Diuen els llibres de historia que els iconoclastes foren una secta del segle VIII que volia destruir les imatges i el culte que se’ls professava. Però la iconoclàstia és un impuls cec i antic que han practicat, amb fervor digne de millor causa, molts moviments transformadors. La passió per canviar la història és transversal i quasi eterna. Hi ha hagut iconoclastes budistes (el xan xinès, origen del zen) musulmans (el wahabisme), cristians i ateus. Albigesos, hussites, calvinistes, anarquistes i lerrouxistes espanyols o militants del PRI mexicà en la dècada del 1930 han passat a la història pel seu furor amb les estàtues. Al segle XXI la iconoclàstia no tan sols no ha disminuït sinó que creix. En ple fervor talibà es dinamitaren en 2001 el Budes de Bamiyan, en el centre de l’Afganistan, construïts en grans peces al voltant del segle VI; i ara mateix, arran de la mort de George Floyd, militants de Black Lives Matter als Estats Units i a Anglaterra han iniciat una campanya que vol desfigurar i destruir els monuments commemoratius que s’associen amb l’esclavatge i el racisme.
Han caigut, entre molts d’altres, Cristòfol Colom a Boston, Miami, Califòrnia i Virginia, Juníper Serra, Francis Scott Key (el compositor de l’himne americà), o Ulysses Grant, el general que va derrotar la Confederació, antiracista ferotge però que es veu que conservava un esclau de la família. L’actual onada d’iconoclàstia té un antecedent molt obvi a Sudàfrica quan al març de 2015, un estudiant, Chumani Maxwele, va omplir d’excrements l’estàtua de Cecil Rhodes a la Universitat de Ciutat del Cap com a forma de protesta. L’estàtua, que havia estat erigida en 1934, fou enderrocada, però ja de molt abans era poc estimada. Fins i tot sota l’apartheid en la dècada de 1950 un grup d’estudiants afrikaaners ja havien demanat que la traguessin del campus.
La iconoclàstia és, en primer terme, una expressió de ràbia. Però també és una forma radical d’opció per la puresa, tant com una manera de demostrar que els vells déus han deixat de fer por. Els grans homes o les divinitats han perdut el seu poder i poden ser desafiats. Giorgio Agamben va dedicar tot un llibre a explicar fins quin punt consagrar i profanar són formes complementàries de la sacralitat. Però cal emmarcar la iconoclàstia en un marc molt més general. No expressa tan sols una situació de ressentiment, sinó que parla també sobre també sobre puritanisme i superioritat moral i de ressentiment. El puritanisme, a més, pot presentar-se en múltiples formes (religiós, polític, sexual...). Algú enderroca o assassina un predecessor i ordena que s’anorreïn el seu nom, la seva imatge i qualsevol lliçó que els humans n’haguessin pogut treure. Tan ideològic és erigir una estàtua com enderrocar-la i, al cap i a la fi, qui enderroca un monument no actua tant sobre la història com sobre la memòria.
En una declaració d’agost de 2017 sobre la controvèrsia dels monuments, l’American Historical Association (AHA) va establir que eliminar un monument "no és esborrar la historia, sinó més aviat alterar o cridar l’atenció sobre una interpretació prèvia de la història". L’AHA afegia que la majoria dels monuments se erigiren "sense res similar a un procés democràtic", i recomanava fins i tot que era "hora de reconsiderar aquestes decisions". Les motivacions que van portar una època a erigir un monument no són potser enteses en un altre moment històric. És quasi un tòpic recordar que les estàtues no tenen a veure amb la història, sinó amb la memòria. Qui enderroca una estàtua no vol modificar el passat sinó escriure un nou futur, amb referents nous.
Caldria esbrinar si, en molts casos, enderrocar una estàtua és una demostració de força o d’impotència. La gran majoria de monuments formen part d’un paisatge que ningú veu i sovint parlen d’un temps que ni es coneix. Resulta dubtós, fins i tot, que avui en dia el mateix fet d’erigir estàtues tingui gaire sentit, no per manca de grans homes sinó perquè les estàtues i els homenatges cívics han canviat de significació. El capitalisme actual no el representen els capitans d’indústria, sinó corporacions anònimes i, a més, a les ciutats se circula en automòbil. Avui, com ja fa anys va explicar Oriol Bohigas, les estàtues dels pròcers han perdut clarament la seva funció propagandística: senzillament són massa petites. La glòria de les grans corporacions la manifesten millor els gratacels, els que monumentalitzen les ciutats. No són els homes concrets, sinó les corporacions abstractes el que s’honora posant el nom a edificis. A l’època que el món es fa virtual i les relacions es desmaterialitzen, la pedra perd protagonisme i l’acer en guanya.
La relació d’una societat amb una estàtua, un edifici o un cartell sempre és dinàmica. Hi ha també un profund desconeixement de moltes tradicions culturals que porten a interpretar com a formes d’odi el que és un pur atzar o una reinterpretació forçada. Moltes de les estàtues de Colom als Estats Units van ser erigides per comunitats italianes que volien reivindicar la seva herència i no tenien el més mínim sentit imperialista. Que la història està feta de mals entesos ho va explicar molt bé Joan Fuster, eternament escèptic. Algunes vegades els mals entesos són, fins i tot, curiosos. A València encara recorden que l’any 2013 la comunitat del temple Sivananda Mandir acusà d’atemptat contra la llibertat de creences la comissió fallera de Ceramista Ros que havia inclòs en una falla ninots que representaven divinitats hindús finalment eliminades de la cremà.
En la mesura que els monuments normalitzen una història, la seva destrucció expressa també un malestar profund amb la manera de narrar-la i en tots els moviments iconoclastes hi ha un clar component generacional. El vell món i la generació que declina s’expressen en símbols que deixen de ser creguts i eficaços. La protesta no és tant contra el record d’un personatge concret sinó contra una situació que ara, en l’onada d’iconoclàstia als Estats Units, té un component generacional molt clar. Millenials i zoomers (les generacions que se situen entre l’adolescència i els trenta-cinc anys) estan ressentits amb els boomers (persones entre cinquanta-cinc i setanta-dos anys) i la guerra de generacions té un paper molt obvi en els conflictes socials, sobretot perquè la generació millenial és conscient que mai tindrà el nivell de vida dels seus pares. En tot cas, el debat sobre la iconoclàstia al mon anglosaxó es produeix a múltiples nivells i no ha fet altra cosa que començar. I pel que fa al cas català, és obvi que el record de les manifestacions iconoclastes de la guerra civil i del lent combat per enretirar els símbols franquistes de l’espai públic, donen tota una altra dimensió al problema. Potser se n’hauria de parlar un altre dia...