Jordi Casassas perfila la funció central del noucentisme en la Catalunya contemporània

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El noucentisme ha exercit una funció central en la nostra particular trajectòria contemporània. Jordi Casassas Ymbert (Barcelona, 1948), catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona, fonamenta l’afirmació a través de l’assaig, publicat per Pòrtic, La voluntat i la quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme, Premi Carles Rahola d’assaig.

Per a l’historiador, el noucentisme constituteix un dels tres elements culturals i polítics clau en la nostra història recent, amb el romanticisme i el marxisme, entesos com tres cosmovisions, tres grans visions del país i del lloc que aquest ocupa al món, i a les corresponents polítiques a què han donat vida i amb què s’han adaptat a la realitat canviant.

L’historiador és conscient que reduir-ho tot a aquesta triple successió d’hegemonies és un perill, però, “tot i així, penso que aquest reduccionisme podrà ser útil per entendre més bé la dinàmica general, cultural i política de l’espai català, aquella que al cap i a la fi dóna sentit als discursos individuals i als posicionaments col·lectius”.

Tret comú a les tres cosmovisions, indica l’historiador, és el grau de confiança en el futur, que el noucentisme va assolir en el moment que va sentir-se amb prou forces per imposar la seva hegemonia, el seu control institucional i del mercat, i no només el seu discurs. En contrapartida, les tres exerciran formes d’exclusió cultural d’una certa violència.

El noucentisme, a més, va exercir la seva funció central en el marc d’un període històric internacionalment tan decisiu com és el pas del segle XIX al XX. Per això, els noucentistes, sobretot els primers, tenen una consciència de canvi de cicle històric.

L’historiador situa l’objectiu de l’estudi en la constitució, l’acció i les vicissituds del grup dels noucentistes, tot i saber que d’aquesta manera confereix a aquest moviment un relleu, unes dimensions, una autonomia i una capacitat d’incidència en la realitat que van estar lluny de tenir i de representar. Però calia posar en relleu, diu, el fet de constituir-se com un grup “amb una moralitat pública força cohesionada”, i que les realitzacions projectades i executades “van constituir una fita de la qual Catalunya va viure molt temps i en alguns casos en viu encara”.

Amb aquest estudi, Jordi Casassas, historiador polític, reclama la centralitat de l’element cultural en el discurs històric, i fa, diu, un reconeixement de la historicitat essencial de la cultura.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.