-Si hi ha un segon gran rebrot, tal com es pronostica a la tardor, encara podrem veure l’ampolla mig plena?
-En principi, inclús en els escenaris més negatius, la nostra economia seguirà tenint aspectes molt positius. Quan parlo de l’ampolla mig plena reconec també que una part està buida. Abans de començar la crisi del coronavirus, a Catalunya i al País Valencià teníem prop d’un 30% de persones que vivien sota el llindar de la pobresa. Al febrer l’atur estava entre el 12% i el 15%. També hi ha seriosos problemes de sostenibilitat, de discriminació... Hi ha una part de l’ampolla buida, però també una altra de plena. Al món hi ha uns 200 països, i l’Estat espanyol està entre el 26 i el 30 en renda per càpita. Per tant, tenim 170 països per darrere, generem una renda important, tenim seguretat al carrer i estem en un país en què es viu relativament bé. Per això rebem tants turistes i jubilats.
-En el seu llibre parla molt de la necessitat de cuidar l’empresa privada. Quina és, segons vostè, la principal lliçó que han d’aprendre els empresaris -i els qui aspiren a convertir-se en empresaris- sobre la pandèmia?
-Durant molts anys, les empreses han prioritzat baixar costos. Treballar amb stock zero, per exemple. Quan van començar els confinaments a Xina es va evidenciar que l’abastiment no pot dependre exclusivament de fàbriques que es troben a 10.000 quilòmetres de distància. Una primera lliçó és que les empreses han de diversificar els seus aprovisionaments. Conec moltes empreses que ja estan encarregant els seus aprovisionaments a empreses d’aquí. Això és una oportunitat per a la indústria local. Això també és una gran oportunitat per a les empreses de logística. Un altre aprenentatge important és que el coronavirus coincideix amb una transformació motivada per la revolució 4.0. Això vol dir que totes les empreses que no es digitalitzin i no apostin pel comerç electrònic ho tenen malament, perquè tenen competidors que s’estan avançant, perquè s’adapten als nous hàbits dels consumidors. Les empreses que es quedin enrere poden arribar a desaparèixer.
-Vostè parla, per exemple, que bona part del futur de les empreses està en la Responsabilitat Social Corporativa. Això, en aquest país, s’ha acabat d’entendre?
-Precisament, aquesta és una altra oportunitat que ve de la crisi actual. Les crisis tenen l’avantatge que ens fan veure què hem de canviar i repensar les coses. A l’any 1970, Milton Friedman, que després va ser premi Nobel d’Economia, va dir que l’única responsabilitat de les empreses era guanyar diners. Han passat molts anys i les empreses saben que per descomptat tenen la responsabilitat de guanyar diners, però també una altra de tipus ètic i de millorar aquest món. Hi ha empreses que veuen això com un deure moral i com una oportunitat per millorar la seva imatge davant els clients i els empleats. Jo cada any vaig amb els alumnes a una empresa química. Fa vint anys, quan el gerent acabava de parlar, els alumnes preguntaven quants empleats tenien, en quins països tenien presència, facturació, etc. Avui, els estudiants pregunten per l’impacte mediambiental, com tracten els abocaments, quantes dones n’hi ha a l’equip directiu... Les empreses entenen que sent responsables milloren la seva imatge i així tindran més clients. I sortiran guanyant.
-Vostè es refereix, també, a la necessitat que les empreses privades i les institucions públiques establesquenmés vincles. Això és més comú en altres països?
-Els països amb més col·laboració publicoprivada generen més benestar. L’Estat espanyol, dins del món occidental, té poca col·laboració publicoprivada. A Catalunya i el País Valencià, el 7-8% del conjunt de l’economia correspon a aquesta mena de col·laboracions. Exemples de col·laboració publicoprivada són les escoles concertades, una empresa que té una concessió administrativa... En el món nòrdic i anglosaxó, tenen quasi un 20% de col·laboració publicoprivada en el conjunt de l’economia. Per tant, hi ha una relació directa: més col·laboració publicoprivada, més renda per càpita i més benestar.
-A l’hora de veure l’ampolla mig plena, també, assegura vostè que “l’única manera de donar feina als aturats serà que ells mateixos es creen el seu propi lloc de treball”. Això és una alternativa a la incapacitat empresarial d’abastir de llocs estables de treball als llicenciats aturats que hi ha al país.
-L’ideal és que els llocs de treball els creïn les empreses que ja existeixen. I que les persones que es posin a crear empreses tinguin 30 o 35 anys i comptin amb experiència prèvia. Si en algun cas una persona no troba feina, pot ser necessari que faci un pas endavant i esdevingui autoemprenedor. A França van fer una llei en aquest sentit i es van crear més de dos milions de llocs de treball en plena crisi. Això, lògicament, és només una part de tots els llocs de treball que s’han de crear. S’han fet estudis que demostren que, més o menys, per cada deu persones, una té les actituds i aptituds per crear una empresa.
-Hi ha una gran quantitat de llicenciats que han fet una carrera poc demandada per les empreses, i vostè en el llibre parla també de les bombolles. Hi ha hagut una mena de bombolla universitària a l’Estat espanyol?
-En un país, com més formació pugui tenir la gent, millor. Si ens comparem amb Alemanya, proporcionalment tenim molts més llicenciats o graduats, però en canvi tenim menys persones que hagin cursat la formació professional. I per a determinades professions, no tenim personal suficient. Segurament, tot i que s’han fet avenços, encara tenim pendent prestigiar al màxim la formació professional i la col·laboració amb les empreses.
-Mirant cap a Europa, l’acord europeu per crear un fons de recuperació ajuda a veure l’ampolla mig plena?
-I tant. És una notícia excel·lent. Això generarà endeutament i dèficit. És important que el Govern espanyol, que és qui té les competències, ho aprofiti per rescatar empreses. Si no, aquestes empreses tancaran i s’hauran de pagar subsidis d’atur durant anys. Més val rescatar-les durant uns mesos. En aquest moment el deute públic no és el problema: cal fer el que calgui per salvar les empreses i que no es morin. Quan el 2021 i 2022 sortim de la crisi, aleshores, caldrà abordar el tema del deute.
-El comportament dels anomenats països frugals quina perspectiva dona a la situació?
-Entenc perfectament el comportament dels països frugals i que no els agradi gaire que se subvencioni els països del sud. En estades universitàries al nord d’Europa he comprovat la concepció que ells mateixos tenen d’Espanya, Grècia o Itàlia: hi ha evidències que aquí, en el passat, les ajudes de la Unió Europea no es van canalitzar de la millor manera. Entenc que això els preocupi. En el cas d’Espanya, quan una regió rep un excés de subvencions, les altres regions protesten. Del 2016 al 2019 l’economia s’ha recuperat molt perquè hi ha països que han fet els deures. Però en canvi, aquí s’ha augmentat l’endeutament. En els moments en què tocava no s’han fet els deures en alguns casos. D’això es queixen els països del nord.
-Creu que les institucions europees han entès que s’ha de posar al capdavant i trobar una solució al moment que vivim?
-Sí. Jo esperava aquest tipus de resultat de les negociacions. És molt bo i permetrà rescatar bé l’economia. A la crisi de 1929 no se sabia que en un context així calia rescatar l’economia. Per això es va enfonsar tot. L’economia va caure en un 40%: quan començaven a tancar bancs i empreses els governs no feien res: hi havia la idea que el mercat ho arreglaria tot. Això es va descobrir que no era correcte i, precisament, quan hi ha una crisi s’ha de rescatar l’economia. Els governs haurien d’aprofitar aquestes intervencions i rescats de les empreses i l’economia per fer actuacions que millorin el model econòmic del país. A Itàlia estan donant 500 euros a cada italià perquè s’ho gasti en hotels. Això es pot fer així, ho pots fer la mateixa mesura condicionant la despesa en hotels que tinguin unes determinades característiques per afavorir una reconversió del turisme cap a un model més sostenible, amb treballs menys precaris... El fons de rescat europeu s’ha d’aprofitar per millorar el país i fer-lo més competitiu. I per millorar el benestar.
-Pel que fa a Catalunya, vostè va ser diputat de Junts pel Sí entre 2015 i 2017. Sobre la gestió econòmica de la pandèmia, quin pensa que ha estat el principal error i el principal encert del Govern català en aquest període?
-Sempre m’he dedicat al món universitari, i la resposta te la donaré des del meu perfil acadèmic, perquè no milito en cap partit. Diria que hi ha moments en què tots els governs -municipals, autonòmics, estatals- haurien d’anar tots a una. Hem vist polítics d’una administració criticant els de l’altra i, davant temes així, la gent vol col·laboració entre administracions, no debats polítics. La població ho demanda.
-Hi ha, en tot cas, algun país que calga mirar més atentament per aprendre lliçons a l’hora de gestionar aquesta situació?
-Hi ha països dels quals podem aprendre per com han gestionat el tema sanitari i, després, països dels quals podem aprendre per com han gestionat el tema econòmic. En el primer cas podríem parlar de Nova Zelanda o de Corea del Sud. Hi ha una coincidència: els països on millor s’ha reaccionat estan liderats, políticament, per dones. Almenys fins avui. Després tenim la gestió econòmica. Aquí caldria posar l’exemple de Dinamarca, Suïssa o els Països Baixos. En el cas de Suïssa s’han donat préstecs a cinc anys a pràcticament tothom que els demanava. O en el cas de Dinamarca, cada empresa que justificava caiguda d’ingressos rebia, immediatament, ajudes del Govern. Una cosa que hauríem de mirar en aquest país és el problema de la paperassa. Es fan mesures en la bona direcció, però la burocràcia ho dificulta.
-De fet, ho comenta al llibre.
-L’administració pública té persones molt competents. Però hi ha molts que no creuen que sigui important l’eficiència i la rapidesa dels tràmits. I tenim una feblesa, en aquest sentit, que la detecta fins i tot el Banc Mundial, que situa l’Estat espanyol en el número 70 en una classificació de 200 pel que fa a l’eficiència burocràtica. Alguna cosa no s’està fent bé.
-Per què costa tant de solucionar això?
-Hi ha diversos motius. Un, que hi ha molts governants que no tenen l’eficiència de la gestió pública com un valor important. Després, quan es fan les lleis, i tal com he pogut comprovar personalment a Madrid i a Catalunya, no es miren les millors pràctiques internacionals per aplicar-les. Alhora, hi ha països on les lleis es fan molt ràpidament. Però aquí una llei tarda un any o un any i mig a fer-se. Per últim, quan es fan aquestes lleis, moltes vegades no van acompanyades d’una memòria econòmica, que és el que passa quan la llei surt de la cambra. Així, et trobes amb lleis que no es poden aplicar, com la de dependència aprovada a les Corts espanyoles i que, després, no hi havia diners per fer-la. Diria que els països que van millor són els que fan poques lleis, però les apliquen bé.