El riu Mèder brinda l’oportunitat d’escapar amb decència de l’espai urbà: l’Ajuntament de Vic n’ha dissenyat un itinerari ambiental degudament senyalitzat, en què han estat posats en valor elements patrimonials, com les antigues piscines, un pou de glaç i un parell de fonts. El Camí de Sant Jaume hi coincideix durant els primers quilòmetres del tram que ara engeguem i que ens portarà fins al monestir de Montserrat. A diferència de l’anterior, la present etapa no depara gaires dificultats, si deixem de banda la traca final, és a dir, l’ascens al monestir de Montserrat des de les portes de Marganell, per al qual haurem de reservar forces.
La geografia osonenca es mostra condescendent amb el caminant, que avança còmodament pels camins amples d’aquest espai rural. Tot i que es tracta d’un inici ascendent, la seua suavitat no resulta precisament una agressió física notable per a les cames. La ment, encara fresca, insufla optimisme al tren inferior. En breu, travessem Sentfores —la Guixa, per a la gent del lloc— i poc després, freguem Santa Eulàlia de Riuprimer. En aquest poble es va trobar un mil·liari, fet que demostra l’existència d’una calçada romana transversal, que degué unir Vic amb la via principal que es dirigia cap a Caesaraugusta, altrament dita Saragossa. Igualment, el terme de Santa Eulàlia és travessat per un camí ramader que empraven els pastors tarragonins per a traslladar els ramats als espais de pastura. En concret, l’esmentada via pecuària unia els rius Gaià i Francolí amb les terres del nord.
Seguim avançant a bona marxa, tant si és a peu com en bicicleta; el terreny ho permet. Els senyals propis del pelegrinatge coexisteixen amb els del sender de gran recorregut GR-151, conegut també com el camí Oliba. El sender connecta algunes de les obres més emblemàtiques de l’art romànic català; transcorre entre Montserrat i els Pirineus, i passa per algunes de les ciutats i pobles destacables de la Catalunya Vella, com Manresa, Vic, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
Per arribar al poble de l’Estany, primer caldrà superar el coll de la Creu de la Vall (935 m), una cruïlla important de pistes. El paisatge es resol amb un tapís forestal continu, en què el camp de conreu no té lloc fins a baixar de cota. El relleu, suau, és considerat amb el transeünt i compensa l’esforç de la jornada anterior, quan va tocar travessar el massís del Collsacabra.
Arribem a l’Estany. Enmig d’aquesta geografia, el poble es revela com un petit oasi; un espai de pau i tranquil·litat, acollidor, ubicat al centre d’un pla que fou un antic estany assecat al segle XVI per tal d’evitar-hi epidèmies. L’arquitectura de pedra sedueix el visitant i, en especial, el monestir romànic de Santa Maria, amb església, claustre i un petit museu que presenta la història del conjunt monàstic.
Ací haurem de carregar energia i aigua, o quedar-nos a dormir, si ens queden poques hores de llum, perquè el tram fins a Artés, de més de vint quilòmetres, ens immergeix en la més absoluta solitud. Resulta una altra de les seccions destacables del Camí català de Sant Jaume per la bellesa de les seues rouredes, la quietud i el silenci, mentre ens deixem portar pendent avall entre les muntanyes de cota baixa, serres i serretes que es fan més i més discretes amb el pas dels quilòmetres.
A Artés, paga la pena de detenir-s’hi. La vila és un important centre vitivinícola de la DO Pla de Bages i el principal nucli entre Vic i Manresa. Posseeix els serveis necessaris per assistir el caminant i el ciclista. La zona té una llarga tradició en la qüestió del vi, que remunta a temps dels romans: a la vil·la romana de Boades, a Castellgalí, es va trobar un tros de ceràmica on figura una inscripció amb la paraula vinum, així com restes d’àmfores conservades avui al Museu Comarcal de Manresa; a la Feliua (Sant Fruitós de Bages) es localitzà la base d’una antiga premsa del final de l’època romana. A la vil·la de Sant Amanç de Rajadell unes termes van ser aprofitades per elaborar-hi vi. Al mateix lloc, un dels terres de mosaic mostra raïms i pàmpols. Moltes d’aquestes restes es troben actualment al Museu Comarcal de Manresa.
Abans de continuar, una recomanació: pareu atenció al moment en què decidiu recórrer el Camí, perquè a Artés, com a tot el pla de Bages, els estius us sorprendran amb temperatures sufocants.
Sant Benet de Bages
Entre Artés i Manresa, el pelegrí trobarà alguns elements d’interès que haurien de robar-li una estona. Navarcles, a mig camí entre ambdós punts, dona accés a una de les joies religioses de la zona, el monestir de Sant Benet de Bages, dins del terme de Sant Fruitós de Bages. Sense pèrdua, tot seguint els senyals característics del Camí de Sant Jaume, creuareu el pont de Sant Benet; el camí d’accés al complex religiós estalvia un meandre del Llobregat. L’abadia benedictina va ser fundada el segle X i està declarada Bé d’Interès Cultural Nacional. En l’actualitat, forma part de l’anomenat complex Món Sant Benet, un projecte cultural i turístic de la Fundació Catalunya La Pedrera, amb el monestir medieval com a espai central i al qual s’afegeixen, entre d’altres, un innovador centre internacional de recerca en cuina, un luxós hotel i uns antics espais fabrils que fan la funció de recepció del visitant. A aquest, li espera una experiència innovadora, on es barreja història, cultura i gastronomia, un viatge a l’edat mitjana i un salt, justificadament, al Modernisme, perquè Sant Benet de Bages va ser adquirit per Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, el qual acabaria instal·lant-hi la seua residència d’estiueig.
El nostre camí prossegueix pel marge dret del Llobregat aigües avall. La força d’aquest curs fluvial va ser el principal motor de la industrialització a Catalunya a cavall dels segles XIX i XX. De patrimoni hidràulic i fabril, n’hi ha per donar i per vendre al llarg del seu viatge des del cor del Pirineu. No triguem, per exemple, a arribar a la resclosa de la Mina, un salt d’aigua testimoni de l’aprofitament secular del riu. L’obra en qüestió va ser construïda per tres industrials manresans, Magí Gallifa, Àngel Ferrer i Lluís Vila, junt amb l’edifici annex de màquines i el canal que havia de portar l’aigua a la central hidroelèctrica de les Marcetes, gairebé a les portes del Pont de Vilomara. Aquest tram, un dels millors conservats del curs mitjà del Llobregat, delata una concentració productiva important: al segle XI aparegueren els primers molins fariners, al XVIII s’hi instal·laren alguns molins polvorers i un segle més tard, les primeres fàbriques tèxtils, com la de Sant Benet.
Aturem-nos un instant en aquest punt. Hauríem d’aprofitar l’anomenada passera dels Tres Salts per a fer una incursió a la riera de Mura, que desguassa al Llobregat pel seu marge esquerre. Hi trobarem les emblemàtiques tines del Bages, unes singulars construccions de pedra seca que van servir durant el segle XIX per emmagatzemar el raïm i produir el vi a peu de vinya. Tot i que la màxima concentració de tines es troba a la vall del Flequer, situada al terme del Pont de Vilomara, i que ens obligaria a desviar-nos massa de la nostra ruta, a la riera de Mura trobarem alguns exemplars representatius, com les tines de les Solanes, un conjunt rehabilitat format per onze elements d’emmagatzematge, a més de barraques de pedra.
Des de Viladordís penetrem a Manresa per la seua façana oriental. La capital del Bages ha estat històricament cruïlla de camins entre les terres altes del Berguedà i del Solsonès, i els territoris litorals i prelitorals; aiguabarreig, també, de les aigües del Cardener i del Llobregat. A Manresa conflueixen, a més, el Camí de Sant Jaume i la Ruta Ignasiana Europea, ja que és en aquesta vila on Sant Ignasi de Loiola va inspirar-se per escriure el seu llibre Exercicis espirituals. La trama urbana manresana relata segles d’història, per mitjà d’una arquitectura que transporta el pelegrí des del temps medieval fins a la filigrana modernista. De l’atractiu patrimonial, en destaquem la col·legiata basílica de Santa Maria, coneguda popularment com la Seu, que ocupa el capdamunt del puig Cardener, turó fundacional de la ciutat. L’obra, d’estil gòtic, imposa per la seua solidesa; fou encarregada al mestre d’obres Berenguer de Montagut, el qual projectaria set anys més tard la basílica de Santa Maria del Mar a Barcelona. Des de la Seu mateixa, hom obtindrà una de les millors perspectives de la realitat fluvial al seu pas per la ciutat.
Pel que fa a la cova de Sant Ignasi, es tracta d’un imponent edifici visible des de la basílica. La balma on es va retirar el fundador de la Companyia de Jesús ha quedat sepultada sota aquesta obra arquitectònica que, si bé tenia com a finalitat retre-li homenatge i crear un espai procliu a l’exercici espiritual, ha aconseguit arrabassar al lloc la sobrietat originària. És cert, però, que l’orientació de la cova, de cara a Montserrat, resulta ineludiblement inspiradora i insufla al pelegrí que es dirigeix a la muntanya màgica una energia afegida.
I Montserrat
Marxem de Manresa per on hem entrat. El camí fins a Castellgalí és un mer tràmit, amb la mirada posada en la imponent muralla de la cara nord del massís de Montserrat. La verticalitat severa, tenaç, inqüestionable, s’afirma en un seguit de murs de conglomerat de 300 metres d’alçada: són les parets de Diables, de l’Aeri o de Sant Jeroni, la regió dels Ecos i el mateix Cavall Bernat, al cim del qual, una Moreneta metàl·lica felicita l’escalador que assoleix aquesta agulla. Entremig, profundes canals s’obren com mínimes escletxes per esmunyir-se dins d’aquest cosmos mineral.
Castellgalí és l’últim poble abans d’enrolar-se en la llarga i penosa ascensió al monestir de Montserrat. A poca distància de Marganell, emprenem la pujada; la perspectiva dantesca del perfil dentat de Montserrat contrasta amb la bondat de petits replans que donen un respir al pelegrí, com el pla del Mas Roig. Quan arribem a l’ermita de Santa Cecília, als peus de la gran muralla i del cim de Sant Jeroni (1.276 m), punt culminant del massís, podrem dir que hem aconseguit amb èxit la tasca: el monestir el tenim a un tir de pedra, tan sols cal seguir durant un parell de quilòmetres la carretera. Atureu-vos, però, a Santa Cecília; el racó s’ho val. Aquesta antiga abadia benedictina es troba enlairada i se situa en un dels miradors privilegiats de la zona, amb la vall del Llobregat als peus i el Pirineu al fons. La sobrietat de la construcció romànica, datada del segle XI, harmonitza amb la dominant mineral, inspiradora i alhora vertiginosa, de parets, agulles i canals. No ens resultarà un gran esforç traslladar-nos mil anys enrere i copsar la màgia del lloc d’aquest indret, llavors solitari i amb una elevada càrrega espiritual. Com a curiositat, Santa Cecília alberga l’Espai d’Art Sean Scully, un projecte que exhibeix obra de l’artista novaiorquès, a la manera de la Rothko Chapel, a Houston.
Per al pelegrí que preferesca la tranquil·litat de la zona a l’aglomeració del complex turisticoreligiós del monestir de Montserrat, l’edifici annex a Santa Cecília és un refugi excursionista on podrà reparar forces i pernoctar. Sense cap dificultat, arribarem a l’epicentre espiritual de Catalunya i un dels espais més concorreguts pel turisme local i internacional. És el plat fort del Camí català de Sant Jaume, un plat que deixarem per al següent capítol. Perquè de Montserrat no cal descobrir únicament el monestir; la seua activitat espiritual té presència al llarg i ample d’aquesta muntanya en forma de vida eremítica. Caldrà fer-ne un tast, si més no, abans de continuar cap a Ponent.