Els mitjans de comunicació espanyols cortesans asseguren sovint que la monarquia espanyola és igual a les del Regne Unit, Noruega, Suècia, Dinamarca, Països Baixos i Bèlgica. Però en realitat té poques semblances amb la dels seus col.legues europeus. Per origen -és fruit d’una dictadura feixista i les altres tenen en la lluita contra el nazisme una part important de la seva legitimitat política-, per protecció legal -al contrari de les altres, està tan extremadament protegida per la llei que s’avé poc amb la prefectura d’un estat democràtic- i per la seva opacitat econòmica s’allunya de totes les corones europees, deixant de banda les que són monarquies-negoci com Luxemburg, Liechtenstein i Mònaco.
Protecció legal
Tots els caps d’estat democràtics tenen una especial protecció legal mentre ocupen el càrrec. També els reis constitucionals. Així, per exemple, a pesar que en el Regne Unit no hi ha Constitució escrita la norma consuetudinària estableix que no es pot iniciar cap procediment civil o penal contra el sobirà. Ara bé, durant el llarg regnat d’Isabel II, la monarca ha tingut una cura exquisida en no ser relacionada amb cap tipus d’activitat il·legal. Cosa que no es pot dir de qui fou el seu col·lega espanyol, Joan Carles de Borbó, que està sent investigat per la fiscalia suïssa. Per un altre costat, és impensable que algun membre de la família de la reina se salti la llei i que el procediment judicial rebi pressions per evitar el càstig. La filla d’Isabel, Anne, ha estat condemnada dues vegades per qüestions menors —per excés de velocitat i perquè el seu gos mossegà uns nens— i el seu fill, Andrew, té actualment seriosos problemes per les seves relacions d’amistat amb el nord-americà Jeffrey Epstein, el multimilionari condemnat per pederàstia que se suïcidà a la presó el 2019, que podrien portar-lo als jutjats. Compari’s amb tot el que passà amb el cas Nóos espanyol: pressions contra la imputació de Cristina, la filla de Joan Carles; campanya contra el jutge instructor, José Castro —que fins i tot rebé pressions de la Casa del Rei que féu públic que la instrucció tan llarga era un “martiri” per al monarca—; la peculiar exoneració de Cristina perquè digué que no sabia res del que feia el seu marit...
També és pertinent recordar el cas de Bèlgica. L’article 88 de la Constitució diu que la “persona del rei és inviolable, els seus ministres són responsables” dels seus actes. Talment com en el cas espanyol. Ara bé, la protecció és institucional i de cap manera transcendeix el càrrec. Per tant, quan el rei Albert II de Bèlgica dimití el 2013 perdé la seva inviolabilitat i tot tipus de blindatge. A efectes legals quedava com qualsevol altre ciutadà. Per això quan una dona, Delphine Boel, presentà una demana de paternitat per ser presumptament filla seva, els tribunals acceptaren el cas i ara l’estan tramitant. Res a veure amb l’exrei espanyol Joan Carles —que gaudeix de protecció legal especial personal de per vida, al contrari dels altres exreis— en relació amb les demandes de paternitat de les quals ha estat objecte i que el Tribunal Suprem ha arxivat.
Però, tot això són anècdotes comparat amb l’amenaça penal contra les crítiques polítiques cap a la monarquia espanyola —que poden conduir a la presó—, al contrari del que passa a la resta de corones constitucionals europees —i, per suposat, a les presidències republicanes—: un contrast que deixa en evidència l’escàs sentit democràtic que en relació amb La Zarzuela hi ha a Espanya.
Al Regne Unit no hi ha cap límit a la llibertat d’expressió en relació amb la corona. A molt estirar, és la monarquia la que pot invocar, com qualsevol altre ciutadà, el delicte de general offence —’delicte general’, literalment— si es produeix una ofensa extremadament greu. Però no s’ha usat aquesta possibilitat ni tan sols quan, per exemple, la banda de punk rock Sex Pistols cantà allò de God Save the Queen / the Fascist regime (...) / she’s not a human bening / and There is no future / An England’s dreaming, o “Déu salvi a la reina, el règim feixista (...) ella no és un ésser humà, no hi ha futur en el somni d’Anglaterra”. Mai van ser molestats, els Pistols, per la justícia britànica. Compari’s amb el que li ha passat a Espanya a Valtònyc, entre d’altres artistes, per crear lletres contra la monarquia.
Als Països Baixos, en una manifestació celebrada l’any 2014, un dels ciutadans que protestava cridà “que es foti el rei!” i “que es foti la Casa Reial!” amb la mala sort que el va sentir la policia, que li va imputar un delicte de “lesa majestat”, una antigalla legal, de 1881. L’escàndol fou tan gran que la fiscalia renuncià a aplicar el precepte, per ser anacrònic.
A Bèlgica també existeix des de 1847 el vetust delicte de “lesa majestat”, però no s’usa. Per exemple, el 2012, el periodista Cristophe Deborsu publicà un llibre ple d’insinuacions sobre la possible homosexualitat de l’aleshores príncep i avui rei, Felip. La casa reial es limità a queixar-se davant del Consell de Deontologia Periodística.
Molt semblants són també els casos de Dinamarca i Suècia, en el codi penal de les quals es manté viu el delicte de “lesa majestat”, però el reserven a casos d’intimitat personal, mai per a la crítica política.
Tot el contrari que a Espanya, on el delicte d’injúries a la corona, pel qual va ser condemnat Valtònyc, i el d’injúries a les institucions de l’Estat són rèmores del passat però dissortadament vigents. I el que és pitjor, en ús constant en contra de la crítica política a la monarquia. D’aquí que el Tribunal Europeu de Drets Humans hagi anul·lat en diverses ocasions condemnes per aquests delictes. El cas més famós i recent és el dels dos independentistes catalans que cremaren una foto del rei Joan Carles en una manifestació el 2008 i foren condemnats ulteriorment a 15 mesos de presó; recorregueren una vegada i una altra, i finalment, el 2018, l’esmentat tribunal considerà la seva actuació com un exercici de “llibertat d’expressió” i anul·là la condemna.
Transparència
Les altres monarquies són molt més transparents que l’espanyola. Tant pel que fa a les seves despeses com a les activitats dels seus membres. La britànica és la que més informació dona de si mateixa. A pesar que el seu sistema de finançament triple és complex —li entren recursos de la “subvenció sobirana” o la xifra que rep dels pressupostos generals, del “moneder privat” o ingressos privats del sobirà, i, finalment, dels beneficis que es puguin derivar de les inversions fetes pel monarca— degut a les successives reformes que s’han anat produint al llarg del temps, la transparència és màxima. Un web oficial recull les quantitats que rep i les despeses que fa.
Les cases reals de Noruega i Dinamarca especifiquen tots els seus ingressos i despeses fins a detalls com el consum energètic, la despesa en jardineria... i es publiquen anualment en una memòria. A Suècia els comptes estan fiscalitzats per una auditoria externa que depèn del Parlament i que publica els resultats fins al més mínim detall, també. Als Països Baixos, des de 2016, es publica partida a partida el pressupost reial, fins al punt de consignar, per exemple, la despesa en vehicles. La monarquia belga ha estat tradicionalment molt menys transparent que les altres citades. Feia pública l’assignació anual pressupostària, però no l’especificava per partides ni donava explicacions de les despeses. Els últims anys, tanmateix, amb l’abdicació del rei anterior i la coronació de l’actual, Felip, les coses han canviat. Segurament per contrarestar les crítiques i els rumors de tota mena sobre la seva capacitat, el monarca decidí ser molt més transparent per guanyar popularitat. Ara fa un any, l’abril de 2019, el Govern fins i tot especificà el cost de la seguretat de la família reial, quants d’agents de policia i militars hi estan destinats, entre d’altres detalls.
A Espanya no passa res de tot això. A pesar que Felip VI digué que seria molt més transparent que son pare, l’opacitat de la Casa del Rei segueixen essent la norma. Es coneixen les assignacions personals a cada membre de la seva família però se’n desconeix tota la resta. Res de despeses. Sempre que algun grup parlamentari ha demanat informació detallada, els partits del règim monàrquic —tradicionalment el PSOE i PP; i ara també Vox i Ciutadans— s’han negat en rodó a donar-la. L’opacitat de la monarquia espanyola actual és tan intensa que contrasta en negatiu fins i tot amb la històrica d’Alfons XIII, el rei que partí a l’exili el 1931, que estava obligada a publicar totes les seves despeses, públiques i privades, així com tots els ingressos privats per qualsevol concepte.
D’altra banda, és inimaginable a Europa que qualsevol membre de la reialesa distingeixi entre activitats públiques i privades per evitar informar sobre aquestes últimes. S’entén, amb bon criteri, que el rei ho és tot el dia, no només quan li convé. A Espanya, com és prou conegut, passa tot el contrari. L’opacitat sobre el que Zarzuela defineix com “activitats privades” del monarca i la consort és absoluta.
Origen
Si ja prou diferent és la monarquia espanyola en relació amb les altres europees en transparència i en blindatge legal, si es compara l’origen respectiu aleshores el contrast és com entre el blanc i el negre.
La corona espanyola actual va ser creada pel dictador Francisco Franco el 1947, el qual feu aprovar el 1969 que el futur rei seria Joan Carles de Borbó, en contra dels desitjos de qui era el legítim hereu segons la tradició familiar borbònica, Joan, son pare, a l’exili a Portugal. La història és coneguda: el 1975, el Borbó jove era proclamat rei franquista d’Espanya. Dos anys més tard, son pare claudicà i renuncià als seus drets successoris. El 1978, la Constitució encabí la monarquia de Franco en la persona de Joan Carles en un intent d’exorcitzar el seu vertader origen. Però la corona era la que s’inventà el dictador i és la mateixa que duu ara —metafòricament, perquè físicament no la porta— Felip.
Cap de les monarquies europees restants té un origen semblant. I no perquè les seves respectives arrels s’enfonsin en èpoques molt més pretèrites sinó perquè totes elles passaren per una legitimació política de fet davant del nazisme: lluitaren contra les invasions dels seus països per part de l’Alemanya d’Adolf Hitler, o en el cas de la neutral Suècia —després d’uns inicis vacil·lants — acabà col·laborant amb els aliats —entre d’altres formes— donant refugi a jueus i resistents antinazis d’altres països. En canvi, la corona espanyola fou creada per una dictadura feixista. No hi pot haver més contrast. És cert que els apologetes monàrquics asseguren que el 1981 el rei Joan Carles evità un cop d’estat i salvà la democràcia, cosa que podria d’alguna manera igualar el seu cas amb els de les altres corones europees davant del nazisme, però no està provat que fos així, és una mera teoria que té molts de detractors per mor de les ombres que existeixen sobre el vertader paper que tingué el monarca en aquells fets.
Per tot plegat, no por estranyar que la valoració popular de la corona espanyola sigui menor a la que gaudeixen la resta de corones europees. Així ho posava de manifest el 2018 una enquesta de l’agència Ipsos Global Advisor feta en els diferents països amb reis: el 37% dels enquestats espanyols creien que s’hauria d’abolir la monarquia i el 52% que s’hauria de posar a referèndum; xifres que contrasten fort ferm amb el 15% de britànics que es declaraven en contra de la seva corona, o del 17% de belgues, del 23% de suecs...
No deu ser aliè a això el fet que faci més de cinc anys que el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) no demani sobre la monarquia. La valoració és baixa i d’ençà que Felip regna les successives campanyes de propaganda que li han fet per augmentar-la han fracassat. Tampoc l’actual, en plena pandèmia de la COVID-19, no pareix que li estigui sortint bé, almenys si s’ha de fer cas a com ho veu el prestigiós setmanari alemany Stern: “durant una visita al centre a principis d’aquest mes d’abril, Felip VI hi va aparèixer com un soldat, equipat amb un vestit de camuflatge, per declarar la guerra al virus amb estil militar”, ironitzava. Per comparar, és tot el contrari del que passa als Països Baixos, on la popularitat del rei Guillem Alexandre i de Màxima, la seva dona, no para de créixer durant la pandèmia. Segons una enquesta d’Ipsos per a la televisió neerlandesa NOS, la crisi del coronavirus ha servit per incrementar la popularitat de la parella: un 74,2% dels enquestats es declara monàrquic davant del 67,9% que deia ser-ho l’any passat. Els reis neerlandesos són vistos com a “propers” pels seus conciutadans. No és la paraula que defineixi la parella Borbón-Ortiz.
En resum, la monarquia espanyola no és igual —al contrari del que assevera la propaganda cortesana— a la resta de monarquies constitucionals europees pel seu origen franquista, pel seu blindatge legal antidemocràtic i per la seva opacitat. I té un suport popular molt menor.