El 28 de juliol de 1995, ara ha fet vint-i-cinc anys, el PP balear elegia un nou president del Govern després de la dimissió forçada de Gabriel Cañellas. L’elegit era Cristòfol Soler. Així es pretenia acabar amb la crisi desfermada per la renúncia de Cañellas. Però la crisi interna no va fer més que intensificar-se i la gestió de Soler es va veure contestada amplament dins del partit, amb el resultat que onze mesos després també es veié obligat a dimitir. D’aquell convuls episodi va sorgir el lideratge de Jaume Matas.
La renúncia de Cañellas. El PP embocà a Balears cap a les eleccions locals i autonòmiques de 1995 enmig d’un ambient d’optimisme. Cañellas havia trencat amb Unió Mallorquina (UM) el 1992 i el líder conservador esperava que el partit regionalista no se’n sortís. Imposà la reforma de la llei electoral -l’única vegada que s’ha mudat-, augmentant el tall en percentatge de vots -el mínim per entrar en el repartiment d’escons– del 3% al 5% a cada circumscripció electoral -cada illa-, cosa que pensava que faria impossible que UM pogué obtenir representació. Així les coses, confiava en una còmoda majoria absoluta.
Cañellas només tenia una ombra en el seu immediat horitzó polític. Les acusacions d’Esquerra Unida al jutjat en contra seva per la possibilitat que el PP, sota el seu mandat, hagués cobrat comissions il·legals a canvi d’una gran obra pública, el túnel de Sóller que connecta per carretera la vall d’aquest nom -envoltat per les muntanyes– i el pla que condueix a Palma. Així com transcorrien els mesos i s’acostaven les eleccions més notícies al respecte es publicaven. La qüestió fins i tot arribà al Congrés, on un acorralat Felipe González va retreure a José María Aznar que parlés tant de la corrupció suposadament socialista i gens ni mica de la del seu partit a Balears.
Arribaren els comicis i el PP va obtenir la desitjada majoria absoluta al Parlament, si bé UM no va desaparèixer sinó que va obtenir dos escons, cosa que li serví per pactar amb l’esquerra al Consell de Mallorca, cosa que enfurismà Cañellas, a pesar que tenia assegurada la investidura. Així fou. Va ser elegit president del Govern illenc per quarta vegada consecutiva. Però els dies següents les notícies del cas de possible corrupció s’incrementaren encara més. Els mitjans de Madrid -en especial els favorables al PSOE- i Televisió Espanyola començaren a obrir també amb la presumpta corrupció del PP balear. Aznar va citar Cañellas al seu despatx de Madrid. «Gabriel, no puedes ser una piedra en mi camino hacia La Moncloa», asseguraren les cròniques que li va dir.
Irritat, Cañellas tornà a Palma. Comunicà als dirigents del PP l’exigència de dimissió. Alguns l’animaren a rebel·lar-se. Va ser el moment en que ell -tal i com anys després confessaria– es pensà seriosament amb trencar amb Aznar i crear un partit regionalista. Tanmateix, al final s’estimà més intentar una via indirecta per mantenir el poder, tot i que no el Govern: posar a la presidència algú de la seva corda, que fos dèbil i el pogués controlar.
El 15 de juliol dimitia de president del Govern. Sabia que podia imposar el seu successor i que ningú li ho discutiria. Va tenir diverses opcions sobre la taula. La preferida era Rosa Estaràs -actual eurodiputada -, que havia estat consellera seva i que aleshores tenia 29 anys, però ella - així ho reconegué posteriorment – es va espantar davant del repte que suposava acceptar la presidència i declinà l’oferta. Després de pensar-s’ho un poc més, finalment Cañellas elegí Cristòfol Soler.
De Soler a Matas. Soler havia estat el 1983 conseller d’Economia del primer Govern autonòmic, president del Parlament entre 1991 i 1995 i gaudia de la confiança plena de Cañellas. El 28 de juliol era investit amb els vots del PP. Mai s’imaginà el ja expresident que Soler volgués volar tot sol. Tanmateix així va ser. Ben aviat marcà terreny propi i amb el transcórrer de pocs mesos es palesà que en dues essencials àrees xocava amb la majoria de diputats del PP: llengua i ordenació del territori. Els missatges catalanistes que emetia incomodaven un PP en el que el sector anticatalanista tenia prou força. Aquest sector s’irritava cada cop més quan Soler feia alguna manifestació pública a favor de la normalització del català i la unitat lingüística. Quan el president participà en la Diada per la Llengua de l’Obra Cultural Balear el maig de 1996 i, acte seguit, organitzà una cimera entre el seu Govern i el de la Generalitat presidit -al Castell de Bellver- presidit Jordi Pujol, la ràbia del sector anticatalanista fou majúscula i demanà el seu cap. Però al cap i a la fi aquest grup no era el majoritari.
Al mateix temps, Soler volgué impulsar una nova ordenació del territori que acabés amb el desgavell que existia.Aquesta intenció xocà dins del PP amb interessos en sentit contrari que provocaren una reacció en contra del president encara més intensa que la motivada per la qüestió lingüística. Aleshores sí que la posició de Soler al front del Govern començà a tremolar. Cañellas va entendre que s’havia equivocat i que calia fer caure el president.
El veterà i hàbil polític esperà la seva oportunitat. Quan Soler volgué remodelar el Govern per posar-hi persones de la seva absoluta confiança, fou el moment en que Cañellas pegà el cop. El president presentà el seu organigrama de Govern al grup parlamentari i el que havia de ser un mer tràmit va ser en realitat un infern: els diputats rebutjaren, per una ampla majoria, la intenció de remodelar el Govern. Acorralat, Soler dimití. Era el 18 de juny de 1996.
El va substituir Jaume Matas, a qui Soler volia degradat de conseller d’Economia a responsable d’Agricultura. El nou president era de la confiança de Cañellas. El primer ex president confiava en que aquesta vegada podria controlar la presidència i, per tant, seguir tenint el poder. S’equivocà una altra vegada. Més encara que el primer pic. Matas també va volar tot sol però, al contrari que Soler, no esperà que Cañellas maniobrés en contra seva sinó que, amb el suport de la direcció central -amb un Aznar que ja era president del Govern espanyol–, maniobrà contra Cañellas i l’anà arraconant progressivament.
Per la seva banda, Soler seguí en el partit, allunyat del poder intern, amb el transcórrer es va anar acostant al nacionalisme fins que el 2014 abandonà la militància en el PP i, poc després, fou president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, entre 2015 i 2018.