Alguns van posar llum a la foscor de la València vençuda pel franquisme. Corrien els anys cinquanta del segle passat quan la ciutat, com tot el país, veia nàixer petits nuclis de lluita opositora que tenien la recuperació democràtica i nacional a l’horitzó. Nuclis cridats a constituir entitats i eines, algunes efímeres i d’altres de llarga durada, que tenien aquest objectiu tan arriscat en aquells anys en què la repressió era el preu a pagar quan l’ambició política no topava amb els límits de la prudència.
Enric Tàrrega va ser d’aquells que va preferir arriscar-se i endinsar-se, ben a fons, en el món cultural valencià, sempre inseparable del món política. Perquè en un context tan hostil, les dues lluites anaven unides -encara van unides, de fet-, i Tàrrega no es podia vincular a un àmbit sense involucrar-se, també, en l’altre.
Nascut a València recentment iniciada la Guerra Civil, Tàrrega no havia fet encara els vint anys quan va començar a participar de la fundació de partits polítics i d’entitats culturals. Llicenciat en Magisteri, la seua inquietud per reivindicar la identitat catalana el va fer formar part del Front Marxista Valencià, un partit que es diferenciava del Partit Comunista d’Espanya, precisament, per tindre present el fet nacional. Enric Tàrrega es convertia en un d’aquells personatges que mai no deixarien de formar part de l’esquerra valenciana. L’FMV es dissoldria pocs anys més tard i els seus militants, com ell mateix, passarien a integrar les files del Partit Socialista Valencià -no confondre amb el PSPV-PSOE!- o del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), entre d’altres.
Integrat també en els sectors juvenils de Lo Rat Penat quan l’entitat cultural quedava ben lluny de protagonitzar el gir secessionista en matèria lingüística que faria a les acaballes del franquisme, Tàrrega coincidiria allà amb personatges històrics com ara els gramàtics Enric Valor (1911-2000) i Carles Salvador (1893-1955), l’escriptor i pedagog Enric Soler i Godes (1903-1993) o el patrici Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971).
Davant el desert cultural que hi havia en la València del moment, la joventut més persistent en la recuperació d’aquest àmbit no tenia cap altra opció que prendre la iniciativa. I és així com Enric Tàrrega s’implica en diverses iniciatives d’aquest tipus. Així, amb l’editor barceloní Joan Ballester i Canals (1913-1980), militant d’Estat Català durant la Guerra d’Espanya i destacat promotor cultural durant la dictadura, Tàrrega es dedicaria a comprar llibres en català a Barcelona per traslladar-los a València i vendre’ls a la plaça Rodona de la ciutat. Ballester, propietari de la Llibreria Públia de Barcelona, havia creat la col·lecció “Entre tots ho farem tot”, que va publicar llibres de Joan Fuster -Qüestió de noms- (1922-1992) o de Carles Muñoz Espinalt (1920-1993), entre molts altres autors. En aquella època, Ballester seria empresonat als anys seixanta a la Model de Barcelona. El seu delicte havia estat l’autoria d’un mapa dels Països Catalans. Tal com explicava Tàrrega en una entrevista a Vilaweb, els diners que obtenien de les vendes dels llibres -clandestins en aquella època, per descomptat- eren destinats a activitats polítiques.
L’activitat cultural d’Enric Tàrrega aniria més enllà. Ajudà a crear, en el Micalet, el primer Premi d’Assaig Joan Fuster, atorgat per primera vegada per Edicions 62 el 1967 a Francesc Vallverdú (1935-2014). Després de la crisi de l'editorial, el premi passaria a ser assumit, a petició del mateix Joan Fuster i amb l'impuls de Tàrrega i del president del Micalet en aquell moment, Frederic Jordan, per l'editorial 3i4, el 1968 i dirigida, des de llavors i de manera ininterrompuda, pels editors Eliseu Climent i Rosa Raga, que van assumir l'organització i l'entrega del premi, avui una de les modalitats dels Premis Octubre que imparteix l'editorial. Amb molt d’humor, Amadeu Fabregat (1948), un dels escriptors valencians descoberts per l'editorial 3i4 en temps ara ben remots, feia broma de la contribució d’Enric Tàrrega a la creació d’aquells guardons de gran prestigi intel·lectual. En la crònica dels Premis Octubre de 1984, publicada en la revista número 20 d’aquest setmanari, Fabregat explicava que el 1971, “un grupet de persones acudíem gairebé d’amagatotis als salons del Micalet, a l’acte fundacional dels Premis, organitzat per Mogudes Nacionals Enric Tàrrega S.A.”.
Fabregat es referia a la Societat Coral el Micalet, a la qual Tàrrega també es va vincular profundament gràcies a la seua passió pel teatre. Aquella entitat era hereva de l’Orfeó Valencià, fundat el 1893, i encara és un dels referents culturals indiscutibles de la ciutat de València, protagonista d’un treball incansable per la recuperació cultural i nacional. Enric Tàrrega, que durant els anys cinquanta havia definit la societat com “un casinet”, es va implicar en el Micalet amb els seus companys de Lo Rat Penat, que transformarien l’entitat en un referent del nacionalisme valencià. Va ser allà on, a proposta seua, naixerien iniciatives com el premi d’assaig Joan Fuster, i on es va gestar l'actual Micalet, l'entitat en què Tàrrega va voler implicar l'esquerra valenciana per fer-ne fora els sectors més reaccionaris.
El de Joan Fuster, precisament, havia estat el nom referent per als coetanis de Tàrrega que es van implicar en la recuperació nacional. A la Cafeteria San Patricio de València, entre moltes altres, l’assagista de Sueca protagonitzava tertúlies a les quals acudia el desaparegut Enric Tàrrega i tants altres companys de generació. La inquietud cultural, inseparable de la política, convertiria l’activista en un dels fundadors de Comissions Obreres a València el 1968. La primera cimera del sindicat a València es va celebrar a lo Rat Penat, evidentment, de manera clandestina, on es van reunir 200 persones gràcies al treball de Tàrrega. Però el seu treball polític va anar molt més enllà.
Durant els anys seixanta es reprendrien els Aplecs que avui se celebren, cada últim diumenge d’octubre, al municipi del Puig (Horta), on Jaume I va donar per conquerit i fundat l’antic Regne de València en la primera meitat del segle XIII. Hi havia el precedent de l’any 1915, quan el valencianisme de l’època es va congregar al Puig per recuperar el Monestir de Santa Maria, fundat precisament per Jaume I el 1240, tres anys després de la batalla definitiva que va poder guanyar el rei conqueridor. Als anys seixanta, el nacionalisme valencià va celebrar, no sense dificultats, l’efemèride en distints punts del país gràcies a la tasca de recuperació assumida, entre molts altres, per Enric Tàrrega. Així, si el 1960 se celebraria l’Aplec a Llíria (Camp de Túria), poc més tard es faria a Bocairent (Vall d’Albaida), després que la Guàrdia Civil envoltara el poble per impedir-hi l’accés. Des de mitjans dels seixanta, i fins avui, el Puig acull l’Aplec cada darrer diumenge d’octubre, quan els partits del nacionalisme valencià fan possible aquesta commemoració recuperada per Tàrrega i per altres companys seus de generació, com ara els esmentats Eliseu Climent o el també desaparegut Francesc Codonyer.
Un dels últims homenatges que va rebre Enric Tàrrega va ser el premi Vicent Ventura, atorgat per la Universitat de València i en què també participen els sindicats CCOO, UGT, la Unió de Periodistes o la Unió de Llauradors. Va ser el 2006, tot just abans que Tàrrega, el 2009, abandonara el Bloc Nacionalista Valencià per la seua discrepància amb el partit. Dos anys més tard, al 2011, s’integraria en la llista electoral d’Esquerra Republicana del País Valencià en les eleccions municipals a la ciutat de València. Era l’última participació electoral del promotor cultural. La primera s’havia produït tres dècades abans, el 1979, quan Tàrrega va anar com a tercer a les llistes del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional per València. Per davant d’ell hi havia Josep Guia -referent del PSAN, qui liderava la candidatura- i Albert Thous, net de Maximilià Thous, autor de l'himne de l'exposició, posteriorment transformat políticament en l'himne regional valencià.
La llarga trajectòria de Tàrrega va servir per traure València de l’oblit en què el franquisme i bona part dels governants posteriors la van voler submergir. El treball de Tàrrega, des de la clandestinitat, va complir amb la funció d’evitar aquella intranscendència a la qual alguns van voler condemnar el país. Altres, amb esforç i sacrifici, ho van impedir. Enric Tàrrega, amb la seua mort, esdevé tot un referent històric en aquest sentit.