La de Junts per Catalunya és una història convulsa des del moment en què es va gestar la candidatura. Després de l’octubre de 2017, ja amb mig govern català a la presó i l’altra meitat a l’exili, calia encarar les eleccions del 21 de desembre d’aquell any, convocades per Mariano Rajoy el mateix dia que va anunciar l’aplicació de l’article 155. La negativa d’Esquerra Republicana a incorporar-se en una mateixa llista electoral amb l’antiga Convergència va motivar Carles Puigdemont i el seu equip a inventar una fórmula capaç d’integrar antics convergents amb persones independents gens relacionades amb l’antiga CDC. L’objectiu: crear una candidatura amb més aparença de llista unitària que de partit.
La fórmula va ser tot un èxit. Malgrat els pronòstics, Junts per Catalunya va superar Esquerra Republicana, i es va acabar fent amb la presidència de la Generalitat després de tres intents d’investidura -de Carles Puigdemont, de Jordi Sànchez i de Jordi Turull- impedides pel Tribunal Suprem. Des de llavors, la batalla al si de Junts per Catalunya ha estat, fonamentalment, de quotes. El PDeCAT, partit hereu de Convergència Democràtica, fa valdre la seua sòlida estructura de partit -especialment al món municipal- per guanyar pes dins de l’espai. Els independents, bona part d’ells integrats ara també en la Crida Nacional per la República -fundada i liderada per Jordi Sànchez des de la presó- reivindiquen que són els seus rostres els que en garanteixen l’èxit electoral. La disputa entre els dos sectors ajorna sine die la recomposició definitiva de l’espai. I tot fa pensar que d’aquesta disputa haurà de sorgir un líder de consens per evitar un enfrontament que desemboque en la fundació d’un altre partit. La marxa de Marta Pascal i la creació del Partit Nacionalista de Catalunya, contraris als anhels d’unilateralitat de JxCat, haurien de ser excepcionals.
Candidat de consens
Per fer encaixar les peces d’un puzle tan complicat i integrar perspectives tan heterogènies de viure i veure la política catalana, caldrà tirar pel camí d’enmig. Són molts els noms que han sonat per liderar Junts per Catalunya de cara a les pròximes eleccions. Els comicis ja s’haurien celebrat, però ho va impedir la sobtada pandèmia del coronavirus. Ara, a l’espera d’una convocatòria electoral que es fa esperar, Junts per Catalunya explora una candidatura guanyadora en un escenari en què Esquerra Republicana, que tancarà files amb la candidatura de Pere Aragonès, torna a situar-se per davant en les enquestes.
Precisament, ERC acusa JxCat d’estar esperant el moment més idoni per als seus interessos per convocar unes eleccions que encara no tenen data. Hi ha qui especula amb l’1 d’octubre -caurà en dijous, igual que el 21 de desembre de 2017- com a jornada electoral, però el president Quim Torra tindrà l’última paraula. Torra, que espera la seua inhabilitació per part del Tribunal Suprem cap al 17 de setembre, no repetirà per mantenir el càrrec. L’exconsellera de Cultura i ara diputada al Congrés, Laura Borràs, semblava la favorita per ser la candidata, però la imputació per uns presumptes contractes fraccionats quan dirigia l’Institut de les Lletres Catalanes i una possible inhabilitació ha donat oxigen a altres alternatives. Cal dir, a més, que Borràs no era, precisament per al PDeCAT, una candidata de consens. Sí que ho podria ser el conseller de Territori i Sostenibilitat Damià Calvet, membre del PDeCAT i de la Crida i ben proper a Carles Puigdemont. L’alcalde d’Igualada i expresident de la Diputació de Barcelona, Marc Castells; i l’actual alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, també figuren entre els possibles caps de llista o, si més no, presidenciables, en cas que el president a l’exili Carles Puigdemont acabe encapçalant la candidatura a nivell simbòlic. Però bona part de les fonts internes del partit -cal dir que no totes- contemplen Jordi Puigneró com l’elegit.
Puigneró
El conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública s’entén molt bé amb el president a l’exili. Tots dos comparteixen interès -fins i tot passió- per les noves tecnologies. “Quan parlen entre ells d’aquests temes es fa difícil entendre’ls”, diu una veu de JxCat. Puigneró, precisament, és el principal impulsor de les estructures digitals adreçades a equiparar Catalunya amb els països capdavanters en aquesta matèria. Un anhel que va motivar Pedro Sánchez, en plena campanya electoral, a signar un decret “contra la República digital catalana”. “L’Estat serà igual de contundent en el món real i en el digital”, anunciava el president espanyol. El decret, però, no anava només contra els plans del conseller, sinó que afecta tot l’Estat espanyol, atès que l’executiu espanyol pot fer-se amb la gestió o la intervenció dels serveis de comunicació sense disposar de cap ordre judicial. No va ser l’única actuació d’aquest govern contrària als interessos del Departament presidit per Puigneró. Josep Borrell, quan era ministre d’Exteriors, va vetar la signatura d’un projecte de la Generalitat amb Occitània que comptava amb el suport de la Comissió Europea per establir l’anomenat “corredor 5G mediterrani”.
L’aposta de Puigneró per crear una infraestructura digital amb garanties de futur no és l’únic fet que agrada a Puigdemont. “Tots dos proclamarien la independència demà mateix”, diu una altra veu, que assegura que el conseller és el favorit del president a l’exili per liderar JxCat, si bé a Waterloo no es tanquen en banda, exclusivament, en aquesta alternativa.
Jordi Puigneró és un dels molts santcugatencs que han nodrit la pedrera de l’antiga Convergència i que han fet el salt a la política nacional. Nascut el 1974, curiosament, a la casa on un any abans s’havia suïcidat el poeta Gabriel Ferrater, els pares del conseller van arribar a Sant Cugat procedents de la comarca del Bages. Concretament, Joan Puigneró, economista reconvertit en informàtic, va nàixer a Súria; mentre que Montserrat Ferrer, la mare, que va treballar de modista a Londres i Barcelona, és filla de Balsareny. Durant la dècada dels noranta, el conseller va viure a cavall entre el Regne Unit i Alemanya. Primer a Londres i a Guildford, on va cursar la carrera universitària en Sistemes d’Informació a la Universitat de Surrey. Després a Munic, on va fer pràctiques universitàries a l’empresa Siemens; i més tard Frankfurt, on va ser traslladat pel Deutsche Bank, l’empresa en què treballava.
A sa casa va viure la implicació en el teixit associatiu de la ciutat. Per exemple al Club Muntanyenc de Sant Cugat, on son pare participava. Jordi Puigneró també ho fa, tant que de fet va decidir fer tots els cims de 3.000 metres del Principat en 10 dies. L’experiència va ser relatada a la guia 3mils.cat, editada per Alpina. Pel que fa a la política estricta, el seu germà petit, Ramon, va liderar a Sant Cugat les Joventuts d’Esquerra Republicana. Hi ha qui recorda debats entre tots dos i també qui destaca la curiositat que a principis del segle actual, “quan quasi tots els independentistes formaven part d’Esquerra Republicana, Jordi Puigneró era l’únic independentista de Convergència”.
Abans d’accedir al partit, Puigneró comptava amb un currículum professional forjat a l’estranger que va despertar l’interès de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat entre 1999 i 2010, per fitxar-lo com a cap seu de gabinet. Recoder, que també va ser conseller de Territori entre 2010 i 2012 i diputat al Congrés entre 1996 i 1999, va arribar a sonar com a substitut d’Artur Mas al capdavant de Convergència. En Sant Cugat expliquen que aquesta és una de les proves que en la ciutat s’han gestat polítics destinats a les posicions de màxima rellevància institucional amb l’antiga Convergència i amb l’actual Junts per Catalunya. Com a exemples també hi ha el de Damià Calvet, actual conseller de Territori; Marta Subirà, secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat; o Mercè Conesa, expresidenta de la Diputació de Barcelona i presidenta del Port.
Va ser precisament Marta Subirà qui fa un parell de dècades va incorporar Puigneró a Convergència. El 1998, una campanya engegada per la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes va aconseguir recollir 521.000 signatures per l’oficialitat d’aquestes seleccions. A tot Catalunya, Jordi Puigneró va ser qui més signatures va sumar. El lideratge de Lluís Recoder, capaç de detectar polítics amb futur, va fer la resta per atraure Puigneró.
Després de ser cap de gabinet de l’alcalde, Puigneró esdevindria regidor substituint el malaguanyat Jaume Tubau, que va faltar víctima d’un càncer el 2005. Llavors, l’actual conseller ja havia liderat la Joventut Nacionalista de Catalunya a nivell local i comarcal. Com a regidor de Relacions Institucionals i Societat de la Informació desenvoluparia el projecte smart city de Sant Cugat, que segons els seus valedors “posicionava la ciutat al nivell de les capdavanteres en aquest sentit”. Un regidor de l’oposició de l’època, per contra, recorda Puigneró en els plens “pronunciant discursos del nacionalisme català clàssic del segle XIX”, i assegura que les seues intervencions tenien “molta façana i poc fons”. “Ens barallàvem molt als plens”, rememora, tot i que assegura que “després anàvem a sopar junts, cosa que ara s’ha perdut, perquè abans la gent de distints partits teníem capacitat de forjar empatia entre nosaltres”. En això de l’empatia, assegura aquest antic regidor, Jordi Puigneró tenia una gran habilitat.
En l’entorn del seu partit asseguren que si Puigneró acaba esdevenint presidenciable serà perquè li han empentant i no per la seua ambició personal. Hi ha, però, qui recorda el 2004, quan Puigneró va forçar la repetició del congrés de Convergència per única vegada en la història del partit. Llavors es debatia la ponència internacional de la formació i es va aprovar una esmena, impulsada per l’actual conseller, que proposava fer campanya en contra de la Constitució Europea pel fet que no reconeixia l’oficialitat del català. L’intent de la direcció del partit per reconduir la proposta no va funcionar. El mateix Recoder va intentar convèncer Puigneró perquè retirara l’esmena, però no va ser possible. Alguns relacionen aquella decisió amb el sentit de la integritat de Puigneró. D’altres, amb el seu propòsit de marcar perfil propi en política i arribar lluny. L’actual conseller lideraria, llavors, la plataforma anomenada Euroconvergents pel No.
Més tard, Puigneró esdevindria secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat de la Informació del Govern el 2013. Ell mateix va liderar la defensa davant l’atac cibernètic patit per la Generalitat durant la consulta del 9 de novembre de 2014. El mateix va fer durant l’1 d’octubre, quan presidia el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, el CTTI, fet que li va valdre la imputació judicial. Des que va deixar enrere Sant Cugat no s’ha aturat la seua evolució política. Ara, podria fer el cim en aquest àmbit si finalment esdevé presidenciable de JxCat a la Generalitat i, si es dona el cas, acaba sent el candidat més votat unes eleccions que encara no tenen data i que el seu espai, el lidere qui el lidere, haurà de lluitar davant d’una ERC amb les enquestes de cara.
“Al president Puigdemont li agrada el conseller Puigneró, però també li veu debilitats”. Per exemple, diu aquesta veu, el conseller no és un dels polítics amb més presència en la societat catalana. “Però sobretot és un tema intern: Puigneró té pocs valedors, no té un exèrcit al darrere com sí que el tenen Damià Calvet, Marc Castells o Laura Borràs”. El fet, però, que Puigneró no siga el candidat de ningú, també pot ser una virtut: pot ser l’alternativa de consens entre dos espais condemnats a entendre’s. Puigneró és del PDeCAT, si bé no és cap membre orgànic del partit; i al mateix temps no forma part de la Crida, però és ben pròxim al president Puigdemont. No cal dir que l’aval del president a l’exili serà fonamental a l’hora de triar el candidat de JxCat. I a hores d’ara, el conseller de Polítiques Digitals és, sembla, el més ben posicionat.