No s’explica gaire, però entre els grups que els nazis van tancar en camps de concentració n’hi va haver alguns que, a França, no van ser alliberats fins 1947. El col·lectiu que hi va estar reclòs més temps van ser els nòmades. Els rodamons, la gent de camí, (que en castellà s’anomenen “mercheros” o “carrilanos”), són encara avui una minoria considerada especialment digna d’especial vigilància per totes les policies europees. Santiago Rusiñol en deia “els caminants de la terra”. El seu delicte era (i és) practicar una forma de vida no convencional. Fins fa quatre dies anar d’un poble a l’altre amb una cabra i un acordió, o esmolant ganivets, o avui dedicar-se a la venda ambulant, resultava directament sospitós. Els nòmades no sabien res de política, ni feien altra cosa que voltar... però eren la viva imatge de l’home del sac que fa por als xiquets i de vegades tenien una obscura connotació sexual. En termes del criminòleg Stanley Cohen, el seu mode de vida (com el dels beatniks i el dels hippies) produïa “pànic moral”, un concepte que ha estat abundosament usat en les anàlisis de les estratègies polítiques dels darrers anys.
Es pot construir pànic moral amb ben pocs mitjans; només cal trobar un grup minoritari i vulnerable per a culpabilitzar-lo de tots els mals, exagerar o inventar una anècdota i, tot seguit, actuar amb contundència contra “els dolents” per cohesionar la resta de la societat. Les bruixes, els bandolers, els gitanos, els jueus, les purgues stalinistes, el maccarthisme, les llistes negres dels comunistes a Hollywood o l’independentisme català explicat per Ferreras a “la Sexta”, són bons exemples de pànic moral alimentat amb èxit. La preocupació pel significat ocult de les lletres del rock serveixen com a combustible per a tota mena de llegendes urbanes que, ben alimentades, donen un magnífic rendiment polític.
Una subcultura, un grup ètnic, una idea política (i en el cas català fins i tot una llengua!) pot provocar pànic moral quan se’ls identifica com una amenaça, perquè transgredeixen alguna norma, sovint no escrita però àmpliament compartida. Que un cas conflictiu poc representatiu es faci passar per un perill intolerable per a la convivència o per a la seguretat de la bona gent, no és nou; la novetat és l’extensió del fenomen. Les xarxes socials constitueixen un terreny particularment adobat per a magnificar l’explotació de la por o del fàstic i la creació de pànic moral hi troba un camp molt ben adobat. Denunciar la suposada amenaça que representa un grup minoritari o minoritzat dona, a més, uns magnífics rèdits electorals perquè als grups minoritzats mai se’ls dona veu, ni cap presència, als mitjans de comunicació pública que (cal recordar-ho?) viuen dels impostos de tots.
A Madrid, la manera com presenta la informació política la Sexta Noticias, que exposa els esdeveniments polítics amb les tècniques més truculentes de les retransmissions esportives (“minuto y resultado”) és un exemple de llibre a l’hora d’explicar els mecanismes de creació de pànic. En aquestes situacions, els temors públics i la intervenció estatal excedeixen en gran mesura l’amenaça (?) que pugui representar per a la societat un individu o grup en particular. L’important és que, davant la “vox populi” curosament alimentada, algú sembli responsable de fets terribles i es pugui actuar contra ell sense manies.
El gitano, l’ambulant o el disconforme social (i no fa tants anys l’homosexual) són gent sense dret a veu pròpia. Sovint, no tan sols han de suportar la marginació, sinó el paternalisme de les bones consciències que els volen normalitzar. Puigdemont és avui un “home del sac” amb totes les característiques i per això se’l pot cremar en efígie, “entre insultos y jolgorio”, com va titular La Vanguardia, sense que a ningú si li acudeixi enviar l’ajuntament que promociona la festa a cap tribunal per calúmnies. Fins i tot quan conscientment no es cau en el sensacionalisme o en el frau, la creació de pànic moral és una bona eina per a consolidar la llei i l’ordre mitjançant l’apel·lació a les emocions més primàries.
“Empresaris morals...”
La histèria col·lectiva pot ser un element d’aquests moviments, però el pànic moral es diferencia de la histèria perquè no és cec sinó organitzat. Les “croades morals” van ser estudiades per Ronald Weitzer, un sociòleg que ha treballat molt el tema de la prostitució, i sempre tenen tres característiques: exageren la magnitud d’un problema, fabriquen històries de temor i morbositat que es presenten amb tota mena de detalls i, a més, es presenten de manera categòrica, com un enfrontament entre el bé i el mal sense matisos. En les situacions de pànic moral no s’hi discuteixen fets sinó conviccions categòriques, expressades sense cap mena de grisos.
Per tal que el pànic moral tingui èxit és imprescindible que existeixin el que s’anomenen “empresaris morals”, organitzacions o individus que prenen la iniciativa d’impulsar una croada moralitzant, d’etiquetar un capteniment i de convertir-lo en objecte de por o de repugnància. El terme el va proposar Howard S. Becker i descriu un grup que avui en dia cada vegada té més importància a l’interior dels partits polítics. Ells dissenyen estratègies, assenyalen objectius, taquen reputacions si cal i busquen complicitats. Són “empresaris morals” els antitabac, les mares contra la droga, les feministes antipornografia, els provida o el LGTBI... Tant li fa si l’empresa defensa les idees de l’integrisme catòlic o dels partidaris del sexe tàntric. Els empresaris morals canalitzen diners per popularitzar la seva acció, emprenen boicots contra empreses i contra interessos que veuen com a enemics, compren voluntats o paguen publicitat als mitjans. Oblideu-vos de l’empatia si caieu en mans d’un empresari moral... o d’un guru de l’autoajuda.
La funció de l’empresari moral és crear homes del sac, dimonis populars; treballen per exagerar, organitzar i, sobretot, disseminar la por. En les societats postmodernes, però, tenen un problema: es pot polaritzar l’opinió pública però no es pot mantenir l’atenció sobre el mateix problema durant períodes massa llargs de temps. Vivim immersos en l’espectacle i la novetat és la llei. Per això cal passar amb pressa d’una catàstrofe a una altra o d’un heroi moral a un altre. Si hi ha dimonis cal crear també àngels de moralitat i quan s’acaba la pasta d’una bona causa cal buscar-ne una altra i un rostre que l’encarni. La por es volàtil, inestable, impredictible, incerta però sempre hi haurà qui sàpiga manipular-la i qui aparegui com a campió de la virtut, a canvi d’un tant per cent de benefici. Pel vostre bé els empresaris morals, particularment actius en xarxes socials, us convenceran que els matisos en moral no existeixen. Excepte quan els convenen, òbviament. I és que sempre resulta més fàcil etiquetar que pensar.