Killing Eve va tenir una primera temporada massa perfecta perquè fos possible continuar sense tenir la sensació que no era el mateix. És fàcil atribuir-ho a l'absència de Phoebe Waller-Bridge, que un cop va acabar la temporada de debut va cedir el seu lloc com a showrunner a altres guionistes. I la idea és bona: una sèrie on el punt de vista femení hi té un pes tan determinant, fer que d'altres creadores aportessin la seva visió a la ficció és interessant. Però el resultat no és el mateix. Com deia, això no crec que s'hagi d'atribuir tan clarament al fet que les guionistes que han agafat el relleu al capdavant de la sèrie no siguin tan brillants com Phoebe Waller-Bridge (probablement no ho siguin: una cosa no es contradiu amb l'altra), sinó al fet que la història inicial era difícil de continuar, fos qui fos qui ho intentés. La intensitat del joc del gat i el ratolí que mantenien les protagonistes, potenciada per una electricitat sexual derivada de l'atracció mútua, era difícil de mantenir en el temps sense perdre voltatge. La precisió amb què la sèrie va calcular les aproximacions entre l'assassina i l'espia va ser magnífica, així com la subversió que Killing Eve feia del gènere dels espies a través de la feminitat, però el que millor va fer aquella primera temporada va ser mantenir la tensió d'aquesta relació sempre amunt. Fins quan es pot mantenir aquesta intensitat a llarg termini?
Killing Eve
Creadora: Phoebe Waller-Bridge
Repartiment: Jodie Comer, Sandra Oh
Temporades: 3
Plataforma: HBO
La segona temporada, que va tenir al capdavant la guionista Emerald Fennell, va trobar maneres de continuar mantenint les dues protagonistes separades, encara que amb alguna decisió inversemblant en el procés, i va potenciar sobretot a Villanelle. La tercera temporada, de la qual s'encarrega la guionista Suzanne Heathcote, s'ha estrenat a HBO amb un primer episodi que de nou retroba les protagonistes separades i manté l'èmfasi en Villanelle. És lògic que Killing Eve se centri en l'assassina com una manera eficaç de mantenir l'atenció de l'audiència. Perquè Killing Eve és la història d'una obsessió. Una obsessió malaltissa: sobre el fet de sentir-te atret per algú que no et convé. Aquest és el tema principal de la sèrie, que s'ha manifestat, més enllà de la ficció, en la fascinació de l'audiència per Villanelle. Perquè el públic, des de casa, s'ha obsessionat tant amb l'assassina com Eve. Podríem dir que nosaltres som Eve. Si qui controla Villanelle són les guionistes, és lògic que explotin la fascinació que desperta el personatge donant-li més oportunitats que mai de ser ella mateixa i exagerant-ne els trets.
Així, hem retrobat una Villanelle més descarrilada que mai. Víctima del rebuig, és més agressiva, amb la voluntat de destrucció que només té algú que ha estat ferit. L'actriu Jodie Comer continua clavant el paper amb la seva barreja d'actitud amenaçadora i elegància seductora en la seva nova vida, a Barcelona. Al primer episodi no s'han pogut veure gaire localitzacions de la ciutat, però sí que hem vist el personatge parlant en català durant un encàrrec que la porta a Girona (on s'ambienta l'escena, però on no s'hi ha rodat). Des del nostre punt de vista, és inevitable que se'ns guanyi una mica més parlant en català; ja és molt més del que fan altres sèries i pel·lícules rodades aquí. Tampoc és que li calgui per seduir-nos. Els seus rampells de fúria són suficients per ficar-nos a la butxaca. Sembla que la nova temporada intentarà aprofundir en el passat del personatge per explicar-lo, d'aquí l'aparició de Dasha. No sé fins a quin punt necessitem saber la fórmula del perfum quan l'important és que la Villanelle ja ens embriaga tant com vol, però és una nova direcció benvinguda en una sèrie que corre el risc d'encallar-se intentant repetir infructuosament la fórmula de la primera temporada.