Dimecres passat, quan l’empresari de la restauració Alessandro Mattinzoli finalment va arribar a casa, havia sobreviscut almenys a una catàstrofe. Des del 28 de febrer havia estat a l’hospital. Havia passat deu dies en coma i havia sofert repetidament complicacions derivades de la COVID-19. “Més d’una vegada em vaig preguntar si tornaria a veuria els meus fills”, diu l’home.
Però l’altra catàstrofe encara li falta temps per superar-la. A l’Osteria alla Torre i a la cafeteria que aquest home de 60 anys regenta al llac de Garda –tancades des de fa dos mesos– hi treballen 69 persones. “Al març i a l’abril vam pagar; al maig també pagarem, però més enllà no podem”, lamenta Mattinzoli. “Una fàbrica pot tornar a obrir fàcilment. Però al negoci entorn del llac de Garda li costarà reactivar-se”.
Mattinzoli s’ha fet conegut a tot el país per un esclat d’indignació que va enviar des de l’hospital en forma de missatge d’àudio. L’home no tan sols és restaurador, també és membre del govern regional de la Llombardia. El primer ministre, Giuseppe Conte, s’hauria d’avergonyir de la seva gestió, es queixava Mattinzoli, i a continuació proferia insults vulgars.
“Encara estava sota els efectes de la medicació”, es disculpa el membre del partit de Berlusconi, Força Itàlia. Però de les crítiques no se’n desdiu. “Les empreses necessiten diners, tan de pressa com sigui possible. Cada dia que passa sense ajudes poden morir més desenes d’empreses”, diu Mattinzoli. A més a més, el govern ha d’establir finalment murs de contenció entorn de les empreses perquè no les adquireixin en gran quantitat inversors internacionals a baix preu.
Al conjunt d’Itàlia li passa com a Alessandro Mattinzoli. El país va ser un dels primers que va patir l’afectació del coronavirus i ha estat colpejat amb especial duresa. El pacient italià ha estat en coma induït. Només li funcionaven els òrgans vitals. Ha estat, si volem seguir amb la metàfora, sedat a la unitat de cures intensives.
Ara es va despertant lentament i fa front al pròxim xoc: l’economia s’està desplomant. I la recerca d’una teràpia és pràcticament tan laboriosa com la recerca per trobar una vacuna contra el virus.
Aquests dies a la superfície hi ha molt de moviment. Els italians han treballat intensament per desgranar els avantatges i els inconvenients dels coronabons, els bons de reconstrucció i els suposats instruments de tortura del Mecanisme Europeu d’Estabilitat. I un segon gran debat gira entorn de quins sectors podran tornar a obrir el 4 de maig. Com si hi hagués una cronologia salvadora, una estratègia efectiva per recomençar. Com si es pogués tornar a posar en marxa una economia en gran part paralitzada només prement un botó.
Però sota aquesta superfície hi ha una imatge diferent i preocupant. Dos mesos després de l’esclat de la pandèmia el suport estatal encara arriba a una lentitud exasperant als italians. O ni tan sols els arriba. Un bon nombre de persones perden la feina, molta gent ha d’anar tirant amb cupons per a aliments i hi ha empreses que fan fallida. De nord a sud els ciutadans es pregunten per què dels ajuts multimilionaris n’arriba una quantitat tan baixa.
Itàlia afronta, econòmicament, un problema doble: el govern ha d’organitzar paquets de rescat que en realitat no es pot permetre. I ha de gestionar la crisi de tal manera que funcioni amb rapidesa i no burocràticament. O, si més no, més bé que fins ara.
La duresa de la crisi es pot observar a Venècia, una de les regions més riques d’Itàlia amb una producció econòmica de 150.000 milions d’euros anuals.
Tot i així, en aquesta regió la por és notable. Roberto Bottoli és el responsable del sector de la moda a la patronal Confindustria, de Venècia, un sector que a la regió dona feina a prop de 100.000 persones i que en circumstàncies normals produeix 18.000 milions d’euros d’ingressos anuals.
Dimecres Bottoli va enviar indignat una carta al primer ministre Conte. “Si no tornem a obrir immediatament, en les nostres empreses hi haurà un bany de sang”, escrivia Bottoli. Cada hora les seves empreses, en l’important negoci de temporada, van perdent encàrrecs. Encara pitjor: els encàrrecs perduts no es recuperaran. “Els clients internacionals poden recórrer a proveïdors de països sense confinament”. El seu sector, diu, ha sobreviscut a la globalització i a una competència injusta, ara no pot morir per una aturada de la producció. “No ens deixeu fora de combat”, així titulava el seu missatge a Conte.
Des de l’esclat de la pandèmia, la regió ja ha perdut 50.000 llocs de treball, i la davallada continua. Com que el 80% de les empreses tenen menys de quinze treballadors i sovint tenen poques reserves de liquiditat, són especialment vulnerables.
“Moltes empreses no tornaran a obrir: per a elles la quarantena ha estat una tragèdia”, diu Luca Zaia. El president de Venècia se sent frustrat. La seva regió, al començament afectada amb la mateixa duresa que la Llombardia, va reduir ràpidament el nombre d’infectats i s’hauria estimat més acabar fa temps el confinament, sota unes estrictes mesures de seguretat. Però Zaia té menys competències que els seus homòlegs dels estats federats alemanys. “Jo he d’esperar les decisions de Roma”, diu el polític de la Lliga Nord. La resposta del govern fins ara ha estat insatisfactòria. “El problema és burocràtic. I s’han de posar a disposició molts més mitjans i ajuts de debò”.
A Itàlia actualment se succeeixen els missatges desoladors. L’economia del país es contraurà un 9%, segons calcula el Fons Monetari Internacional. Cada setmana de confinament costa, segons la Banca d’Itàlia, 9.000 milions d’euros. Es veu durament afectat sobre el turisme, un dels sectors més importants del país.
“No veiem llum al final del túnel”, diu Tommaso Cerciello, de l’Associació de Petites i Mitjanes Empreses, que representa 250.000 negocis. La burocràcia s’ha de simplificar sens falta. Si no, el diagnòstic que tindrem serà: “L’operació ha estat un èxit; el pacient és mort”.
El que significa el coronavirus per als treballadors ho pot explicar Francesca, que treballa per a una cadena de moda de Milà. “Al febrer vaig cobrar l’últim sou”, diu la treballadora, que no vol dir el seu cognom. Des de mitjan març la seva oficina està tancada i, de fet, hauria de rebre una prestació per desocupació, aproximadament un 80% del salari normal.
Però primer va haver d’esperar setze dies per tenir els documents necessaris del seu banc i ara el procés està encallat en algun punt de l’administració. De moment es manté a ella i als seus dos fills amb cupons per aconseguir aliments de la seva població, a prop de Milà. Francesca no sap què passarà a partir d’ara. “Dels polítics només en sentim proclames”, diu la dona, “però en el dia a dia ens deixen a l’estacada”.
Michele Prisco dirigeix l’empresa Falp a Saviano a prop de Nàpols, al peu del Vesuvi. Normalment produeix tubs de ventilació i baranes de metall juntament amb 25 treballadors. “Fa gairebé dos mesos que tenim tancat, els ingressos s’han desplomat, però no hem rebut cap ajuda, cap préstec, res”, diu l’empresari. Al maig vol tornar a produir, “però probablement no tindrem una cua de clients a la porta”. Prisco estaria content si com a mínim rebés encàrrecs per a sis o set treballadors. “Em sap greu per a les famílies que estan al carrer”, diu. “Però si les condicions no ho permeten no podem treballar”.
Qui s’ho pot permetre s’estima més renunciar a les noves ofertes d’ajuda. És el cas d’Andrea Boragno, que dirigeix l’empresa tèxtil Alcantara, amb prop de 550 treballadors, a l’Úmbria. Durant el confinament la seva empresa ha estat declarada negoci essencial i ha pogut tenir obert. Boragno és conscient de la seva sort. “Si haguéssim hagut de tancar durant un mes, els perjudicis serien immensos”.
Amb mascaretes, termòmetres d’infrarojos i fins i tot proves serològiques per a tots els treballadors, Boragno intenta garantir la seguretat durant la producció. Crèdits estatals? “Probablement podríem aconseguir préstecs per cinquanta milions d’euros”, diu Boragno, “però a través dels bancs rebem diners més de pressa i amb unes condicions millors”.
Ultimàtums, amenaces i alarmisme: en el debat italià sovint aquests aspectes enterboleixen la mirada sobre la realitat, sobretot en l’àmbit polític, però també en l’econòmic. Un Estat feble i la desolada situació pressupostària a vegades fan oblidar la magnitud dels patrimonis privats, l’abast de la propietat d’immobles i la resistència amb què les empreses italianes han reaccionat a crisis anteriors.
Com de greu és la situació, tot comptat i debatut? “S’ha aturat la meitat de la producció al país, i això és greu”, diu Stefano Manzocchi, professor d’Economia de la Universitat LUISS, situada a Roma. I els ajuts de l’Estat han arribat amb molta lentitud. “És una situació d’emergència, l’aparell primer s’havia de posar en marxa”. Però els últims dies s’ha accelerat, ara els bancs col·laboren.
Alessandro Mattinzoli, el restaurador del llac de Garda, vol fer uns quants dies més de descans a casa després de la malaltia. “Al febrer volia passar un moment per l’hospital perquè em miressin aquella tos que tenia i pensava tornar al cap d’una hora”, diu. Però, en canvi, se’l van quedar set setmanes en quarantena total. “Tornar a veure finalment la família em retorna tota l’energia”.
La setmana que ve vol començar la reconstrucció, a la seva empresa i a la Llombardia. “Els nostres coneixements i el nostre llegat cultural són únics al món”, diu l’empresari, “i la nostra gastronomia també”.