’expulsió del territori estatal durant el temps de la condemna i la pèrdua de la nacionalitat espanyola.
Com que amb el conseller exiliat la Llei de responsabilitats polítiques no podia anar més enllà i Gassol havia evitat els efectes directes de la justícia franquista, la Direcció General de Seguretat, que depenia del Ministeri de Governació, va mirar de trobar noves informacions per inculpar el conseller i extradir-lo, per la qual cosa va demanar noves informacions al Departament Superior de Policia de Barcelona. Instàncies policials van informar que Gassol es trobava a Saint-Raphäel, a la Provença (est de França). En aquest punt, el Ministeri de Justícia espanyol va comunicar al d’Afers Exteriors que calia dictar ordre de presó contra el conseller i sol·licitar-ne l’extradició a través del fiscal del Tribunal Suprem.
Eren inicis de l’any 1941 quan el fiscal del Suprem s’adreçava a l’ambaixador espanyol de la França de Vichy, José Félix de Lequerica (1890-1963). Li confirmava el dictat d’una causa general, entre més, contra l’exministra, sindicalista i escriptora Frederica Montseny (1905-1994), contra el president a l’exili Josep Tarradellas (1899-1988) i Ventura Gassol. Lequerica havia estat, assenyalen els autors del llibre, responsable d’haver aconseguit les extradicions de Lluís Companys o de l’anarquista Joan Peiró (1887-1942). La seua eficàcia semblava evident.
Però la França de Vichy no rebia aquestes peticions amb comoditat. Un sector, si més no, advertia de “conseqüències negatives per a França, especialment en imatge exterior, si no es mantenien les mínimes formes procedimentals d’extradició”. Tal com rescaten els autors del llibre La no-extradició de Ventura Gassol, en una nota del Ministeri d’Afers Exteriors del 22 de febrer de 1941, “el secretari de l’Ambaixada dels Estats Units ha exposat al Departament que, si aquests personatges haguessin de ser lliurats, aquest fet provocaria una forta indignació en tot el continent americà. De fet, l’opinió americana no els considera criminals de dret comú, sinó homes polítics”. Per tant, “pel que fa al procediment d’extradició, les sol·licituds presentades a aquest efecte pel Govern espanyol se sotmeten a l’autoritat judicial, d’acord amb la pràctica internacional i la legislació francesa”. Les coses es complicaven per a la justícia espanyola.
La complicació era del tot inesperada. Tal com també es destaca al llibre, la trobada entre el mariscal Philippe Pétain (1856-1951), cap d’Estat de la França de Vichy entre 1940 i 1944 i el dictador Francisco Franco (1892-1975) amb l’italià Benito Mussolini (1883-1945) el 12 de febrer de 1941 va servir per signar uns acords de repatriació de “refugiats” que implicaven, fins i tot, la confidencialitat de les operacions d’extradició. Però en el cas de Ventura Gassol, i pels motius exposats, l’acord no es va aplicar i els jutges van actuar d’acord amb la llei francesa, la qual, sense intervencions polítiques intencionades, no permetia l’extradició.
L’exigència de la justícia francesa d’una ordre prèvia d’empresonament mínimament raonada i amb una documentació rigorosa la va complir la justícia espanyola. Així, Ventura Gassol i Josep Tarradellas serien empresonats a inicis d’agost del 1941, fins el 15 de setembre d’aquell mateix any, a la presó d’Aix-en-Provence, a 120 quilòmetres a l’oest de Saint-Raphäel, a l’espera de la resolució de la Cort d’Apel·lació. Tal com assenyalen Manuel Castellet i Rosa Anna Felip, els autors de La no-extradició de Ventura Gassol, durant aquest període, les pressions espanyoles sobre el Govern francès van ser ben intenses. També va voler interferir el Vaticà a través del papa Pius XII, atès que Gassol era assenyalat com a culpable, com s’ha dit anteriorment, de l’assassinat del bisbe Irurita. Fins i tot, tal com es documenta al llibre, el ministre francès d’Exteriors, François Darlan (1881-1942), rebia una queixa de François Pietri (1882-1966), ambaixador francès a Madrid, en què alertava que “no ha passat ni una sola vegada que, estant parlant amb el senyor Ramón Serrano Suñer (1901-2003) —ministre espanyol d’Exteriors entre 1940 i 1942)— sobre els temes més variats, no hagi rebut el ressò de la mateixa i obsessiva queixa: ‘On són les extradicions? Per què dubten a concedir-les? Ens volen fer entendre que continuen protegint amb una excusa política els malfactors i els criminals?”.
Aquestes pressions evidenciaven la naturalesa política de les demandes. L’ambaixador Pietri escrivia al ministre francès Darlan sobre el greuge que suposaria acceptar l’extradició. “Tarradellas va ser diputat a les Corts (grup d’esquerra catalana, tendència radical) abans d’esdevenir ministre de Finances de la dissident Generalitat de Catalunya. Gaudeix d’una bona reputació i la seva integritat està fora de dubte”, deia en una carta descoberta pels autors del llibre editat per Base. Pel que fa a Ventura Gassol, en el mateix escrit, l’ambaixador alertava que el conseller a l’exili “gaudeix d’una consideració similar, a la qual s’afegeix el fet que, amb un coratge meritori, va salvar de la massacre, emportant-se’n ell mateix amb el cotxe, diversos bisbes catalans, i que va facilitar la fugida dels monjos del famós monestir de Montserrat, amenaçats per la persecució roja”. L’ambaixador temia, a més, que l’extradició “d’aquests dos homes públics enutgés i potser irrités les colònies catalanes de refugiats a Amèrica del Sud”. En aquest sentit, la pressió del Govern de Mèxic va ser fonamental. Gràcies a la implicació del president Lázaro Cárdenas (1895-1970), Mèxic havia fet un acord amb França per rebre refugiats i traure’ls de la zona de perill.
Tot i les pressions esmentades, el 15 de setembre de 1941, la Cort d’Apel·lació d’Aix-en-Provence concloïa que “cap persona acusada o condemnada no serà lliurada si el delicte pel qual es demana l’extradició és considerat per la part requerida com un delicte polític o un fet connex a un delicte semblant”, i que semblava estar demostrat que “el bisbe de Barcelona era viu després que Gassol marxés de Barcelona, i que aquest darrer hauria salvat diverses persones de la mort”. Per tant, “la Cort emet un dictamen desfavorable a l’extradició sol·licitada” i “ordena la posada en llibertat immediata de l’acusat”.
Aquell mateix any, Gassol s’estableix a Suïssa, enviuda i es torna a casar poc més tard. Des d’allà continua la seua activitat poètica i no tornaria a Catalunya fins el 1977, quan la Selva del Camp el va proclamar fill predilecte. Moriria el 1980 a Tarragona i seria enterrat al seu poble amb tots els honors institucionals. Era el final feliç després d’una vida ben convulsa marcada per la persecució i l’exili.