No hi ha dades fiables sobre els diners que mou cada any la indústria de l’autoajuda. Però als Estats Units es considera que mou entre 11.000 i 15.000 milions de dòlars amb una taxa de creixement del 5,6%. Amb el creixement de les plataformes digitals, a més, la indústria de l’autoajuda s’ha convertit en una part integral dels mitjans de comunicació i és rara la televisió o el diari que no té el seu guru en plantilla o el seu article setmanal sobre benestar emocional, mindfullness, etc. Els negocis al voltant de l’autoajuda inclouen llibres, cases de colònies, webs especialitzades, seminaris, aplicacions per a telèfons, etc. L’any 2017 als Estats Units es van vendre llibres d’autoajuda per valor de 800 milions de dòlars i una app de mindfullness, Calm, va ser “Aplicació Apple de l’any”, amb uns beneficis de 250 milions de dòlars. Però tot això no existiria sense un públic consumidor que creix sense aturador.
Estem realment davant una epidèmia mundial de misèria emocional i de depressió? O realment el que està passant és que la gent dedica una atenció excessiva i neurotitzant al seu propi cos i exagera qualsevol petita desgràcia fins convertir-la en un problema emocional? No es pot evitar la sospita que n’estem fent un gra massa i que la fluixesa emocional s’ha acabat convertint e un gran negoci. Freud ja fa cent any sospitava que un dels grans problemes de la neurosi és que no ens en volem curar, perquè hi estem molt bé culpant el món de ser com és i no com nosaltres el voldríem. Segons pensava el creador de la psicoanàlisi, la gent té por a la seva vulnerabilitat i s’apega al seu sofriment com una estanya forma d’identitat masoquista. A principis del segle XX el magnat de l’espectacle P.T. Barnum va expressar el mateix amb una frase molt més brutal. Deia que "cada minut neix un ximplet". Barnum va muntar un circ amb tres pistes i es va fer milionari. Avui faria una xarxa de cases de colònies amb classes de mindfullness.
En l’era digital les transformacions s’acceleren a una velocitat difícil d’assumir per un cervell humà, que necessita equilibri i esquemes mentals clars per funcionar a ple rendiment. La informació mai no havia estat tan accessible com ara, però aquest accés opera com una espasa de doble tall. No només podem tenir tota mena d’informacions pitjant un botó, sinó que també som més dolorosament conscients de les nostres mancances percebudes. Aquest és el combustible que necessita la indústria de l’autoajuda. Dos fets ajuden, però, a l’augment de la misèria emocional. D’una banda, la desigualtat d’ingressos correlaciona d’una manera molt significativa amb la demanda d’ajuda psicològica. L’angoixa derivada de l’atur i, ara mateix, la incertesa econòmica del post covid-19 és una font d’ansietat, de depressions i, en molts casos, de dependència emocional. Quan pateixes i busques ajuda, la indústria de l’autoajuda manipula les teves febleses i et ven falses esperances. Convertir el que és un problema social i col·lectiu en un problema emocional i personal és una magnífica estratègia política i un gran negoci. Fer que allò que són problemes econòmics esdevinguin símptomes psicològics permet d’una banda justificar i perpetuar estructures injustes i, d’altra banda, culpabilitza i crea una indústria de l’alliberament emocional.
Als Estats Units el 10% de la població posseeixen més del 80% de la riquesa del país i des de 1975 el 20% dels més pobres només han augmentat el seus ingressos en un 3,7% mentre el 5% dels més rics han vist un augment del 57% —i les xifres no són gaire diferents a l’Estat Espanyol. Mentre les televisions cada vegada dediquen més temps als rics i famosos, les situacions d’atur crònic i pobresa han crescut exponencialment i, a més, s’ha aconseguit que es trenquin principis molt tradicionals del que els antics marxistes anomenaven la “solidaritat”, cada cop més professionalitzada en mans d’ONG’s no sempre prou transparents i més donades a explotar les emocions i el catastrofisme que a analitzar les causes estructurals de les situacions.
Cada vegada és més devastador ser valorat com a consumidor i no com a persona, treballar massa hores per mirar de comprar una felicitat que té forma de llibre (o de píndola!) i passar-se l’estona en un carrusel emocional on el que resulta més important és l’aparença. Sembla establert que el creixement de les anomenades “xarxes socials”, i especialment de Twitter, ha tingut molt a veure també amb el creixement de la pandèmia emocional. Estar sempre pendent de l’aprovació dels altres en forma de “like” produeix formes de neurosi cada vegada més profundes perquè hom tendeix a construir en la xarxa relacions de poder i de seducció substitutives... i finalment impossibles.
Els mètodes d’autoajuda i la indústria de la superació personal s’acarnissen amb persones que, situats a la meitat de sota, pretenen “ascendir” en l’escala social i en el reconeixement. Que la gent pugui pagar preus absolutament irracionals per conferències “motivadores” fetes per esportistes professionals jubilats o per suposades “influencers” adolescents és part d’un joc de prestigi molt antic i ben conegut. Que la gent hagi deixat de creure en déu no significa que hagin deixat de creure en miracles, com és obvi.
Amb la sortida de la pandèmia és de témer que als propers mesos es veuran augmentar casos del que en psicologia social s’anomena “Gaslighting" (Llum de gas) –i molt possiblement les televisions s’hi apuntaran amb ganes. La Llum de gas és un patró d’abús emocional on la gent és manipulada per tal que arribi a dubtar de la seva pròpia percepció, del seu judici o de la seva memòria. El nom prové d’una pel·lícula clàssica del cine negre del mateix títol dirigida per George Cukor, amb Charles Boyer, Ingrid Bergman i Joseph Cotten com a actors principals on Cotten intentava convèncer la seva dona que estava boja i arribava a fer-la dubtar d’ella mateixa. Quan se surt d’una situació dramàtica, com ha estat una reclusió de mesos i, de vegades, afegida a un patiment emocional molt profund, amb pèrdua de feina, d’hàbits, etc., la creació de falsos records és una eina d’autoajuda i de manipulació molt significativa. Fer oblidar traumes i crear paradisos artificials és, des de fa més de quaranta anys, un camp on les teràpies d’autoajuda han aconseguit èxits molt significatius. Es necessiten “miracles” emocionals després de traumes profunds i cada vegada és més clar que la psicologia social és una eina de manipulació política que funciona. La paraula de moda que s’acosta podria ser “positivitat”?