Europa afronta una nova etapa decisiva. Un nou període perquè la ciutadania mantinga la seua confiança en el projecte o perquè s’impose el desengany més nociu i destructor. La manera com Europa ha encarat les darreres crisis no ha reforçat el vincle de les seues institucions amb la població. Almenys a ulls de bona part de la societat, que s’ha vist marginada pels estats del nord o excessivament exigida pels estats del sud. És en aquest escenari que els populismes han sabut treure profit de les mancances dels partits tradicionals i d’un discurs confús i imprecís amb aparença de realisme incòmode. I davant la crisi del coronavirus, encara ben lluny de ser resolta, Europa celebra un altre 9 de maig -dia d’Europa, quan es commemora la declaració Schuman de 1950- assetjada per una situació que fa perillar els seus fonaments bàsics.
És per això que, inevitablement, cal preguntar-se si Europa, com a espai referencial de la societat del benestar i del progrés, eixirà reforçada o malmesa d’aquesta crisi. Hi ha pensadors que discuteixen aquesta relació plantejada entre Europa i progrés. És el cas de l’assagista Lluís Calvo, del filòsof Sergio Sevilla o de l’escriptora Simona Skrabec. Si el primer assenyala les desigualtats socials existents a Europa, el segon es refereix a estats com ara la Gran Bretanya, Polònia o Hongria, “que donen suport a polítiques properes a països que competeixen amb Europa en el moment actual”, cosa que allunyaria una bona part d’Europa de la voluntat d’esdevenir espai referencial en matèria de benestar. D’altra banda, Sergio Sevilla (1947), catedràtic de Filosofia i professor emèrit de la Universitat de València, fa un paral·lelisme entre “els qui van fer fracassar l’intent d’una Constitució Europea”, que “semblen trobar-se ara amb els qui impugnen l’Estat de benestar com un triomf irrenunciable”. Skrabec, al seu torn, no està segura que “la millor definició d’Europa sigui una societat del benestar i el progrés”, i proposa parlar d’Europa pensant “en tot el continent” i “no només en aquells països que han passat com un examen que els autoritza a presentar-se amb aquest nom tan il·lustre”.
L’escriptora eslovena va nàixer a Ljubljana el 1968, tot i que està establerta a Catalunya des de fa dècades, on és una figura ben respectada dins del món de les lletres. Skrabec fa també referència a la divisió nord-sud, atès que el Mediterrani, “l’indret on tot el Nord gris hagués volgut instal·lar-se” ja no és tal, en tant que és el territori més afectat pel coronavirus. “En aquest sentit, el virus no només ha afectat els llocs on més ha impactat, sinó que també ha fet un dany a l’imaginari”. Aquest sud, especialment afectat pels casos de l’Estat espanyol o d’Itàlia, “s’haurà de plantar” si els estats volen “protegir els ciutadans més castigats per la pandèmia”. Són paraules de Fanny Tur (Sant Joan de Labritja, Eivissa, 1961), directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, autora d’un llarg nombre de publicacions historiogràfiques i consellera de Cultura del Govern de les Illes Balears entre 2017 i 2019. Tur també fa un pronòstic pessimista: “si no s’apliquen els criteris de solidaritat amb els països menys desenvolupats, que és el motiu que es va emprar per crear la Unió Europea, anirem molt malament”.
Unes essències que es troben en els fonaments polítics d’Europa però que han estat més una intenció que no un fet real. Com tampoc no s’ha complert la intenció europea de conformar una sola veu al si de l’escenari mundial. El filòsof Sergio Sevilla analitza que “després d’un segle de ‘guerra civil’, amb dues guerres mundials i una prolongada guerra freda, Europa no acaba de fer el pas que hi ha entre ser un mercat comú i una federació d’estats capaç d’intervenir en el procés de globalització amb una sola veu, si no única, almenys coherent”.
De fet, “la crisi del coronavirus ha confirmat que és molt complicat crear estructures polítiques capaces de fer comunitat”. Ho assevera el filòsof Josep Ramoneda (Cervera, Segarra, 1949), qui a més de tindre una llarga trajectòria de presència als mitjans de comunicació, també ha exercit com a docent a la Universitat Autònoma de Barcelona i va dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des de finals dels vuitanta -tot just quan es va idear- fins el 2011. Ramoneda entén que “s’ha parlat molt de globalització i de governabilitat mundial”, però que “a l’hora de la veritat els qui han parat el món davant l’emergència han estat els vells estats nació, que alguns ja donaven per desnonats”. En aquest sentit, “Europa ha demostrat les seves limitacions amb una catastròfica gestió d’aquest episodi, amb unes maneres de fer allunyades de l’empatia i de la complicitat”, i “perd un pes en el món de manera alarmant” perquè els seus ciutadans “acaben en mans d’una perillosa bipolaritat Estats Units-Xina, en clau cada cop més autoritària”. Segons aquest filòsof, que cita el francès Edgar Morin, “la crisi d’Europa és la incapacitat de fer que la munió d’identitats europees es constitueixi en una condició compartida d’europeus”.
També és pessimista la sensació de Damià Pons. Catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, va nàixer a la localitat mallorquina de Campanet el 1950 i és conegut per la gran quantitat de guardons amb què han estat reconeguts els seus assaigs, a més de per haver sigut conseller d’Educació i Cultura del Govern balear entre 1999 i 2003. Pons recorda que la deriva autoritària ja “era alarmant abans de la crisi” actual, cosa que constata amb les polítiques d’estats membres o d’estats socis de la Unió Europea –“com Espanya o Turquia”- de caire antidemocràtic contra “les seves minories nacionals”. I és per això, entre més coses, que creu “que seria una manifestació de voluntarisme i d’optimisme poc fonamentada imaginar que l’Europa del benestar i del progrés sortirà reforçada de la crisi actual. Més aviat crec que s’incrementaran les incerteses i el desconcert que ja han caracteritzat l’Europa dels darrers anys”.
Això també es deuria, en bona part, al fet que “la crisi del coronavirus ha posat en relleu un altre cop que Europa és, per a uns, un gran mercat i, per a altres, només una idea amb escasses materialitzacions”. L’última frase és del filòsof Antoni Defez (València, 1958), professor de la Universitat de Girona. Defez lamenta “la falta de lideratge i de política comuna de la Unió Europea”. Un lideratge que tampoc s’estaria exercint als Estats Units i que estaria aprofitant la Xina, “que ens proporciona mascaretes, guants i respiradors”. “No serà el coronavirus el començament de l’oportunitat de la Xina? Capitalisme sense liberalisme i democràcia, capitalisme amb la boca tapada?”, es pregunta Defez, que va guanyar l’any 2008 el premi Joan Fuster d’Assaig dels Octubre, impartit per l’editorial 3i4, amb l’obra Realisme i nació: un assaig de filosofia impura.
Un altre assagista, el català Lluís Calvo, nascut accidentalment a Saragossa el 1963, vincula la feblesa d’Europa al fet de no haver dissolt els estats i d’haver prescindit “de crear una estructura confederal basada en regions i nacions com ara la catalana o l’occitana”. “No abordar els problemes en el seu moment produeix monstres com aquesta Europa mastodòntica i cacofònica”. Si Calvo es refereix als problemes que no es van resoldre en el passat, Margalida Capellà (Palma, 1971) assenyala dificultats més actuals. La professora de Dret Internacional Públic a la Universitat de les Illes Balears i directora del LIDIB, el laboratori de Drets Humans d’aquest centre d’ensenyament, creu que “s’ha donat més informació sobre els intents d’arribar a un acord econòmic entre els estats que no a explicar com han estat cooperant els governs entre si. Com sempre”, continua, “a la UE li falla la comunicació, ha tornat a sortir el problema de la manca d’una unió fiscal i els governs més europeistes arriben cansats i afeblits perquè no han tingut temps de sortir en dos anys del monotema del Brexit i de la divisió política davant l’arribada de refugiats. Mentre no hi hagi un projecte polític clar de cap a on ha d’anar la Unió, aquesta crisi l’afeblirà encara més”, conclou Capellà.
També hi ha, però, espai per a l’esperança. Nascut en un poble gallec el 1958, Àngel Castiñeira és doctor en Filosofia i professor titular a ESADE, a la Universitat Ramon Llull. Pensa que ara mateix Europa “surt afeblida, tot i que encara queda partit”. Castiñeira nomena les darreres crisis europees, les anteriors a la de la pandèmia -la gran recessió i la més recent dels refugiats-, i fa veure que, davant aquestes situacions, “les accions individuals de cada Estat van en contra del bé comú i exhaureixen un recurs comú preciós”. Europa, però, “podria sortir reforçada si, a més d’apostar per la cooperació global, és capaç de vincular la necessària reactivació econòmica amb els acords del Pacte Verd europeu i allò que alguns anomenen ‘un nou Pla Marshall’”.
En un sentit similar s’expressa l’escriptora Najat El Hachmi, nascuda a la ciutat rifenya de Nador el 1979 i establerta a Catalunya. Habitual als mitjans de comunicació i guanyadora de diversos premis que reconeixen la seua producció intel·lectual, El Hachmi entén que Europa pot eixir més cohesionada de la crisi “si s’aposta per una major solidaritat entre nord i sud, per exemple”. Però Europa també “pot acabar semblant absolutament inútil a ulls del ciutadà normal si l’ajuda als països més afectats per la malaltia no es produeix. I això”, conclou la pensadora, “seria una llàstima, perquè no sé si hi ha un projecte d’aquestes característiques en tot el món”.
“La partida s’està jugant ara”. Ho assegura Gustau Muñoz (València, 1951), professor a la Universitat de València, assagista, traductor i director de la revista L’Espill, fundada a finals dels setanta per Joan Fuster. Muñoz considera que “estats com ara Alemanya i els Països Baixos, beneficiaris del mercat únic i de l’euro, amb moltes empreses domiciliades en paradisos fiscals, es varen negar a ajudar Itàlia i Espanya en un moment especialment crític. Una manera de jugar amb foc”, alerta, tot i que també posa sobre la taula que “Europa és molt més que Brussel·les i que la UE i, enfront del capitalisme salvatge i xenòfob dels Estats Units de Trump i de l’autoritarisme antidemocràtic de la Xina neoconfuciana, l’Europa de la Il·lustració i del pensament crític té encara molt a dir”.
Contenir la deriva autoritària
Davant d’aquesta situació sorgeix la pregunta de com es podrien aturar les pretensions autoritàries que distints partits i governs europeus estan pregonant -o aplicant- amb èxit en aquest escenari d’incertesa, de confusió i d’emergència política i social.
Per respondre hi ha els qui apunten al vessant més polític i els qui es refereixen al més social. Fanny Tur és de les primeres, i demana que “els governs d’esquerres actuïn sense complexos garantint els drets i les llibertats, imprescindibles per assegurar la cohesió social sense por ni ambigüitats”. En termes similars s’explica Najat El Hachmi, que considera “molt important el paper de les polítiques progressistes i de protecció” en un moment “d’incertesa absoluta, en què és més fàcil creure que uns líders forts garantiran unes seguretats que, de fet, no han existit mai”. El Hachmi detecta una “desorientació” en les forces d’esquerres davant l’auge “d’un neoliberalisme salvatge que és un saturn empassant-se els fills: la vida de les persones, les societats, el planeta, etc. Necessitem propostes polítiques decidides a encarar-se amb aquest monstre”.
Tornant a Tur, l’exconsellera es mostra preocupada davant l’augment de la presència i el protagonisme “que han pres a tot arreu les forces de seguretat, cosa que es pot entendre en una situació puntual de crisi, però no s’ha de convertir en quotidià que assumeixin tasques que en una societat normalitzada no són de la seua competència”. El control social no només l’exerceixen les forces policials i l’exèrcit. També des de les Illes, Damià Pons considera que “aquesta predisposició dels poders públics d’incrementar la vigilància de la gent” a través de les noves tecnologies, sumat a “la creença interessada que la gestió de la complexitat social requereix la concentració de control dels ciutadans en les poques mans d’aquells dirigents que suposadament són servidors de l’interès general, ens convida a imaginar un futur on per desgràcia serà present el malson de l’autoritarisme”. L’aspecte més nociu de les noves tecnologies ha convençut l’assagista Lluís Calvo per no disposar de mòbil. “Els missatges falsos i simplistes que alimenten la desinformació, els instints més baixos i el populisme sorgeixen d’aquests dispositius”, com també en sorgeixen les fórmules de control.
A més de les tecnologies, altres mesures que contribueixen al control social, com la del confinament, generalment aprovada per la ciutadania, no només ha servit “per contenir el focus d’infecció”. Segons Simona Skrabec, el confinament “s’ha transformat en una estratègia perversa de definir o redefinir on són les línies de la frontera”, i ha esdevingut una mesura que deriva “de la inoperància”. “Ni tan sols s’intentava definir el problema, sinó que s’intenta imposar-nos de nou la mentalitat que les fronteres ens protegeixen i ens defineixen”. Segons l’assagista eslovena, aquesta deriva autoritària ja existia en molts països, però no havia brotat fins ara.
La ciutadania aprova mesures que limiten o anul·len les llibertats individuals i col·lectives a canvi de garantir la seguretat. Una seguretat que alguns volen reforçar amb “la implantació de passaports i mesures de control” després que “molta gent hagi quedat tirada passant la malaltia a casa seva, amb un suport mèdic i un seguiment testimonial o inexistent. És el cinisme elevat a la màxima expressió”, lamenta Lluís Calvo, que conclou que “la mediocritat sempre intenta controlar perquè és incapaç de crear res”. El control, en tot cas, està sent assumit per bona part de la població, que es refugia en aquesta solució quan no li ofereixen d’altres.
És ací on el populisme i l’autoritarisme es fa fort i convincent. Altres mesures de control implantades, com ara la major presència dels governs sobre l’esfera pública, la recentralització de competències, el major control fronterer o el reforç de la vigilància, avalen les tesis dels partits autoritaris. “Si no volem que tot això sigui irreversible, la ciutadania, la societat civil, els poders locals i subestatals es veuran obligats a ser molt actius i a estar plenament vigilants i mobilitzats”. Ho diu Àngel Castiñeira, i amb ell coincideixen Damià Pons i Gustau Muñoz. El primer demana “activar la capacitat crítica, d’organització i mobilització d’aquells ciutadans i col·lectius que estaran disposats a rebutjar l’autoritarisme en totes les seves variables, rebutjar-lo fins i tot encara que s’hagin d’exposar a rebre alguna garrotada”. Pel seu compte, Muñoz confia en l’existència de “milions de demòcrates que, si cal, sabran jugar-se-la”. Es refereix explícitament a exemples com el de l’ONG Proactiva Open Arms, a metges, sanitaris, a “voluntaris de tot tipus” i polítics com ara els del Govern de Portugal “o fins i tot Angela Merkel”. El director de L’Espill reconeix que “cal una tasca hercúlia d’esclariment, d’activisme en tots els terrenys per aprendre dels errors del passat”, atès que “Europa té l’experiència d’haver-se deixat endur per una deriva autoritària durant els anys d’entreguerres”.
Els governs europeus també juguen un paper fonamental a l’hora d’impedir l’avançada de l’autoritarisme. Margalida Capellà, experta en dret internacional, recorda que “la deriva autoritària a Hongria o Polònia no s’ha pogut contenir amb els mecanismes prevists de sanció”, i que els tractats de la UE “no preveuen l’expulsió d’un estat membre”. A més, apunta, aquests estats europeus “consideren menys dolent tenir un Estat dins l’organització, malgrat que infringeixi valors bàsics, que tenir-lo de fora”. Per això, com que “res del que s’ha fet no ha servit” en aquest aspecte, “caldrà veure si en algun moment es replanteja l’estatus d’aquests estats i s’aturen les estratègies entre els grups parlamentaris de dretes per seguir protegint-los”, diu en referència als silencis del PP espanyol, dels Republicans francesos o de la CDU alemanya, que no han expulsat el Fidész hongarès de Viktor Orbán del Partit Popular europeu.
A aquestes mesures caldria afegir alternatives de bon govern. Antoni Defez explica que “perquè la democràcia continga l’autoritarisme”, cal “no ser simplement una democràcia formal, sinó una de real, és a dir, no ser simplement una democràcia de la llibertat i la igualtat davant la llei, sinó també, i sobretot, una democràcia que possibilite una vida digna als ciutadans”. Un anhel que Defez relaciona amb el que a la Revolució Francesa s’etiquetava com a fraternitat, terme que fa que “tot ciutadà pense que paga la pena viure en la societat en què viu”.
Pel seu compte, el filòsof Sergio Sevilla insisteix en el fracàs de l’intent de fer una Constitució europea l’any 2005 com el punt de partida de “la regressió cap a l’Estat-nació com a última realitat des del punt de vista de la gestió democràtica de la sobirania política”. Això es va sumar “a la força adquirida per actors polítics que només accepten la democràcia com un mal menor, i és llavors quan ens trobem amb la tasca de contenir la regressió”. Per al pensador valencià no es tracta de contenir la deriva autoritària, “sinó de trobar les vies adequades per a una proposta política positiva”. Sevilla posa de manifest que “la idea de contenir assenyala una eixida precària”, i caldria pensar “en una institució transnacional, transcultural, eficient o democràtica”. Un propòsit “tan fàcil o difícil com ho haguera sigut la invenció de l’estat nacional en l’Europa del segle XIII”.
L’intent de trobar una solució ambiciosa contrastarà amb l’anhel del neoliberalisme de mantenir “la seva lògica econòmica sota formes de govern autoritari”. És el que Josep Ramoneda anomena autoritarisme postdemocràtic. Segons aquest filòsof, “les passarel·les ja estan instal·lades, la deriva reaccionària de molts països europeus i l’evolució de la dreta espanyola en són exemples: només els falta donar el pas”. Si no s’impedeix, “seria una tràgica agonia de la història que el règim comunista xinès fos l’estadi superior del capitalisme” després del fracàs d’Europa.
Quina Europa hi haurà després del coronavirus?
“D’Europa, bàsicament, ja no n’espero res de bo”, lamenta l’assagista Lluís Calvo. “L’Europa de després del virus serà la mateixa que hi havia abans i la que vam conèixer durant la crisi econòmica del 2008”. Calvo afirma que “els ciutadans han de saber que aquestes crisis seran recurrents” i que “només es podran combatre contravenint el model de consum amb què vivim”. També es mostra escèptic Antoni Defez: “tot indica que Europa no serà el que prometia ser”, si bé “espero equivocar-me”. Segons el filòsof valencià de la Universitat de Girona, “si cada Estat i cada gran empresa només busca el seu propi benefici i els ciutadans europeus es limiten a contemplar el que passa, potser tindrem un capitalisme sense liberalisme ni democràcia. Aleshores, quin sentit tindria ser, sentir-se i anomenar-se europeu o europea?”.
Per aquestes raons, Najat El Hachmi proposa caminar cap a “una Europa útil amb la defensa del model d’estat del benestar”. En cas contrari, es caminaria “cap a un panorama en el qual quedi en evidència la seva inutilitat. I aquest, em sembla, seria un escenari tremendament fosc en què veuríem esfondrar-se definitivament un projecte únic en la història de la humanitat”. Malgrat les limitacions de l’actual i de la futura Europa, que Damià Pons pensa que “s’assemblarà molt a la que hi havia abans del coronavirus”, l’exconseller balear de Cultura continua creient que “la unió política d’Europa és un gran projecte històric i, per tant, no cal renunciar-hi, ans al contrari, cal perseverança i abocar-hi més idees i energies”.
La pandèmia podria servir per prendre una decisió respecte al Llibre Blanc sobre el futur d’Europa que el 2017 va llançar la Comissió Europea. Tal com assenyala Margalida Capellà, aquella anàlisi contemplava distints escenaris de cara al 2025. “Probablement, aquesta pandèmia servirà per prendre una decisió al respecte, i crec que hauria de ser valenta”. L’especialista en dret internacional considera que “és hora de repensar-ho tot: l’estructura, les polítiques, les competències, les decisions, els companys de viatge... Si la Unió Europea actual no té credibilitat, es pot convertir en una simple ‘repartidora’ d’euros, i no és aquesta la seva finalitat ni el seu esperit”.
Europa també s’haurà de repensar portes enfora. Segons Àngel Castiñeira, “tindrem una Europa encara menys significativa des del punt de vista geopolític” després de la crisi del coronavirus, “que accelerarà encara més el canvi de poder i influència d’oest a est”. El filòsof interpreta que la resposta europea i nord-americana ha estat “lenta i desornada” en comparació amb la de la Xina, Corea del Sud, Taiwan o Singapur, “entelant encara més l’aura de la marca occidental”. El pensador gallec cita unes paraules del diplomàtic Kishore Mahbubani, natural de Singapur, publicades al setmanari britànic The Economist: “avui, la qualitat de la governabilitat als països de l’est d’Àsia estableix -o comença a establir- l’estàndard global”.
Com a remei, Damià Pons explica que “Europa hauria de tenir la fortalesa suficient per a parlar de tu a tu amb els altres imperis del planeta. Això requereix un capital humà amb un grau molt elevat de formació, una economia de base industrial i tecnològica molt avançada i un poder polític consensuat amb una veu comuna i capacitat de decisió única”.
I per a això, Europa necessitaria “líders democràtics conscients i resolutius, eficaços i dialogants”, diu Gustau Muñoz, qui contempla que després de la crisi actual “la globalització probablement es reformularà a la baixa i Europa, com a model de llibertats, democràcia i d’economia sota control pot oferir moltes coses al món: no ha de dubtar d’ella mateixa”. El docent de la Universitat de València recorda que “Europa ha conegut els estralls de la revolució industrial primerenca i va ser, també, l’origen d’una resposta radical, de la utopia del socialisme o el comunisme, de la civilització relativa del capitalisme amb la socialdemocràcia i l’Estat del benestar. Reconduïts als seus justos termes, després de tota mena d’experiències, aquests arguments poden ser represos i revalorats”. Segons Muñoz, seran les generacions actuals les que tindran la tasca de “salvar la cultura, la llibertat, la democràcia i els drets humans en aquestes condicions” en què “o canviem o, potser, la societat humana entrarà en una fase de declivi catastròfic”.
Simona Skrabec es mostra més optimista. Considera que després de la crisi actual “la gent haurà descobert com d’ineficaç és l’autoritarisme” i, alhora, posarà en valor “el teixit de solidaritat espontània, sovint mig improvisada”, que esdevindrà “un revulsiu”. Segons la pensadora eslovena, “després de la crisi continuarem on érem, cap dels desenvolupaments previs no quedarà del tot ininterromput, les manifestacions multitudinàries -com les del procés català- no perdran pas la seva intensitat, sinó que es transformaran i s’intensificaran, i les reivindicacions per una societat més dinàmica aniran creixent arreu”. Perquè al cap i a la fi, “en aquesta lluita contra una malaltia desconeguda, tots haurem descobert quins són els valors que cal defensar per tenir una vida estable i segura”. I perquè “la solució a la crisi sanitària no pot vindre d’altre lloc que no sigui el coneixement”. Per tot això, “aquesta lliçó hauria de servir per redescobrir els valors d’Europa. El continent ha passat tantes desfetes i sempre ha renascut perquè allò que més el connecta és la seva cultura, que radica en els valors humanistes”, diu Skrabec, que considera que “la complexitat d’Europa és, potser, la seva única força”.
Amb esperança o sense, tal com diu Sergio Sevilla, l’evolució d’Europa “depèn de decisions polítiques que encara no s’han pres”. Josep Ramoneda recorda que “per la porta que van obrir les revoltes de 1968 va acabar entrant la revolució neoliberal. Qui ho havia de dir?”, es pregunta per evidenciar la gran incògnita que guarda el futur i la dificultat per fer pronòstics. Però tot fa pensar que, tal com conclou Najat El Hachmi, “una Europa democràtica, amb ciutadans lliures que viuen en condicions bàsiques de benestar és encara un ideal en el qual no ens podem permetre el luxe de deixar de creure”.