L’any 1620 la batalla de la muntanya blanca va acabar amb el curt regnat d’Elisabet i Frederic, reis de Bohèmia que havien estat invitats a prendre possessió del tron després de la famosa tercera defenestració de Praga—la tradicional pràctica txeca de llançar polítics incòmodes des de les finestres del castell de Praga. L’emperador Habsburg, Ferran II, va poder recuperar els territoris de Bohèmia—el que avui és la república txeca. Tradicionalment protestants en els corrents hussita i utraquista, Bohèmia va ser arrasada amb tot el pes de la repressió i de la contrareforma catòlica. Va ser la fi del protestantisme i del renaixement bohemis, l’exili de milers de persones, i l’execució de tantes altres.
El conflicte entre bohemis i Habsburg feia anys que es covava. Solament el peculiar caràcter renaixentista i hermètic de l’emperador Rodolf II havia mantingut una relativa tranquil·litat i pròspera autonomia als dominis bohemis. Els Habsburg, d’Àustria a les Espanyes, representaven la reacció europea, la contrareforma catòlica i l’amenaça més palpable contra els estats protestants—tot i la pau d’Augsburg de 1555 que garantia la llibertat de cada príncep alemany d’establir la religió de preferència en els seus dominis. El xoc era inevitable i en els decennis precedents a 1620, tota Europa l’esperava. Només a Bohèmia, un territori protestant amb un monarca catòlic, es podia fermentar i desencadenar un xoc tal.
A la batalla de la muntanya blanca es va consumar l’inici d’una cruenta guerra d’abast europeu: la Guerra dels Trenta Anys. La majoria de potències europees de l’època hi van participar en algun moment del conflicte. És generalment presentada com una guerra de religió—un atribut que cada cop funciona menys en la caracterització d’una guerra d’hegemonies, expansions i supervivències. Essent una guerra llarga i d’aliances líquides i complexes, no entraré ara en els detalls que es poden trobar descrits en qualsevol manual d’història. El que generalment s’obvia és l’entusiasme amb el qual Europa va viure els esdeveniments que van conduir a una guerra que devastaria l’Europa central, fins al punt d’exterminar un 20% de la població en vastes regions del Sacre Imperi.
Per comprendre bé la catàstrofe de Praga de 1620, cal comprendre bé què representaven Elisabet i Frederic, reis de Bohèmia i prínceps-electors del Palatinat. El Palatinat era un dels territoris el monarca del qual tenia dret a vot en l’elecció de l’emperador del Sacre Imperi. Els altres electorats seculars eren Brandenburg, Saxònia, i Bohèmia (Baviera i Hannover van ser afegits més tard.) Frederic V era el campió del protestantisme a l’Europa continental. El Palatinat era el cor del calvinisme germànic, amb Heidelberg com a epicentre acadèmic i religiós. El calvinisme no formava part de les religions tolerades en la pau d’Augsburg. Així i tot, a despit de les polèmiques criptocalvinistes de final del segle XVI, el calvinisme s’afermava no solament en tant que confessió protestant acceptada, sinó també en tant que confessió d’influència d’abast europeu.
Aquesta influència d’abast europeu s’havia sentit amb gran força al dellà de la Ginebra de Calví o les Províncies Unides dels Països Baixos. Anglaterra i Escòcia havien rebut una gran influència calvinista. L’Església escocesa era netament calvinista i presbiteriana, mentre que a l’Església d’Anglaterra la teologia es proclamava calvinista però el ritual, la pràctica i l’organització eren més conciliadores i plurals. Això es causava de les grans lluites internes entre diferents tendències religioses en el si de l’Església, el Parlament i el monarca. El regnat d’ElisabetI (1558-1603) havia afavorit la conciliació teològica, ritual i organitzativa després dels temps de la catòlica i papista Maria I. Elisabet I portava el compromís eclesial però també la consolidació protestant. La «reina verge» va morir sense descendència i la va succeir Jaume I, fill de Maria Stuart, cosina llunyana d’Elisabet a qui aquesta havia fet executar el 1587. Jaume va ser un rei que va evitar de liderar cap unió protestant i va continuar la conciliació interna—per bé que l’oposició puritana es radicalitzava i els criptocatòlics eren relativament tolerats a la cort.
Aquesta història anglesa és profundament rellevant. La consolidació protestant—i d’un protestantisme calvinista moderat i conciliador—convertia Anglaterra en un baluard influent al continent. Quan el 1613 la filla de Jaume I, Elisabet Stuart, va casar-se amb Frederic V del Palatinat, la unió que n’eixia obria uns horitzons d’optimisme protestant. Es tractava de la unió entre Anglaterra i el Palatinat, dues potències calvinistes i també geopolítiques. El món protestant va interpretar la unió matrimonial com una aliança netament política, a més del reforçament que suposava de Frederic en tant que líder protestant continental. La seva condició d’elector feia somiar en la hipòtesi d’un emperador protestant al Sacre Imperi que desplacés els Habsburg catòlics.
Per entendre aquest optimisme i aquests somnis de grandesa imperial i hegemonia protestant europea, cal entendre què significava el protestantisme enfront del catolicisme. Als segles XVI i XVII, el protestantisme era vist no solament com una reforma religiosa que retornava el cristianisme a la seva puresa bíblica original, sinó que era vist com el que avui anomenaríem progrés. Els protestants eren millors perquè eren més educats, es preocupaven per la millora i progrés dels seus territoris i habitants, i el futur prometedor de la humanitat per mitjà d’un projecte que tal com descriu la historiadora anglesa Frances Yates recorda al de la Il·lustració. A l’altre costat del progrés protestant hi havia la reacció catòlica, les persecucions religioses, la Inquisició, el papisme retrògrad oposat a l’educació i el que avui anomenaríem ciència, i els monarques despòtics de la dinastia dels Habsburg, instal·lats a Viena i a Madrid. El protestantisme d’Elisabet i Frederic del Palatinat era, en suma, la continuació natural de l’explosió erudita, educadora i pluralista del Renaixement humanista. En un moment en el qual l’impuls renaixentista ja havia estat exterminat a Itàlia—ben simbolitzat en la crema de Giordano Bruno a Roma el 1600—, el nord europeu n’era el nou centre neuràlgic, intel·lectual i religiós.
L’epicentre d’aquesta continuació del Renaixement italià al nord d’Europa va ser Heidelberg, capital palatina i cort d’Elisabet i Frederic. Humanistes, teòlegs i erudits d’arreu d’Europa es van congregar al voltant de la parella. El castell de Heidelberg i el seu jardí renaixentista—l’hortus palatinus, el més gran del continent—van ser l’encarnació de l’optimisme de progrés del camp protestant. Va ser en aquest context que van aparèixer els manifestos rosacreu, una mena de ludibrium erudit que evidenciava l’excitació protestant i intel·lectual per l’adveniment d’una època il·lustrada liderada per Elisabet i Frederic, Heidelberg i el món protestant. En aquest sentit, l’excitació va menar a concebre l’existència d’unes aliances que, al 1620, es va constatar que eren inexistents.
La gran intel·lectualitat protestant i els seus prínceps alemanys veien la necessitat de fer un pas més amb la unió protestant i aconseguir l’hegemonia en perjudici de la reacció contrareformista dels Habsburg. En el seu somni, Frederic s’havia de convertir en el nou emperador del Sacre Imperi, liderar la reevangelització protestantdels dominis austríacs i alliberar, almenys, els estats italians del jou papal. En aquest somni imperial il·lustrat, França—que tenia una important població protestant—podia acabar inclinant-se per una reforma moderada a partir del seu sentiment gal·licà. Solament les Espanyes i una part de l’est europeu quedaven més o menys exclosos d’aquest somni imperial protestant.
L’ambició imperial i l’impuls intel·lectual protestant expansionista van ser les causes finals per les quals Frederic V del Palatinat va acabar acceptant la corona de Bohèmia que els rebels bohemis li van oferir. Amb aquell gest, desafiava obertament l’emperador Habsburg i materialitzava el somni imperial protestant. Amb tot, aviat es va quedar sol. La unió protestant no va córrer a socórrer-lo. El seu sogre anglès es va desentendre de la seva aventura. Una poderosa lliga catòlica, amb els Habsburg al capdavant, el va derrotar aquell novembre de 1620, ara fa gairebé 400 anys. El que va seguir va suposar no solament la fi del somni imperial protestant, ans la fi de l’optimisme que havien representat Elisabet i Frederic, la seva cort a Heidelberg, i els excitants manifestosrosacreu.
Heidelberg i el Palatinat van ser militarment arrasats. El castell que havia de ser l’epicentre de l’Europa protestant il·lustrada va ser incendiat, com una part de la valuosa biblioteca de la ciutat—la part que es va salvar és avui al Vaticà, botí de guerra. Trenta anys de guerra amb la implicació de la majoria d’estats europeus de l’època van devastar Europa d’una manera que mai s’havia vist. Els Habsburg van sobreviure en el seu domini imperial, debilitats. França es va erigir com a gran potència continental. El protestantisme, en fi, va quedar acotat i estancat.
Aquesta història que explico conté una lliço per als homes del 2020. Ens fa de mirall. Provenim d’un optimisme semblant al que hi va haver en el primer quart del segle XVII: reforma, il·lustració, progrés, somnis imperials. Hem somiat en les promeses de la ciència, en els somnis de la globalització, en l’optimisme del progrés infinit, en la democratització de la riquesa i l’educació. Una tragèdia sanitària que, com diu Nassim Nicholas Taleb, hem causat nosaltres mateixos per culpa de la nostra arrogància i desídia, ens ha arrabassat el somni i ens hem vist immersos en una drôle de guerre—que tanmateix c’est une guerre ! En els moments de més intensitat de l’optimisme més acabem desitjant el conflicte, o més negligim l’amenaça del conflicte; i prenem decisions que precipiten els esdeveniments. Va passar el 1620. Va passar el 1914—quan tota Europa estava encantada de tenir, finalment, una guerra. I ha passat aquest 2020. Ens crèiem invulnerables gràcies a la nostra riquesa, al nostre estat del benestar, i a la nostra democràcia. La dictadura xinesa era llunyana—com ho eren totes les amenaces apocalíptiques que Hollywood ens regalava any rere any per despertar-nos la morbositat de la fi de la humanitat en forma de zombies, pandèmies o cataclismes climàtics.
El món que va sorgir de la Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfàlia no va ser un món millor. Certament, el món somiat per Elisabet i Frederic del Palatinat era molt millor. Però mai va tenir cap oportunitat real de ser. El món que vam somiar i que vam viure en l’adveniment del nou mil·leni va ser una bombolla. El món que vindrà no serà un món millor—i, sobretot, el que és més important: no tornarem a ser el que havíem estat. Encara avui, el castell de Heidelberg és una ruïna que mai ha acabat de ser restaurada o rehabilitada: mai va tornar a la normalitat d’un passat millor i no va sobreviure el futur.
És important que, sabedors que anem a una nova Guerra dels Trenta Anys amb el nostre somni optimista fracturat i estripat, siguem capaços de construir una nova normalitat de tot plegat, sense haver de lamentar haver perdut, un cop més, un passat real que era millor que el fals somni futur.