Una de les conseqüències del #MeToo ha estat comprovar com el dret a la rehabilitació i reinserció social de qualsevol persona, en el cas de l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, es converteix en una croada pública per rescabalar l’honor perdut per l’agressor. D’aquesta manera, la rehabilitació deixa de ser un acte de reconeixement i reparació del dany comès per convertir-se en una cerimònia del passar pàgina, amb la finalitat que l’agressor o assetjador pugui reincorporar-se al lloc de treball. Aquesta manera de fer no és casual. La identitat masculina encara està lligada al rol de proveïdor i al prestigi associat al treball productiu; que un home abandoni la feina implica la seva destrucció a nivell simbòlic.
Per tot això, la pregunta que centra el debat públic sobre les conseqüències de l’assetjament sexual en l’àmbit laboral és si l’acte d’assetjar sexualment una o diverses dones és un motiu de pes per arruïnar la vida a un home, i no pas quines mesures hem d’emprendre en relació als assetjadors, a fi de garantir que totes les dones treballin en un entorn lliure de violència sexual. Així doncs, emprem la individualitat masculina i les necessitats d’un sol home per tapar un problema sistèmic que afecta a multitud de dones. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, fa tres anys el 22% de barcelonines patien depressió o ansietat, en front d’un 12% d’homes, essent les conseqüències de patir conductes sexistes un dels factors rere aquestes patologies. Un informe de les acadèmies nacionals estatunidenques de ciències, enginyeria i medicina publicat l’any passat apuntava que més de la meitat del professorat femení en aquests àmbits ha patit assetjament sexual i laboral. L’assetjament sexual és una de les raons que porta a moltes professionals a deixar una feina, sigui a l’acadèmia o en qualsevol altre àmbit. Quan una dona el denuncia, pot patir l’ostracisme per part dels seus col·legues: és el cas de l’actriu Ashley Judd, que es va encarar al productor Harvey Weinstein.
Això és plaer (Univers) / Esto es placer (Literatura Random House), novel·la de l’escriptora estatunidenca Mary Gaitskill, és un exemple de l’afany reparador envers l’assetjador. La novel·la se centra en el moment en què en Quin, un home influent de la indústria editorial dels Estats Units, és denunciat per assetjament sexual per diverses dones. La situació és explicada a partir de capítols que intercalen la seva visió dels fets amb la de la Margot, una amiga seva que ho és malgrat, o precisament, perquè va frenar en Quin quan li va posar la mà entre les cames.
El llibre no inclou el punt de vista de les dones afectades, tan sols la informació que la Margot, el seu marit, en Quin i la seva muller (a qui li emprenyen les actituds sexistes d’ell) ens donen sobre elles. Entre els fragments estel·lars (traduïts de la versió en castellà), hi trobem: “Moltes d’elles estan reaccionant exageradament o simplement apuntant-se a una moda”, “Ni tan sols ets un depredador (...) Ets un ximple. Un ximple que pessiga, fa angúnia i s’insinua” o “Les dones són com els cavalls. Volen que les guiïs. Volen que les guiïs però també que les respectis. El respecte te l’has de guanyar cada vegada. I són fortes com unes cabrones. Si no les respectes, et descavalcaran i es quedaran passejant pel prat mentre tu (Quin) et quedes tirat i sagnant”.
És per fragments com aquests, i per la tria dels protagonistes, que em sorprèn llegir les observacions, recollides per Gerard E. Mur a Núvol, de l’editor convidat d’Univers Adrià Puntí, que assegura que el llibre de Gaitskill explica els fets d’un cas d’assetjament tal com ragen, sense entrar en judicis morals, deixant que sigui el lector qui valori la situació. El llibre és profundament moral per la tria de punts de vista i la valoració que fa de les dones que denuncien.
El punt de vista de Gaitskill no és ni nou, ni provocatiu, ni amoral. L’art en totes les seves formes porta dècades justificant la conducta dels assetjadors sexuals, lloant-la i, en cas de caiguda en desgràcia, fent proclames a la seva comprensió. A hores d’ara, els únics testimonis masculins que poden aportar quelcom productiu al debat sobre la violència sexual són els de la mena de Terry Crews, actor afroamericà que va denunciar una agressió sexual per part d’un executiu blanc de Holywood, i les dinàmiques de classe i raça que van dificultar la denúncia; o els de l’actor Justin Baldoni, que amb el projecte Man Enough (Prou home) recull reflexions sobre què poden fer els homes per deixar de ser uns assetjadors, partint del xoc i la desorientació que suposa descobrir per a ells que una part de la identitat masculina es basi en dominar la dona.
A Això és plaer no n’hi ha ni rastre. En Quin és la versió contemporània del don Joan, que ha sobreviscut el pas del temps gràcies al refinament de la seva tècnica: és un home que entén les dones i les ajuda, a nivell professional i personal, i que es preocupa per elles. Sí, toca pits i cuixes, deixa anar comentaris sexuals a la primera de canvi i interroga les dones sobre la seva vida sexual, però tot això forma part de la seva personalitat seductora i irreverent. No és un agressor sexual com Harvey Weinstein, ni un membre d’una organització criminal com els violadors de la Manada, ni el paio inquietant que t’espera al portal de casa cada dia. És per la construcció social que hem fet de l’assetjador que a l’autora li costa identificar els patrons de conducta nocius d’en Quin, basats en el tractament de les dones com un objecte sexual. Sota aquesta visió, la relació per defecte que estableix amb elles és la del flirteig i la seducció. És potser això el que Mary Gaitskill, i tantes altres feministes de la seva generació, no han entès del #MeToo i la nova onada feminista: no es condemna el flirteig, sinó que es qüestiona que la sexualització, materialitzada a través de la cosificació unidireccional i manifesta de l’home envers la dona, sigui el paràmetre que regeixi les relacions entre els dos gèneres.
Si el punt de vista de Quin estén la presumpció d’innocència sobre l’assetjador, el de la Margot escampa la presumpció de culpabilitat de les dones. Al cap i a la fi, si ella va frenar una agressió, per què la resta no ho van fer? No és paternalista envers les denunciants que, en un context d’amistat entre elles i en Quinn, se les consideri víctimes desemparades? Un estudi del 2019 de la Delegació del Govern espanyol per la Violència de Gènere concloïa que les dones que triguen més en explicar que han estat maltractades són les que tenen màsters, doctorats o postgraus. Necessiten uns dotze anys i tres mesos. L’actitud de la Margot, en el cas de l’assetjament sexual, pot ajudar-nos a entendre aquesta reticència en situacions molt més violentes. La trampa de presentar les agressions, el maltractament o l’assetjament masclista com problemes que se solucionen apoderant les dones ha transmès la idea que les dones apoderades –en el sentit liberal del terme, amb independència econòmica i capital cultural– no poden establir relacions basades en l’assetjament, la manipulació o la violència perquè se suposa que tenen les eines materials i intel·lectuals tant per identificar els senyals d’alerta com per sortir-se’n. Fins i tot els homes més savis o poderosos han estat camelats per engalipadors xarlatans amb més cara que esquena, però es veu que això no és plausible en la vida de la dona apoderada.
No, les relacions d’amistat que en Quin estableix amb companyes de feina i desconegudes no són les del llop devorant la caputxeta. Són relacions entre adults on una de les parts és un enredaire que considera que l’altra no està a la seva alçada i mereix un tracte objectivant, amb les conseqüents manipulacions, rols de poder (algunes són secretàries, altres escriptores que ell ha publicat) i faltes de respecte a la intimitat i la integritat física envers la part objectivada. La història, a més, presenta una visió força problemàtica del consentiment: en el moment en què les dones accepten ser amigues seves, se’ls nega l’oportunitat de reflexionar sobre la seva amistat. I és potser això, el consentiment, la voluntat, la confiança i el desig de la dona aquella finia línia (que en realitat és ben gruixada) que sembla que a tanta gent li costa d’identificar a fi de distingir entre l’assetjament i una relació plenament consensuada en què cada una de les parts tracti l’altra amb respecte i dignitat. Una línia que Mary Gaitskill desdibuixa perquè a voltes sembla que no la té gaire clara. Si l’autora volia explorar els matisos d’unes relacions com les plantejades, podria haver inclòs (o basar la novel·la) en el punt de vista de les dones denunciants, on seria molt interessant explorar aquells sentiments, passions, inquietuds i complexes que fan que les dones s’enganxin o depenguin d’homes com en Quin i després se n’allunyin.
Malauradament, amb la simplificació del retrat de la part afectada, Això és plaer esdevé una diatriba disfressada de provocació pretesament intel·lectual que transmet l’esgotador mantra del pobrissó seductor en un món on totes són unes meuques que no saben el que volen. La història de Gaitskill ens pot semblar provocadora i xocant per la mateixa raó que, als anys vint del segle passat, a la societat catalana d’aleshores li semblava polèmic que les dones poguéssim votar. La novel·la és un document antropològic i historiogràfic que recull les inquietuds d’una societat que tot just ara està descobrint els mecanismes pels quals la seducció heterosexual ha esdevingut un dels instruments de perpetuació del domini dels homes sobre les dones, establint pautes de marcatge de les dones a l’espai públic, personal i laboral.