El mes de maig de 1960, la revista París Baleares -publicada entre 1954 i 1998 per Les Cadets de Majorques, l’associació d’emigrants i descendents de baleàrics residents a França– publicava un article força curiós, signat per l’escriptor mallorquí Joaquim Verdaguer, cosí del famós poeta Jacint Verdaguer, sobre l’origen mallorquí de la nissaga familiar deNapoleó Bonaparte. Podria ser considerat com una de les moltes teories desbaratades que asseguren que insignes personatges històrics han nascut a bandes diferents de l’oficialment reconeguda. Tanmateix, no és el cas. Perquè existeix un rastre documental que, si més no, condueix a una família mallorquina de llinatge Bonapart que desaparegué de Mallorca.
Els Bonapart de Mallorca. Existeixen registres documentals d’una família mallorquina de bona posició econòmica i social que almenys d’ençà mitjan segle XIV tenia una opulenta residència a Palma, a la part baixa de la ciutat. Estava situada a la illeta formada actualment pels estrets carrers de Sant Jaume, de can Armengol, de la Palma i de la Sagristia de Sant Jaume. Més en concret es tractava d’un gran edifici gòtic, segurament amb la façana cap el carrer de la Palma. Segons Joaquim Verdaguer –que no diu d’on treu la informació– era coneguda com «can Bonapart» i sobre l’entrada principal hi figurava un escut amb sis estrelles, un lleó rampant i una àguila negra amb les ales esteses. La família tenia les tombes a l’antic convent de Sant Domingo, igual que els grans patricis de la ciutat, esbucat per les autoritats civils el 1837 acollint-se a la Llei de desamortització de 1837.
La casa dels Bonapart no era una construcció a l’abast de qualsevol, com és lògic deduir. Cosa que fa pensar que, en aquell context social, és probable que es tractés d’una família aristocràtica -més encara per l’existència d’un escut familiar- si bé no de més alta que solia residir en la zona més propera a la Seu. Actualment no queda res de "can Bonapart" En algun moment després de la desaparició de la nissaga de Mallorca l’edifici fou derruït per construir-ne un més nou en el seu lloc, segurament cap el segle XVIII, que és de quan solen datar les cases senyorials que hi ha a la zona.
En aquell casa gòtica arribà el món Hug Bonapart en una data exacta desconeguda però que es pot situar a l'últim quart del segle XIV. Va cursar estudis i es convertí en jurista. El detall de la carrera acadèmica i la professió connota que els Bonapart eren una benestant família, per ventura no de la més selecta aristocràcia però sense dubte feien part de la distinció social.
També està documentat que el 23 de juliol de l’any 1409 el rei Martí l’Humà nomenà Hug com a nou regent de Còrsega. És a dir, que era una persona d’alguna manera entroncada amb la cort, almenys de forma suficient com perquè el seu nom fos proposat per algú al monarca i aquest l'acceptés per nomenar-lo pel càrrec esmentat.
Com és conegut, 38 anys després, exactament el 1448, Nicolau V, cap del Vaticà, va cedir els drets sobre Còrsega a Gènova i declarà caducats els del regne d’Aragó sobre l'illa que s’havien originat el 1297 mitjançant decisió del també líder cristià Bonifaci VIII. És molt probable, per no dir segur, que en aquell moment Hug ja era mort. Però no se sap res més de la seva biografia. Senzillament el seu nom, el de la possible muller i, si n’hi hagué, dels fills desaparegueren dels documents.
Tornant a Joaquim Verdaguer, assegura -novament sense identificar les fonts d’on extreu la informació- que «Hug s’establí a Còrsega i mai no tornà a Mallorca, fins i tot va vendre les terres que aquí tenia». Per un altre costat, val a dir que no consta documentació de cap llinatge Bonapart a Còrsega abans de l’arribada d’Hug.
George Sand, l’amant de Frédéric Chopin, es va referir al possible origen mallorquí de Napoleó al seu llibre Un hivern a Mallorca, de 1841, quan narra l’enderrocament del convent de Sant Domingo de Palma i assegura que el contractista de la demolició li mostrà «la tomba blasonada dels Bonapart» que podrien ser «els padrins (avantpassats) de Napoleó».