No fa gaire temps, quan un alumne va dir a un professor que li agradaria tenir un sistema de pensament propi, l’home li va dir que la filosofia no és cosa de joves, que és una disciplina que requereix experiència i perspectiva. Haver fermentat, com el vi. El filòsof és algú que ha viscut i reflexionat sobre la vida, deia. Repetint l’opinió d’Aristòtil a la Retòrica, argumentava que els joves són massa impulsius per pensar racionalment. L’alumne li vaig replicar amb l’inici de la Carta a Meneceu d’Epicur, que encoratja a filosofar les persones tant si són joves com si són velles, perquè si no ho fessin estarien renunciant a la felicitat. Però ell es referia a la filosofia dura, a la metafísica i aquestes coses de les quals els joves no en poden saber gaire res. Per manca d’experiència, sembla.
En tot cas, potser perquè l’alumne era jove, no va poder quedar-se de braços creuats. I va fer una cosa ben senzilla: comprovar a quina edat els filòsofs moderns havien escrit la seva obra mestra. Sorprenentment, l’edat de l’escriptor no és una dada que aparegui gairebé mai als estudis. I és cert que, degut a la manca de dades precises, és difícil de saber l’edat dels filòsofs de l'antiguitat, però això no és un problema pel que fa als moderns.
A l’alumne no li va sorprendre esbrinar que Hobbes va escriure el Leviatanals 63 anys. El totalitarisme de Hobbes és decrèpit, desenganyat, pessimista, antiquat, vell. En canvi, fascina descobrir que Locke havia redactat el seu Assaig sobre el govern civilals 28 anys. El liberalisme de Locke és fresc, esperançador, optimista, renovador, jove. Quina alegria va ser saber que els immigrants anglesos que fundarien els Estats Units van travessar l’Atlàntic amb el llibre d’un jove de 28 anys sota el braç!
Però el cas de Locke no és una excepció. L’alumne va poder comprovar que Nietzsche també havia escrit L’origen de la tragèdiaals 28 anys. I que al seu torn, s’havia inspirat en la filosofia d’un llibre escrit als 30 anys: El món com a voluntat i representació de Schopenhauer. També Berkeley va escriure el seu Tractat sobre els principis de l’enteniment humà als 25 anys. La mateixa edat que tenia Schelling quan va escriure el seu Sistema de l’idealisme transcendental. També Spinoza va començar l’Èticaals 29 anys. I a l’alumne li va entusiasmar descobrir que amb tan sols 28 anys Hume va condemnar a la foguera tots els llibres de metafísica al seu Tractat de l’enteniment humà.
L’alumne va anar confirmant que els filòsofs vells eren una clara minoria. L’ironisme del Càndidde Voltaire, escrit als 65 anys, és intrínsecament de vell i es mofa de l’optimisme de Leibniz, que havia escrit el seu primer assaig als 20. Dewey va escriure la major part de la seva obra a partir dels 60 anys i Montesquieu, el seu Esperit de les lleis, als 59. També va trobar alguns autors que van escriure la seva obra més cèlebre cap al final de la cinquantena, però tampoc masses: Kant (La crítica de la raó pura als 57 anys), Bakunin (Déu i l’estat als 57) i Vico (la segona edició de La ciència nova als 57 anys).
Resulta que, contra el que diu el tòpic, la gran majoria de filòsofs han escrit les seves grans obres entre els 30 i els 40 anys. És el cas de Bergson (l’Assaig als30 anys), Kierkegaard (el Temor als 30 anys), Wittgenstein (el Tractatus als 32 anys), Proudhon (Què és la propietat? als 34 anys), Wolff (la Lògica als 34 anys), Hegel (La fenomenologia de l’esperit als 36 anys), Mill (la Lògica als 37 anys) i molts d’altres. En resum, amb algunes excepcions que parlen per si mateixes, molts dels filòsofs moderns més coneguts han escrit la seva obra principal relativament joves, en general entre els 25 i els 40 anys.
D’aquí se’n poden extreure tres conclusions. La primera, que tant vells com joves han escrit les pàgines més glorioses de la història de la filosofia. Pel fet de ser vells, els filòsofs no tenen pensaments més genials, ni més profunds, ni més madurs (una altra metàfora senil!). La segona, que contra el que és acceptat els joves són majoria en el món de les idees. I la tercera, que a l’obra dels que han filosofat de joves (i com més joves, més) s’observa un entusiasme, una trempera, un temperament, que sobrevola el text i ens porta cap al futur, cap a la vida... i no cap a la mort. Tampoc per causalitat, Montaigne, que va dir als temps moderns que la filosofia prepara per a la mort, va començar a escriure els seus Assajos als 47 anys.
Justament al costat de Montaigne és on l’alumne va fer el descobriment més sensacional. Va descobrir el filòsof més jove de tots: Étienne de LaBoétie, el filòsof dels 18 anys! Amb aquesta edat, La Boétie ja havia escrit el seu Discurs sobre la servitud voluntària, en què hi ha una de les tesis més filosòfiques de tots els temps: no fa falta obeir! Si obeïm és perquè volem. I aquesta, que es pot llegir com una tesi contra l’absolutisme, també s’ha de llegir com la rebel·lió intrínseca que porta la filosofia en ella mateixa. L’obediència és també cap a l’autoritat intel·lectual, cap a l’obediència dels textos. I certament, desobeir els llibres es diu filosofar. Així doncs, va ser en el filòsof més jove on l’alumne va trobar l’esperit de la filosofia encara incorrupte: rebel, inconformista, trencador i que no canta les oracions dels altres, sinó les pròpies.
No, la filosofia no és com el vi. El professor s’equivocava. La filosofia no és una tasca de vells. Històricament, són una minoria. Com a molt és una tasca de maduresa, a la qual cosa cal afegir que només si no es deixa perdre l’inconformisme de la joventut, l’esperit de La Boétie. Com si fos una maièutica a la inversa: ajudar al filòsof vell a parir el jove que l’ha precedit.