L’oficina de Paolo Gentiloni (Roma, 1954) es troba al pis 10 de l’edifici Berlaymont de Brussel·les, on hi ha la seu de la Comissió Europea. Des del seu despatx pot contemplar la Rue de la Loi, la principal via de trànsit de la capital d’Europa, avui completament buida, tal com ens explica Gentiloni per telèfon.
Com a comissionat d’Afers Econòmics i Financers, Gentiloni és el responsable de trobar solucions a la gran pregunta: com es podrà reconstruir econòmicament Europa després de la crisis del coronavirus. Aquesta qüestió serà la principal a tractar en la cimera que se celebra aquest dijous, per videoconferència, entre els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea. La discrepància entre el sud i el nord d’Europa s’ha fet més forta per la qüestió dels coronabons i Gentiloni, que va ser primer ministre d’Itàlia (2016-2018), vol anar més enllà d’aquest debat sobre l’emissió de deute conjunt. És realista aquest propòsit?
En aquesta entrevista, Gentiloni parla sobre les propostes que es debatran en la cimera del dijous i de les possibilitats d’èxit.
-Senyor Gentiloni, està fallant la Unió Europea davant la crisi del coronavirus?
-No, no ho crec. És clar que vam tindre problemes importants amb la coordinació des del principi, i alguns països fins i tot van prohibir l’exportació de subministraments mèdics. El missatge de solidaritat no va ser suficientment explícit, ni de bon tros, cosa que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va assenyalar correctament. Però tot això ja ha canviat. S’han pres decisions molt serioses per part del Banc Central Europeu, per part de la Comissió i per part dels estats membres de la UE.
-Com a exprimer ministre d’Itàlia, vostè sabrà copsar l’estat d’ànim del seu país. Es pot capgirar la sensació de frustració que hi va haver durant els primers dies de la crisi?
-Espere que sí. El coronavirus va afectar Itàlia abans que els altres estats membres de la UE, cosa que va fer-nos comprovar, abans que ningú, la manca de solidaritat. La meua impressió és que la gent ara està veient que les coses han canviat. Però la solidaritat no només és necessària en termes de salut: també ho és en termes de reconstrucció econòmica.
-Hi ha un desacord significatiu en aquest punt, precisament. Els països del sud d’Europa exigeixen l’emissió de coronabons per finançar la reconstrucció econòmica. Però estats com ara els Països Baixos o Alemanya s’hi oposen. Quin és l’enfocament correcte?
-Hem de veure quines eines ens ajudaran a assolir els nostres objectius. Necessitem un pla de recuperació econòmica. I la pregunta és com el finançarem. Actualment, totes les nostres economies estan sent colpejades per la crisi, una crisi que no ha provocat ningú, de la qual ningú no n’és culpable. Hem d’evitar que es genere una situació en què les desigualtats al si de la UE siguen encara més pronunciades després de la crisi. I això només ho podrem aconseguir si treballem junts.
-El president francès, Emmanuel Macron, parla “del moment de la veritat”. Si la UE s’evidencia com un projecte econòmic mancat de solidaritat, deia, això donarà impuls als partits populistes del sud d’Europa. Comparteix aquest punt de vista?
-Sí. Compartesc les seues preocupacions. Però els populistes no només existeixen al sud d’Europa: també n’hi ha al nord. Exerceixen pressió sobre els governants de tots els països de la UE, sovint amb arguments totalment contradictoris. Per això és tan important trobar un compromís viable entre el nord i el sud.
-Com que hi ha aquesta necessitat, tindria sentit reiniciar el debat sobre els coronabons, sobre l’emissió de deute europeu conjunt? Aquest problema ja dividia els estats membres del nord i del sud d’Europa durant la crisi de Grècia i la de l’euro.
-Això ens condueix a l’arrel del problema: la UE no es pot quedar ancorada en discussions del passat. No s’ho pot permetre. Cal ser clars: ningú està proposant l’emissió de bons per finançar els deutes acumulats durant els darrers 10 anys. El que necessitem és un instrument conjunt per finançar la reconstrucció econòmica. En cas contrari, ens arriscarem a que les diferències entre les economies de la zona euro siguen massa grans i que el mercat intern s’acabe trencant. I no cal dir que això seria un gran problema per a Alemanya.
-El missatge dels alemanys és clar: no hi ha res de dolent si s’emet deute conjunt, sempre i quan l’emissió estiga suficientment controlada, especialment en els casos de països com ara Itàlia i Grècia, per saber en què gasten els diners. Què n’opina?
-Aquesta és exactament la mateixa discussió que hi ha des de fa deu anys. Tots els arguments ja han estat posats sobre la taula. D’una banda es vol minimitzar el risc, de l’altra banda es pretén que el risc siga compartit... Ja n’hi ha prou! Si el que estem dient és veritat i aquesta crisi és la pitjor des de la Segona Guerra Mundial, i crec que les dades avalen aquesta suposició, hem de saber mirar endavant. Necessitem explorar com finançarem la reconstrucció econòmica.
-Cal saber com de difícil serà aquesta tasca. L’economia europea es troba actualment en una mena d’hibernació. El 7 de maig la Comissió presentarà un nou informe de previsions econòmiques. Ja pot concloure com de difícil i d’extens serà, finalment, el dany econòmic a la UE?
-Treballem dia i nit en això, però la situació és massa volàtil com per fer pronòstics en aquest moment. Diria, a hores d’ara, que el pronòstic del Fons Monetari Internacional és d’una caiguda del 7,5% en la producció econòmica durant aquest any. És un càlcul que em sembla bastant realista.
-L’Eurogrup ha proposat que estats com ara Itàlia podrien recórrer a una línia de crèdit especial atorgat pel Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), que no imposa unes condicions tan estrictes com les d’altres institucions europees. Alhora, Itàlia es mostra escèptica a l’hora de recórrer al MEDE. Com s’explica això?
-Les línies de crèdit del Mecanisme Europeu d’Estabilitat poden ser útils per ajudar els estats membres, però per descomptat que cada govern decidirà per si mateix si vol acceptar aquest ajut. Aquestes línies de crèdit tenen un abast i un propòsit clars: existeixen per finançar els costos que genera el sistema d’atenció sanitària. I es concedeixen quasi sense cap condició. Són una oferta de l’Eurogrup a tots els estats membres de la UE.
-El Mecanisme Europeu d’Estabilitat es va crear durant la crisi de l’euro i del deute grec. Al sud d’Europa està vist com un instrument per garantir la reducció de despesa pública i per consolidar l’austeritat. Aquesta mala reputació del MEDE està justificada?
-No crec que tothom a Grècia, a Portugal o a Itàlia tinga aquest punt de vista. El que és important per a mi és que si es van cometre errors en el passat, i certament se’n van cometre alguns, no hauríem de culpar el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, sinó a nosaltres mateixos, els polítics, que som els qui vam prendre les decisions.
-A la videoconferència del dijous amb els caps d’Estat i de govern el debat se centrarà, principalment, en el fons de recuperació, adreçat a finançar la reconstrucció econòmica. Però no està clar d’on vindran els diners per nodrir aquest fons. Quina és la seua idea?
-Es discutiran tres punts: per a la reconstrucció que necessitem, primer, caldrà un instrument conjunt que tinga les dimensions adequades -aquest seria el segon punt- i que siga de disponibilitat immediata -aquest en seria el tercer. Des del meu punt de vista, el marc financer plurianual podria ser el camí a seguir per assolir aquests objectius.
-Quan es parla d’aquest pressupost de la UE de bilions d’euros, la Comissió explora una implementació dels instruments financers per permetre els préstecs i garantir noves inversions. De quants diners n’estaríem parlant?
-Encara no hem concretat xifres.
-Entre les condicions que va esmentar hi ha la de la disponibilitat ràpida dels diners. En canvi, al febrer, els intents inicials d’arribar a un acord sobre el pressupost van fracassar, i això va ser tot just abans de la crisi del coronavirus. Què li fa ser tan optimista? Què li fa pensar que les coses canviaran tan ràpidament?
-La pregunta està totalment justificada. Sovint diem que necessitem un Pla Marshall per encarar la crisi. Però no oblide que els diners del Pla Marshall van començar a arribar dos anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Aquest retard no ens el podríem permetre en una situació com l’actual. La reconstrucció no pot esperar que derrotem el virus, ha de començar ja, entre la primavera i l’estiu. Per què soc tan optimista? Vivim temps excepcionals i espere que tothom ho entenga.
-Com a comissionat d’Afers Econòmics i Financers, part del seu treball serà garantir que els estats membres s’afegesquen al Pacte d’Estabilitat i Creixement. Realment creu que serà possible tornar alguna vegada a les regles de dèficit d’abans de la crisi?
-Aquesta no és la meua major preocupació a hores d’ara. Aquest tema l’haurem de tractar una vegada tornem a la normalitat, i encara no n’estem a prop.