En una societat abocada a les polítiques d’identitat com la dels Estats Units d’ara mateix, la guerra cultural més òbvia no va de dretes i esquerres, ni de blancs i negres, sinó de generacions. Estem al final de la generació del baby boom i el grup d’edat que encara governa el món comença a no entendre res del que està passant. Per a millenials i zoomers la gent de seixanta anys són tan antics ho eren per als seus pares els capellans nacional-catòlics o els camisas-viejas del falangisme. Llei de vida; els que havien tingut durant quaranta anys el monopoli de la bona consciència progressista, comencen a sentir-se superats a tot arreu. Si vostè pensa que això del reggaeton no és música i que amb l’emergència climàtica en fan un gra massa, comenci a preocupar-se: la història li està passant per sobre!
L’estat del benestar és un invent, que per a molts economistes, només haurà gaudit la generació nascuda en els “30 magnífics” de l’economia capitalista (1948-1968). L’era de la postguerra mundial va portar criatures al món, però també una nova confiança en l’economia. A l’Espanya franquista el nivell de vida de 1936 no es va recuperar fins 1954, però els seixanta van ser una època de creixement que per a molta gent va blanquejar el règim. Les empreses van començar a créixer i a ser més rendibles, els sindicats (fins i tot els clandestins!) tenien més força que mai i els fills dels obrers anaren a la universitat i es van comprar cotxe i pis.
Amb la generació de la postguerra (a l’Estat espanyol als anys seixantes) el crèdit accelerà l’economia a uns nivells mai vistos. Des de la infància el nen boomer tenia poder de compra! El turisme va destruir el paisatge, però no ho va lamentar gairebé ningú perquè hi havia crèdit per a quasi tot. La urbanització va fer a miques la cultura tradicional però els fills del baby boom es van treure el batxillerat i van anar de vacances a Cancun. Bob Dylan i Jaume Arnella cantaven que els temps estaven canviant (“vostres fills i vostres filles ja parlen diferent/ no poseu més obstacles als nostres camins nous”) i els boomers s’ho van creure. En trenta any la llibertat sexual, la píndola, la tolerància envers les drogues, el feminisme i l’esfondrament dels models culturals imposats pel catolicisme van revolucionar la vida quotidiana com mai en tota la història. La televisió, els supermercats, el divorci, el matrimoni homosexual i la targeta de crèdit van canviar el món molt més que tots els llibres de Marx. Ser boomer és haver viscut aquest període.
No és que tots els fills del baby boom nedin en l’abundància (al Canadà un 30% de la població entre 65 i 69 anys segueix treballant i als països de la OCDE ho fan de mitjana un 11%), però la gran majoria han pogut disposar de casa en propietat i feina relativament estable – una situació que l’Estat espanyol s’ha accentuat més, perquè les administracions públiques han creat un gran nombre de llocs de treball durant tota la vida útil dels boomers. Però ja fa anys que la bombolla del creixement va petar i, en termes de poder de compra, els salaris estan disminuït de manera alarmant. A partir del canvi de segle, i molt especialment sota l’administració Obama, els boomers han viscut bàsicament a crèdit, avalat per les propietats immobiliàries que havien pogut atresorar en els anys de creixement. Si ara mateix molts nord-americans tenen un pèssim record de l’administració Obama-Clinton és bàsicament per la deslocalització d’empreses i la pèrdua de valor de l’immobiliari, que van afectar d’arrel la generació boomer.
Als Estats Units un 65% dels boomers estan pagant deutes de les targetes de crèdit i més d’un 30% han exhaurit el crèdit. Una investigació del Insured Retirement Institute (IRI) mostra que el 45% dels membres de la generació boomer no tenen estalvis per a la jubilació i que un 55% en tenen per sota de 100.000 dòlars. La depressió creix entre aquest grup d’edat fins a extrems impensats. Saben, a més, que l’educació dels seus fills serà molt pitjor i que no poden comptar-hi. L’escola inclusiva que ha impulsat la generació del baby boom ha estat un desastre civil i a les escoles privades (les úniques que ofereixen una mica de qualitat) dels Estats Units i d’Europa Occidental el preu de la matrícula ha augmentat fins un 26% en l’última dècada, mentre les universitats s’ha apujat un 35% al mateix període. Els millenials, a més, no volen ni nens ni vells. De fet, compren gossos. A Espanya hi ha 13 milions de mascotes censades i més gossos que menors de quinze anys i això dona una idea molt aproximada del que seran les relacions familiars durant els propers anys.
Els millenials tenien entre 5 i 20 anys quan Bin Laden va esfondrar les Torres Bessones, arriben al poder; i ara el crit irònic, nascut en un vídeo (amb coreografia) penjat a Tik Tok per la influencer californiana Neekolul, és Ok, boomer! Amb aquesta frase cada cop d’ús més corrent arreu de món, milions de zoomers anuncien que s’està produint un relleu generacional sense precedents. Shannon O’Connor amb 19 anyets que té la criatura, ha convertit la seva dessuadora "Ok Boomer, que tinguis un dia terrible" en l’èxit dels mesos de confinament amb més de 10.000 dólares en comandes. No importa que la dessuadora sigui vulgaríssima. De fet, ja no importa ni la moda. La generació que puja és plenament tecnològica. No els interessa el futbol, com als seus pares no els van interessar els bous, i tampoc esperen res de la política. Han entrat a la vida laboral en temps precaris i desconfien del futur. Postreligiosos i postfeministes, les velles ideologies els diuen ben poc. De 2008 a 2023 (data prevista del final dels estralls post Covit-19), millenials i zoomers hauran passat quinze anys de vida precària i de treball escàs i mal pagat... suposant que en trobin. No té sentit amenaçar la gent que ara està per al voltant de quaranta anys amb atur i crisi... perquè no han conegut altra cosa en la vida. La guerra de les generacions la guanyen sempre els joves per causes òbvies (els vells es moren!) però el final dels “joves eterns” del baby boom no està essent precisament un camí de roses.