En ocasió del setanta-cinquè aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa -amb la rendició nazi el 8 de maig de 1945- s’han reproduït els reportatges i documentals televisius sobre aquells fets, que glorifiquen la victòria aliada que suposà, segons la general interpretació, l’èxit de les llibertats davant del totalitarisme nazi-feixista. Aquesta aquesta visió, però, és impròpia de qualsevol anàlisi relacionada, per remotament que sigui, amb la realitat històrica. Perquè entre els aliats vencedors s’hi trobava la Unió Soviètica, una dictadura que odiava tant les llibertats com ho feia el nazisme. Però ja se sap: la història l’escriuen els vencedors. I respecte al que fou la Segona Guerra Mundial és talment així.
D'aquell conflicte es recorden els assassinats massius de civils dissenyats com a estratègia política i militar per part dels vençuts, però s’han oblidat els que perpetrats pels guanyadors. Ho reconegué a la postguerra, en declaracions a The New York Times, el general de la força aèria nord-americana Curtis Lemay, responsable dels bombardejos massius amb bombes incendiàries de napalm sobre les ciutats japoneses sense valor militar -majoritàriament de cases de fusta-, amb l’objectiu de matar el màxim nombre possible de ciutadans indefensos. Deia que si els Estats Units haguessin perdut la guerra ell hagués estat executat per crims de guerra. L’únic que el separava dels criminals japonesos i nazis executats era la victòria. Així és: el guanyador executa el perdedor per fer el mateix que ell i, lògicament, amaga sota la propaganda la seva perversitat.
El mateix passà amb els genocidis. Tothom coneix que els alemanys decidiren la «solució final» contra els jueus, la seva aniquilació física, l’Holocaust, que matà uns 6 milions de persones. Menys s'ha sentit parlar sobre un altre genocidi perpetrat, abans del conflicte bèl·lic, pels soviètics a Ucraïna, amb el resultat d’uns 7 milions de morts, i que després de la guerra es va tapar perquè no se'n parlés.
L’Holodomor. El genocidi a Ucraïna es coneix amb el nom d’Holodomor. És un perfecte exemple del que passa després de les guerres. Els abusos i desastres comesos pels guanyadors es silencien. En aquest cas era massa incòmode per a Occident que el seu aliat oriental fos una bèstia sanguinària igual que l’enemic nazi. Així que es va fer el silenci. No interessava parlar-ne. Durant molts d’anys la immensa majoria de mitjans de comunicació i la historiografia acadèmica d'Europa occidental i dels Estats Units s’han estimat més mirar cap a una altra banda. Només en els últims anys, molt tímidament, es comença a acceptar la realitat.
El desembre de 1929 el Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica ordenà, per indicació de Ióssif Stalin, la col·lectivització forçosa de tota la producció agrària a tot l’imperi roig. En síntesi suposava que funcionaris de l’Estat decidirien la producció global i quina quantitat correspondria a cada explotació. La decisió enfurismà els propietaris que, en algunes zones, com per exemple a Ucraïna, es negaren a seguir les indicacions soviètiques. Hi hagué protestes, revoltes, enfrontaments amb la policia...
La resposta del dictador Stalin fou mobilitzar l’Exèrcit Roig i la policia secreta soviètica per acabar amb "els contrarevolucionaris". El 1930 s’inicià una ferotge repressió d’intel·lectuals ucraïnesos, amb el resultat de dotzenes de milers d’assassinats, no se sap el nombre exacte, així com de deportacions massives -que incloïen famílies senceres, amb nens de tendres edats - als camps de treballs forçats a Sibèria, on hi moriren molts milers.
Però la repressió no s’acabà amb això. Igual que patiren altres zones de la Unió Soviètica, els camps ucraïnesos hagueren de fer front a l'ordre d'incautació - que provenia directament de Stalin-, decretada el 193, d'un 40% de la producció, sobretot de blat. Cosa que se sumava a una mala collita. La resposta no es féu esperar: protestes, enfrontaments, assassinats de camperols... I més i més repressió, en fi. La situació empitjorà més encara l’any 1932: Moscou va aprovar una Llei sobre el "robatori i dilapidació de la propietat social", que serví per multiplicar l’espoli i condemnar dotzenes i dotzenes de milers de camperols ucraïnesos que intentaven amagar el que produïen per alimentar les respectives famílies. Entre 1930 i 1932 van ser deportats a Sibèria almenys 300.000 ucraïnesos per aquest motiu, molts dels quals hi moriren de fam, fred, malalties o maltractaments.
No obstant la massiva repressió, Stalin no estava satisfet. L’11 d’agost de 1932 envià una carta personal a les autoritats locals a la qual assegurava que per a la URSS «és avui dia (Ucraïna) la principal qüestió, ja que en el Partit i i el propi Estat i els òrgans de la policia política de la república (estan) infestats d’agents nacionalistes i espies polonesos». El desvari era mera excusa per imposar un grau més intens de persecució dels díscols camperols ucraïnesos que volien alimentar les seves famílies a costa de la grandesa de l’estat soviètic.
A la tardor d’aquell any, Stalin imposà una nova estratègia repressora. Envià a Ucraïna milers de paramilitars i agents de la policia política central, que desplaçaren els uniformats locals i es convertiren en l’instrument repressor de qualsevol intent dels ucraïnesos d'amagar aliment i d’impulsar una identitat pròpia diferent a la soviètica, no debades el dictador considerava el país com el més propens a tenir una llavor «nacionalista», cosa que trobava que era especialment perversa i que calia arrabassar com fos. El 22 d’octubre de 1932 s’enviren des de Moscou «comissions extraordinàries» per imposat el mandat de Stalin. El 5 de desembre del mateix any, el cap in situ del servei d’intel·ligència soviètic, reconeixia a través d’una instrucció escrita que calia «l’urgent desmantellament, identificació i eliminació dels individus contrarevolucionaris (...) que sabotegen les mesures (decidides) pel govern soviètic i el Partit».
La confiscació massiva de la producció agrària, sobretot blat, es complementà amb la seva venda en els mercats internacionals a preus per sota del valor real, per així assegurar que els ucraïnesos patissin fam. Quan les autoritats locals demanaren que Moscou aixequés un poc la pressió, perquè els ucraïnesos s'estaven morint de fam, foren represaliades sense manies. Stalin hi envià diverses unitats de l’Exèrcit Roig que desfermà una encara més violenta repressió generalitzada i ordenà l’increment progressiu de les quotes que havien d’aportar els camperols ucraïnesos per així deixar el país sense menjar. El Comitè Central del Partit Comunista debaté i analitzà en diverses ocasions com acabar amb la capacitat de la república per alimentar la seva població. Qualsevol família que fos trobada amagant un poc de menjar era acusada de «robatori social», empresonada, assassinada o enviada a camps de treball forçat de Sibèria.
No se sap amb exactitud el nombre de morts provocats per la decisió de Stalin d'imposar la fam com a instrument política de la repressió. La mitjana dels diferents càlculs situa en uns 7 milions el total de víctimes fatals. És la xifra que les autoritats del país donen per bona.
El 10 de novembre del 2003 vint-i-cinc països, a les Nacions Unides, incloent-hi Rússia, Ucraïna i els Estats Units, van signar una declaració conjunta en el setanta aniversari de l'Holodomor amb el següent preàmbul: «En l'antiga Unió Soviètica, milions d'homes, dones i nens van ser víctimes d'accions i polítiques cruels del règim totalitari: la gran fam de 1932-1933 a Ucraïna (Holodomor), que va costar entre 7 i 10 milions de víctimes innocents i es va convertir en una tragèdia nacional per al poble ucraïnès». El terme genocidi és reconegut avui en dia per una vintena de països per qualificar la política de Stalin a Ucraïna.