“No m’hauria pensat mai que hauria de recórrer a això”, diu Greg Turner amb un somriure amarg, com si s’hagués de disculpar. És el matí d’un dilluns plujós a Alameda, a Califòrnia. Turner, de 55 anys, amb barba i gorra, és un més entre les desenes de nord-americans que fan cua a primera hora davant del banc d’aliments de la ciutat. A la pregunta de si ha perdut la feina Turner hi respon fregant-se el coll amb el lateral de la mà. Va ser acomiadat amb caràcter immediat fa tres setmanes, després de quinze anys treballant de maquinista en un proveïdor del gegant de la indústria química DowDuPont Inc.
“S’ha multiplicat per deu el nombre de gent que sol venir”, diu Cindy Houts, de 63 anys, cap de l’organització a Alameda, “i cada dia en venen més”. Per fer front a l’afluència de persones necessitades, Houts ha decidit traslladar el repartiment d’aliments a una zona industrial dels afores. La cua fa la volta a dues cantonades. Tot es desenvolupa seguint unes normes estrictes.
Els que venen amb cotxe no poden abaixar les finestres. Quan el conductor s’atura a la zona marcada, ha de parar el motor i ha d’obrir el maleter. Aleshores apareixen tres voluntaris amb mascareta i carreguen tres bosses de paper al cotxe. Una conté aliments que es conserven; una altra, productes lactis i pa; i l’última, fruita i verdura. No intercanvien ni una paraula. Només se sent el soroll de la pluja caient sobre els cotxes.
Enlloc no es percep tan clarament la crisi del coronavirus als EUA com en aquests llocs de repartiment gratuït d’aliments. Un banc d’aliments de Chicago va repartir més de tres tones de menjar en un sol dia. A Manhattan la gent fa una cua d’uns quants blocs de cases davant de menjadors populars. Si l’escena fos en blanc i negre, amb prou feines la podríem distingir de les imatges dels anys trenta del segle passat.
Fa tres anys, quan Donald Trump va assumir la presidència, va prometre que aportaria dignitat i una nova força a la nació. “Recuperarem llocs de feina”, va dir Trump en el seu primer discurs com a president, el 20 de gener del 2017, “farem tornar la riquesa”. Va parlar fins i tot d’alliberar el planeta de la “desgràcia de la malaltia”. “Un nou orgull nacional envigorirà les nostres ànimes, elevarà la nostra mirada i posarà fi a la nostra lluita”.
Però ara el coronavirus ha sumit el país en la crisi més gran des de la Gran Depressió, que es va iniciar amb el crac de la borsa de Nova York, a la tardor del 1929, i que encara està molt present en la memòria col·lectiva. La pandèmia ha arribat a tots els racons del món, però en cap dels països occidentals no ha fet aflorar tants dèficits d’una manera tan implacable com als EUA. A final de febrer el president nord-americà encara afirmava que el seu govern tenia la situació totalment controlada. Ara, però, el nombre d’infectats s’acosta als 500.000. Els hospitals de Nova York, Detroit i Nova Orleans pràcticament no poden fer front a l’afluència de malalts.
I a diferència de crisis anteriors, els EUA no estan sent una potència líder mundial. Estan tancats en si mateixos, i Trump –com fa tan sovint– busca la seva salvació atacant l’organització internacional que en realitat hauria de coordinar la lluita mundial contra el virus: l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El president ha amenaçat amb aturar les aportacions econòmiques a l’organització perquè diu que “ha ficat la pota”.
En el seu discurs d’investidura, el gener del 2017, Trump va dir també: “Els EUA tornaran a guanyar; i guanyarem com no ho hem fet mai”. Ara els EUA són l’últim de la classe i el nen problemàtic en la lluita contra el virus. Mentre la Xina i Corea del Sud han aturat la propagació del patogen i algunes zones d’Europa intenten tornar a poc a poc a la normalitat, els EUA van superant un rècord negatiu rere l’altre: en cap altre país del món hi ha més infectats; i la Casa Blanca calcula que abans de la tardor hi haurà fins a 240.000 morts. Segons un estudi del Banc de la Reserva Federal a St. Louis, al juny 47 milions de nord-americans podrien haver perdut la feina.
El president ha passat mesos banalitzant la crisi i sense actuar. No va saber decidir si havia de prendre’s el virus seriosament o si l’havia de minimitzar tractant-lo com una quimera dels demòcrates. Semblava com si hi veiés un truc per impedir-li la reelecció.
En repetides ocasions, els seus assessors l’han hagut de fer entrar en raó, cosa que sovint no funciona: quan divendres passat el president va anunciar que l’autoritat nord-americana en epidèmies –els CDC– recomanava l’ús de mascaretes, ell va afirmar de seguida que no pensava pas posar-se’n: “Jo no m’imagino portant mascareta”. I va deixar el país confós.
Però la pandèmia també posa al descobert punts febles que hi havia abans de Trump: un sistema sanitari que fracassa precisament quan més se’l necessita; un capitalisme que no té aturador, ni en moments de boom ni en moments de davallada. Però sobretot una democràcia que ha desaprès a arribar a acords.
El món veurà la caiguda d’una superpotència? Els EUA estan a punt de viure el seu “moment Suez”, com diu el politòleg de Washington Rush Doshi? A la tardor del 1956 Egipte es va imposar en el conflicte pel canal de Suez, amb la qual cosa va demostrar al món sencer que els temps de l’imperi britànic eren definitivament cosa del passat.
El final de l’era nord-americana s’ha anunciat moltes vegades, però mai havien estat tan clars els senyals de crisi. El virus es va escampar des d’un mercat d’animals salvatges de Wuhan al món sencer, però la Xina va ser el primer país del món que va aconseguir controlar la pandèmia. Ara el país subministra productes bàsics però escassos als EUA per pont aeri: termòmetres, mascaretes i bates.
El pont aeri de Xangai a Nova York és un gest de solidaritat, però també una hàbil acció de relacions públiques. El fet que els dirigents de Pequín ajudin els EUA com si fossin un país en vies de desenvolupament és un símbol que vol posar de manifest el desplaçament de l’equilibri de poder mundial: el pacient nord-americà és tractat pel metge xinès, estricte però bondadós.
On més clarament es percep la urgència amb què els EUA necessiten ajuda és a Nova York, la ciutat més gran del país. Les clíniques corren el risc de col·lapsar-se per la pandèmia. “Estem pràcticament plens de pacients de coronavirus”, diu Jonathan Marshall, cap del departament d’emergències de l’hospital Maimonides. Amb més de 700 llits, és l’hospital més gran de Brooklyn. Ens comuniquem amb Marshall per telèfon, durant un torn a la clínica. Se sent que esbufega, sovint interromput per companys de feina que li pregunten alguna cosa. Des que va començar la crisi, a començament de març, Marshall treballa ininterrompudament.
Per què afecta la ciutat amb tanta duresa?
Parlant amb Marshall, un s’adona ràpidament que sobretot falta una coordinació central. Segons una enquesta interna d’una associació que representa 42.000 infermeres i infermers de Nova York, un 85% d’aquests sanitaris entren en contacte amb pacients de coronavirus. Tot i així, gairebé tres quartes parts no disposen d’equipament de protecció suficient.
“Els nostres equips fa moltes setmanes que treballen nit i dia per aconseguir equipament de protecció”, diu Marshall. I afegeix que ha recorregut a l’administració local, estatal i a fonts privades. Arriba ajuda de Washington? “No faré comentaris sobre el govern Trump”, diu Marshall secament. Ara mateix, diu el metge, l’hospital està gastant cada mes milions de dòlars dels seus fons per combatre la pandèmia. Encara no està clar si el govern farà aportacions econòmiques, diu Marshall.
De fet, els EUA haurien d’haver estat ben preparats per a una pandèmia. El 2018 gairebé un 18% del producte nacional brut va anar a parar al sector sanitari, en total 3,6 bilions de dòlars. Però el sistema de salut nord-americà combina uns costos enormes amb una baixa eficiència. Reben una atenció mèdica excel·lent sobretot les persones amb diners i les que tenen una bona feina. Molts diners van a parar a les arques de les empreses farmacèutiques i asseguradores.
I ara cal afegir-hi també la incompetència política.
El 20 de gener es descobreix a Seattle el primer cas de coronavirus als EUA: el mateix dia que a Corea del Sud. Els sud-coreans estableixen amb gran celeritat un règim propi de tests i aviat poden analitzar 10.000 casos sospitosos al dia. Trump, en canvi, afirma el 26 de gener al Fòrum Econòmic Mundial de Davos: “Tenim la situació totalment controlada”.
Res més lluny de la veritat. Els CDC decideixen desenvolupar un test propi en comptes de recórrer a un de l’OMS que funcionava. Però poc després el test resulta ser defectuós, per la qual cosa durant setmanes ningú pot determinar la propagació de l’epidèmia pels EUA.
El 30 de gener l’OMS fa sonar l’alarma i alerta d’una possible pandèmia mundial de coronavirus. Trump diu aquell mateix dia en un acte de campanya a Michigan: “Al nostre país pràcticament no tenim cap problema”. A començament de febrer truquen a la porta de Washington els primers governadors demanant ajuda, sobretot necessiten equipament de protecció i aparells de respiració, emmagatzemats a la Reserva Estratègica Nacional. Aquesta reserva nacional es va establir el 1999: en diversos llocs secrets uns 200 empleats vetllen pel seu contingut i el seu repartiment. Però des de la pandèmia de l’H1N1 –la grip porcina del 2009– la reserva no s’ha recarregat degudament.
El 5 de febrer el ministre de Sanitat, Alex Azar, sol·licita a la Casa Blanca 4.000 milions de dòlars per adquirir material per combatre la pandèmia. Però Azar no rep els diners perquè els assessors de Trump consideren exagerades les alertes contra el virus; i el president, pel que sembla, té por de fer caure les cotitzacions borsàries amb notícies desfavorables. Trump es nega també a anunciar recomanacions per fer front a l’epidèmia.
El 25 de febrer el carnaval de Nova Orleans arriba al seu punt àlgid; desenes de milers de persones beuen i fan festa pels carrers de la ciutat el dia del Mardi Gras. És un caldo de cultiu ideal per al patogen, igual que els bars on va la gent després d’esquiar a Ischgl.
“No vam plantejar-nos cancel·lar el Mardi Gras”, diu Cynthia Lee Sheng, presidenta de la parròquia de Jefferson, el districte que limita amb Nova Orleans. “Sabíem que el virus circulava per altres parts del món, però ens pensàvem que als EUA es podria contenir”.
Allò va ser un malentès del qual és responsable sobretot Donald Trump. “Consideri-ho senzillament com una grip”, va recomanar el president a Washington aquell mateix dia en què masses de persones recorrien la famosa Bourbon Street en esperit festiu. Dos dies més tard, el president va dir la frase en què queda palesa tota la seva negligència en la gestió de la crisi: “Un dia desapareixerà i ja està, miraculosament”.
Ara la parròquia de Jefferson –respecte al total d’habitants– té més morts que la ciutat de Nova York. I la malaltia afecta sobretot –com passa gairebé a tot arreu dels EUA– les classes més baixes de la societat. Abans de l’esclat de la pandèmia, els nord-americans pobres ja tenien un risc cinc vegades més alt d’agafar una malaltia que els rics.
Als EUA l’assegurança mèdica sovint depèn directament de la feina; la qual cosa no vol dir, però, que un lloc de treball garanteixi tenir cobertura sanitària. Les persones amb salaris més baixos –cambrers, caixers o repartidors de paquets– sovint s’han d’assegurar pel seu compte. Això normalment és massa car, tenint en compte que en molts estats el salari mínim vigent és de 7,25 dòlars. Així doncs, no sorprèn gens que la pandèmia afecti sobretot els negres, els ingressos dels quals de mitjana són un 25% més baixos que els dels blancs. Els afroamericans també fan feines, en un percentatge superior a la mitjana, en què el teletreball no és possible i en què el risc de contagi és més alt. A Chicago havien mort fins a mitjan setmana passada 177 persones pel virus, més del 70% dels quals eren afroamericans, malgrat que representen tan sols un terç de la població de la ciutat. “Si bé aquesta crisi ens afecta a tots”, diu l’alcaldessa de Chicago, Lori Lightfoot, “no tots la vivim de la mateixa manera”.
Molts presidents van fer-se un nom en moments de dificultat: John F. Kennedy va dirigir el país durant la crisi dels míssils de Cuba; George Bush fill va fer cas del consell dels experts durant la crisi financera del 2008. Però Trump no entén el virus com una prova de foc que el pot alliberar del partidisme mesquí. Al contrari: sembla com si veiés el virus com una ofensa personal.
La pandèmia afecta el país tan fortament perquè ningú és capaç de frenar els canvis d’humor del president. Ha fet fora de la Casa Blanca i del govern ments independents i tècnics experts. En tan sols tres anys hi ha hagut quatre assessors de seguretat nacional, tres caps de gabinet i dos ministres de Defensa. Els primers anys la missió dels caps de gabinet de Trump va ser excusar el president de decisions imprudents. Però des de fa unes dues setmanes el càrrec l’ocupa Mark Meadows, un excongressista de sang calenta i ultraconservador de Carolina del Nord que s’ha guanyat la plaça fent la pilota al president a la cadena dretana Fox News.
“Trump ha dessagnat sistemàticament el govern”, diu Julianne Smith, que va ser assessora de seguretat amb el vicepresident Joe Biden. Trump ha deixat vacants molts càrrecs importants del govern o bé els ha eliminat del tot. Especialment fatídic va ser que abolís el grup de treball sobre pandèmies dins el Consell de Seguretat Nacional, que Barack Obama havia creat després de l’esclat del virus de l’Ebola a l’Àfrica occidental.
Sens dubte, Trump ha entès la importància mediàtica de la crisi; poques vegades havia estat tan present com en les últimes tres setmanes, en què ha comparegut diàriament en una roda de premsa d’entre una i dues hores. L’estratègia de màxima presència mediàtica sembla que dona resultat: mai els índexs d’aprovació del president havien estat tan alts com al principi de la crisi del coronavirus. Però això es mantindrà?
L’any 1929, quan els EUA van entrar en la Gran Depressió, l’aleshores president Herbert Hoover va intentar mantenir el bon humor del país amb les seves declaracions. Va qualificar el debat sobre la crisi econòmica d’histèric i deia: “El que necessita aquest país és una bona riallada. Si algú explica un bon acudit cada deu dies, les nostres preocupacions s’acabaran”.
Però els nord-americans van deixar d’interessar-se aviat pels eslògans de motivació del president i van fixar-se en els fets econòmics purs i durs. A la tardor del 1932 la taxa de desocupació als EUA era de gairebé un 24% i aquell any la producció econòmica va disminuir un 12,9%. En les eleccions presidencials del 8 de novembre del 1932, el republicà Hoover va ser derrotat fulminantment pel demòcrata Franklin D. Roosevelt.
Ara mateix poca cosa indica que l’economia nord-americana s’hagi de recuperar aviat. És freqüent que als mitjans nord-americans es parli del nombre creixent de ciutadans a l’atur amb l’adjectiu “jaw-dropping”, un terme per al qual en altres llengües necessitem tota una frase: es refereix a una cosa que deixa bocabadat. Només en les últimes tres setmanes més de quinze milions de nord-americans han presentat sol·licituds d’ajuts per desocupació a l’Estat. Goldman Sachs calcula que el segon trimestre del 2020 hi haurà un retrocés d’un 34% en el rendiment econòmic. Per a l’any en conjunt, els bancs pronostiquen una disminució d’un 6,2%. “Mai en la història nord-americana un president ha estat reelegit amb unes dades econòmiques tan dolentes”, diu Michael Green, que va treballar a la Casa Blanca amb George Bush fill i que ara és professor a la Universitat de Georgetown.
El virus ha fet estralls en tots els sectors de l’economia nord-americana. Però primer va afectar bars, restaurants i cinemes i va tocar de ple persones com Matthew Viragh. Viragh regenta dos cinemes al districte de Brooklyn, a Nova York. Es diuen Nitehawk i són coneguts a tota la ciutat. Durant les sessions es poden demanar vi i coses per menjar, i les pel·lícules són triades amb molta cura: cinema independent i d’autor, però també sessions de matinada del tipus “Millors pel·lícules eròtiques escandinaves dels primers anys setanta”.
Però tot això s’ha acabat. El 13 de març Viragh va acomiadar els seus 190 treballadors: gerents, responsables de programa, cuiners, cambrers, operadors de cinema. Els treballadors van poder-se endur a casa els aliments i les últimes ampolles d’alcohol que quedaven. Viragh va fer un discurs de comiat, va ser molt emotiu. “Ens volíem abraçar, però no podíem”, recorda l’home.
Els cinemes pertanyen probablement a les últimes instal·lacions que podran tornar a obrir. A la Xina, diu Viragh, les sales van tancar a mitjan gener i de moment no n’hi ha cap que torni a estar en funcionament. Pot ser que els clients s’acostumin tant a mirar pel·lícules per streaming a casa que s’estimin més quedar-se al sofà? Aquesta és la gran por de Viragh. “A un 50% de rendiment, el nostre model, que és costós, no funcionarà”, diu l’empresari.
Ara es veu que, per lluitar econòmicament contra una pandèmia, els EUA estan molt més mal equipats que altres països. “Mai no havia passat una cosa com aquesta”, diu l’economista nord-americà Justin Wolfers. “Estem en un període d’hibernació. I ningú no sap quan en podrem sortir”.
Els Estats del benestar europeus estan demostrant que estan més ben preparats per mantenir l’economia durant el confinament amb fons de subsidi per reducció de jornada o amb crèdits per a les empreses. Als EUA, per contra, encara no s’ha aclarit com han d’arribar als receptors els ajuts de l’ampli paquet de 2,3 bilions de dòlars del govern. A les moltes petites i mitjanes empreses que noten l’ofec financer. Al cine de Matthew Viragh. I a persones com Greg Turner i Lindsey Karlin.
Turner i la seva companya han anat avançant amb el seu Toyota Prius gris en la cua que hi ha davant el banc d’aliments d’Alameda. Karlin, de 42 anys, també ha perdut la feina; treballava de caixera en una botiga d’exquisideses a Oakland. Fins fa tres setmanes guanyaven entre tots dos prop de 6.000 dòlars al mes, no pas uns ingressos abundants a la cara regió de San Francisco, però ara la quantitat se’ls ha reduït “exactament a zero”, diu Turner. L’assegurança mèdica, vinculada a l’empresa, també se’ls ha acabat.
Tots dos han intentat apuntar-se al programa per a persones desocupades creat pel congrés per anar tirant els pròxims mesos, “però la pàgina web es col·lapsa contínuament”, diu Karlin, “tot està sobrecarregat”. Paral·lelament, ho han intentat hores i hores al telèfon especial, però tampoc no se n’han sortit. Aquestes experiències són compartides pels actualment centenars de milers de nord-americans que s’estan a casa sense feina i que a través de la pantalla intenten reordenar la seva vida.
Per a les petites i mitjanes empreses, el paquet d’estímul preveia un fons de 350.000 milions de dòlars, que per voluntat del govern, després de l’enorme demanda, s’ha incrementat suposadament en 250.000 milions més. El ministre de Finances, Steve Mnuchin, va declarar que els crèdits es concedirien per ordre d’arribada, fet que potser va contribuir que a començament d’abril els bancs quedessin completament desbordats de sol·licituds. “Moltes coses no van a l’hora perquè el sistema no està pensat perquè l’Estat intervingui”, diu Justin Wolfers.
David Kong, director de la cadena hotelera Best Western i un dels homes més poderosos del sector hoteler nord-americà, ha acomiadat uns quants milers de persones o els ha donat vacances en les darreres setmanes. No pas personalment, és clar; ho han fet els directius de cada hotel. Les xifres que té ara mateix damunt l’escriptori, al despatx que té a casa seva a Phoenix, són tan dramàtiques que “no les puc comparar amb cap altra cosa”. Segons diu l’empresari: “En l’última crisi econòmica, el 2009, vam tenir una davallada d’un 16%. I llavors ens semblava que allò era immens”. Ara el dèficit ascendeix a un 90%. Kong parla d’una “devastació total”.
Al març Kong va participar en una reunió del president Trump amb directors del sector hoteler a la Casa Blanca. Hi eren tots: els màxims responsables de Hilton, Marriott, InterContinental i Hyatt. Hi ha una acta del que es va dir en la reunió que es pot llegir com un concurs d’explicar males notícies, a les quals Trump va respondre en cada cas amb un “moltes gràcies”. Trump també és hoteler, diu Kong, “entén el problema; ens vol ajudar de veritat”. Però també afegeix que el paquet d’ajudes que ha aprovat el congrés és massa petit, “senzillament són massa pocs diners, molts menys del que esperàvem”.
Per a l’economia nord-americana, la crisi del coronavirus és una caiguda profunda des d’un cavall molt alt. No fa gaire els EUA encara eren considerats una potència econòmica indiscutible: tenien les empreses de més valor, els mercats financers més grans, la moneda més important. En gairebé totes els indicadors, els EUA han ocupat el primer lloc durant l’última dècada. També el creixement econòmic ha estat més alt que en els altres països industrialitzats, sobretot els d’Europa.
Al mateix temps, el país –el benestar del qual fa uns anys depenia de les importacions de petroli de l’Orient Mitjà– s’ha convertit en un exportador d’energia. I mai abans una única economia havia dominat tant la indústria del futur al planeta com els EUA amb el sector digital. Semblava que les crisis econòmiques no podien fer pessigolles a l’economia nord-americana, com va demostrar la ràpida recuperació del crac del 2008.
Encara sorprèn més, doncs, com de vulnerables semblen ara els EUA. No tan sols per la mala gestió de Trump, sinó també per les febleses bàsiques del seu sistema de salut. De la nit al dia el benestar econòmic del país ja no depèn de la capacitat d’adaptació de les seves empreses ni de la fortalesa financera del govern, sinó del nombre de llits disponibles a les unitats de cures intensives.
Alguns economistes calculen que la recessió del coronavirus als EUA podria ser més dura que en molts altres països industrialitzats. Considerant l’any en conjunt, segons els últims pronòstics l’economia es contraurà entre un 4% i un 7%. Cada cop més economistes abandonen l’esperança que després de la davallada es produeixi un repunt ràpid.
Moltes empreses i llars estalviaran per anar pagant els deutes acumulats, segons assenyala per exemple un estudi de Deutsche Bank. Per això la conjuntura tindrà una evolució en forma d’U en comptes de V, és a dir, després de la caiguda vindria una fase d’estancament. L’economista Nouriel Roubini, de la Universitat de Nova York, considera que aquest pronòstic també és optimista. Ell últimament parla d’un escenari en forma d’I: una davallada vertical gairebé imparable, sense que es dibuixi cap recuperació.
Molts economistes ja temen que la crisi del coronavirus conduirà al final del domini econòmic nord-americà. Si bé no s’ha de subestimar la creativitat dels EUA per fer front a les adversitats –diu Kenneth Rogoff, de la Universitat Harvard–, aquesta vegada no és segur que els surtin bé les coses: la pandèmia, diu Rogoff, “podria ser l’amenaça més gran al lideratge dels EUA al món i a l’hegemonia del dòlar des de la Segona Guerra Mundial”.
El virus serà, doncs, la tomba dels EUA com a potència mundial? Si els EUA no són capaços d’actuar com a líders, els equilibris de poder al món podrien bascular cap a Pequín, diu també el politòleg Rush Doshi.
De tota manera, la fi de l’hegemonia nord-americana ja s’ha proclamat moltes vegades. El 4 d’octubre del 1957 als nord-americans se’ls va glaçar la sang quan Moscou va enviar el primer satèl·lit a l’espai amb l’Sputnik 1. Aleshores es va dir que els soviètics havien doblegat els EUA tecnològicament.
Però llavors va ressorgir la voluntat de poder de la nació. Aquell xoc no tan sols va conduir a la creació de l’autoritat espacial nord-americana –la NASA–, sinó que també va fer que Washington invertís milers de milions de dòlars en el sistema educatiu públic per aconseguir que el jovent s’entusiasmés amb la física i les matemàtiques. El 21 de juliol del 1969 va arribar el primer home a la Lluna. Es deia Neil Armstrong, nascut a Wapakoneta, a Ohio.
Ara als EUA també hi ha indicis que el país està en fase de reflexió. La majoria de nord-americans estan mantenint les distàncies sense que els ho demanin les autoritats i s’esforcen perquè s’alenteixi la propagació del virus. Una clara majoria dels ciutadans ja està a favor que l’Estat ofereixi una assegurança mèdica raonable als seus ciutadans. I dimecres els demòcrates es van posar d’acord finalment en un candidat per a les eleccions presidencials del 3 de novembre. El socialista Bernie Sanders va retirar la seva candidatura i va prometre que donaria suport a l’exvicepresident Joe Biden. Per tant, Biden és qui s’enfrontarà a Trump, però té el problema que se li acaben els diners i que ara ningú s’interessa per ell.
“To pull yourself up by your bootstraps” (‘aixecar-te estirant les travetes de les botes’) és una virtut que s’inculca a tots els nens als EUA. De fet, és una impossibilitat física sortir d’un embolic estirant la travetes de les sabates. Però aquest és precisament l’al·licient de l’empresa.
Trump sobre el coronavirus
22 de gener
“Ho tenim tot controlat. [El virus] es deu a una persona que va venir de la Xina”.
19 de febrer
“Tot anirà bé. Jo diria que, quan arribem a l’abril i pugi la temperatura, els efectes seran molt negatius per al virus”.
26 de febrer
“Si hi ha quinze casos i els quinze casos es redueixen pràcticament a zero en pocs dies, vol dir que hem fet força bona feina”.
28 de febrer
“Ara els demòcrates fan política amb el virus... Aquesta és la seva nova mentida”.
15 de març
“És un virus molt contagiós, és increïble. Però el tenim controlat de meravella”.
16 de març
“Si es refereixen al virus, no, en cap país del món no està controlat”.
17 de març
“Jo tenia la sensació que seria una pandèmia molt abans que es digués oficialment”.
24 de març
“M’agradaria reobrir el país per Pasqua. No seria maco que les esglésies estiguessin plenes?”.
29 de març
“Si podem limitar (les xifres de morts) a 100.000, que és una xifra espantosa [...], haurem fet tots plegats una bona feina”.
Traducció d'Arnau Figueras