De temps immemorials ençà, la humanitat ha cercat la substància que li permetés de descobrir els secrets de l’univers i el sentit de l’existència. Les grans civilitzacions que dels orígens ancestrals van heretar la clau que obria els misteris de l’esperança i la vida eterna van codificar l’accés a la divinitat que proveïen substàncies estranyes i terrorífiques. Així van aparèixer els misteris de Dionís, d’Eleusis i de Cíbele al món grec, tot estenent-se pel Mediterrani i essent la font de poder espiritual a la terra en la civilització grecoromana.
Però vet aquí que en aquest món de cultes mistèrics hi va néixer el cristianisme, aquella mena de grupuscle de Therapeutæ judeohel·lenístics que va començar a predicar Jesús i el seu Evangeli. L’explosió religiosa del segle I—el moment de més intensa religiositat de la història—vivia el seu apogeu en el pluralisme del paganisme grecoromà i la cerca de la salvació per part dels homes. Lentament, i per viaranys diversos, el cristianisme va anar afermant el seu predomini i, gràcies a les crisis successives de l’Imperi romà, va poder culminar en la presa del poder religiós—que va significar la destrucció del món ancestral i pagà de l’Antiguitat.
La conseqüència més important d’aquest apogeu va ser la fi traumàtica de la cultura clàssica i tot el seu bagatge religiós i intel·lectual. Així, el secret dels misteris i la font del seu poder espiritual a la terra es van perdre per sempre. L’exclusivisme monoteista va empobrir radicalment la noció de la religió i va imposar un accés únic i monolític a la divinitat. El record dels cultes mistèrics i el seu sagrament iniciàtic es va esborrar. Els grans santuaris dels misteris grecoromans van ser destruïts i els seus sacerdots assassinats. La destrucció va ser tan intensa que les referències en l’escassa però ocasional lectura de la literatura clàssica no podien ser compreses.
Al Renaixement, amb humanistes com Marsilio Ficino, els misteris grecoromans van començar a ser recuperats i compresos, molt lentament. També van ser idealitzats. El sagrament iniciàtic es va transformar en un element purament al·legòric, en una posició incòmoda quant al sagrament eclesial cristià. Els misteris es van anar convertint en una idea romàntica, inabastable i quasi mítica que reapareixia periòdicament. L’home modern no entenia el significat de les iniciacions perquè la solució de continuïtat havia estat massa profunda.
Es va haver d’esperar a la desintegració del món modern per retrobar la dimensió autèntica dels misteris. Dues ciències, l’antropologia i la psicofarmacologia ho van fer possible, fins a tant de permetre’n la reconstrucció amb sagrament inclòs. Era el camí tímidament iniciat en la Il·lustració per heterodoxos com l’hel·lenista neoplatònic anglès Thomas Taylor—qui el 1790 va publicar una obra capital sobre els misteris dionisíacs i d’Eleusis. Amb tot, l’interès pels misteris va culminar en els decennis de la postguerra europea. Dos moments van marcar aquesta recuperació. D’una banda, la publicació el 1951 de l’obra de Mircea EliadeLe Chamanisme et les techniques archaïques de l’extase. D’una altra, la irrupció de l’estudi (i consum) de les substàncies psicodèliques. És possiblement la combinació d’aquests dos moments el que va contribuir a trobar el darrer culte mistèric existent al món: l’Ayahuasca de les tribus indígenes de l’Amazones.
La història de l’Ayahuasca podria semblar una història llarga i coneguda: és més aviat el contrari. Fins al decenni de 1950 eren poc o mal coneguts per a l’entorn immediat del Perú i el Brasil. De la mà del botànic americà Richard Evans Schultes el beuratge, la seva preparació, el seu ritual i els efectes psicoactius van ser estudiats i presentats al món. De sobte, amb les publicacions científiques de Schultes—que va dedicar tota la seva carrera a les plantes psicoactives i va ser curador de l’herbari de Harvard—l’Ayahuasca va entrar en la mentalitat de l’home modern. Es va unir a les substàncies rabiosament de moda a l’època: l’àcid lisèrgic dietilamida (LSD) del Dr. Hofmann, la psilocibina dels bolets màgics i la mescalina del peyote. Escriptors com Aldous Huxley o William S. Burroughs van dedicar sengles impressions sobre la importància de l’Ayahuasca en l’adveniment de la contracultura psicodèlica del decenni de 1960.
Amb els germans Dennis i Terence McKenna i la progressiva criminalització de les substàncies psicodèliques, l’Ayahuasca va començar a focalitzar tota l’atenció acadèmica, antropològica i psiconàutica. Amb el desembarcament de l’antropòleg canadenc Jeremy Narby a l’Amazones, l’interès per l’Ayahuasca i el xamanisme amazònic va desbocar-se.
No debades, Occident descobria que el que havien estat les iniciacions mistèriques de l’Antiguitat encara sobrevivien en la seva forma més arcaica i primària en la ignota selva amazònica. L’obra d’Eliade dedicada a la qüestió va prendre un nou significat, de la mateixa manera que els misteris grecoromans. El secretiu sagrament emprat en tots els rituals iniciàtics, xamànics i mistèrics, era una substància psicoactiva. Així ho van acabar demostrant R. Gordon Wasson, Albert Hofmann i Carl Ruck en un impactant i polèmic llibre sobre els misteris d’Eleusis i la natura psicodèlica del seu sagrament mistèric: Road to Eleusis de 1978. Durant decennis el gruix de la comunitat científica es va resistir a acceptar les conclusions del llibre, que no han rebut l’acceptació científica fins al segle XXI. La cadena de continuïtat entre l’Amazones i Eleusis quedava travada per sempre.
En l’obra de l’historiador canadenc Dan AttrellShamanism and the Mysteries de 2016 aquesta cadena de continuïtat és estudiada amb detall: dels rituals xamànics primitius de Sibèria basats en l’ús sagramental de l’Amanita muscaria als complexos i rics rituals mistèrics d’Eleusis—per tornar al primitivisme xamànic original de l’Ayahuasca. La sofisticació civilitzatòria grecoromana del Kykeon d’Eleusis va desaparèixer, però la rusticitat selvàtica de l’Ayahuasca ha perviscut contra tot pronòstic.
És aquesta anomalia de la supervivència de la darrera font de poder espiritual a la terra el que ha acabat transformant la comprensió tant de la religió com de l’espiritualitat. L’obra dels ja esmentats Narby i McKenna és la base sobre la qual una nova i revitalitzada onada d’espiritualitat New Age cerca la resposta definitiva a totes les grans qüestions metafísiques i transcendents de la humanitat. És justament per aquest motiu que els psicòpates de Silicon Valley s’han lliurat a la cerca de la iniciació xamànica de l’Ayahuasca—fins al punt de crear-ne un negoci.
L’Ayahuasca ha arribat fins als nostres dies gràcies al seu primitivisme i arcaisme rituals. És una iniciació xamànica practicada ininterrompudament per algunes tribus indígenes del Brasil i el Perú. Perquè ha estat una pràctica dels marges dels imperis, ha quedat relativament aïllada i protegida. La preparació del beuratge sagramental s’ha preservat per mitjà de llinatges de curanderos de les diferents tribus. Són els darrers xamans—xamans de debò—, guies dels qui s’inicien i entren en contacte amb els esperits de la natura i la cosmovisió animista i naturalista amazòniques que Narby descriu tan detalladament a la seva obra The Cosmic Serpent, de 1998.
Els curanderos tradicionals consideren que són les plantes emprades per al sagrament les qui guien l’iniciat a través del món dels esperits per rebre l’alt coneixement espiritual esotèric i un missatge concret. Les plantes emprades són la Psychotria viridis(chacruna en quítxua), que és la planta que conté l’ingredient psicoactiu de la dimetiltriptamina (DMT), i la Banisteriopsis caapi, que és la planta que proveeix els inhibidors de monoaminoxidasa—que permeten que el DMT pugui ser absorbit per l’organisme. Tot plegat es prepara en una barreja que es macera i es cou a foc lent. El sagrament se serveix com un te. A fi que el cos pugui absorbir el DMT, l’Ayahuasca comença amb una aparatosa purga—vòmits i diarrea—induïda pels inhibidors de la B. caapi. El xamanisme amazònic veu aquesta part del ritual com una neteja necessària per poder accedir al món dels esperits i iniciar-se. Seguidament, un cop el DMT ha estat absorbit pel cos i transportat per la sang, les visions espirituals solen ser de curta durada però de gran intensitat—és una de les característiques del DMT, en oposició a les 5 i 8 hores de durada de la psilocibina i l’LSD. Durant la iniciació, el xaman interpreta càntics específics transmesos oralment entre generacions de xamans. És l’equivalent de l’elaborat drama musical que els iniciats als misteris d’Eleusis rebien en el clímax del ritual—després d’haver ingerit el sagrament psicodèlic del Kykeon.
Una cerimònia religiosa tan poderosa en un món eminentment materialista no podia passar desapercebuda. L’ayahuascamania que s’ha desencadenat en els darrers anys ha creat una autèntica indústria al voltant d’aquesta iniciació xamànica. Amb la seva monetització, han aparegut els falsos curanderos. Molts occidentals són víctimes d’aquestes iniciacions fraudulentes, on pateixen intoxicacions serioses. Semblantment, un exèrcit ingent d’occidentals iniciats en l’Ayahuasca retornen als seus països d’origen i s’autoerigeixen en xamans que ofereixen, a preus desorbitats, rituals xamànics sense el sagrament psicodèlic—atès que el seu consum és prohibit i perseguit a la majoria de països del món. Finalment, hi ha els evangelistes del New Age com el recentment traspassat Rodrigo Niño—un especulador immobiliari enriquit a base de corrupció política. Niño defensava que l’Ayahusca li va curar miraculosament el seu melanoma. Niño va morir de càncer aquest maig.
L’evangelisme de Niño, que va arribar a crear The Assemblage, una xarxa de centres de coworking enfocats a la revolució espiritual New Age, ha acabat pervertint definitivament l’Ayahusca i han fomentat letalment la comercialització d’un xamanisme innocu, fraudulent i ignorant, desconnectat tant de la iniciació real com de la importància del sagrament. Només uns pocs—els qui disposen dels mitjans necessaris—reben la iniciació autèntica; això sí, en rics i confortables complexos hotelers creats específicament per als turistes psiconautes, lluny de les poblacions indígenes i la seva realitat. La popularitat de l’Ayahuasca, d’altra banda, amenaça de destruir unes comunitats indígenes que ja veien perillar la seva supervivència.
Era qüestió de temps que Silicon Valley desembarqués al món xamànic de l’Ayahuasca. La combinació de la nova onada New Age, la reïficació de l’Ayahuasca, la seva comercialització materialista i fraudulenta, i l’elitisme dels executius de Silicon Valley suposen la mort d’èxit del darrer ritual d’iniciació mistèrica de la història de la humanitat—tot esperant que dels marges torni a ressorgir un nou i més pur misteri.