Els lectors em permetran que parle d’una sèrie documental que no té res a veure amb el món de referències i interessos que apareixen normalment en aquest espai. I en aquesta publicació en concret. Més enllà que fins i tot espectadors del nostre àmbit han contribuït a l'esclat a les xarxes de la docusèrie, la raó per parlar-ne és com de llunyana ens resulta la història que conta, com d'aliena a la nostra visió del món.
I m’explique.
L’emissió en la plataforma Movistar de la sèrie documental El Palmar de Troya està donant peu a diferents debats sobre l’interès intrínsec d’aquesta producció, farcida de trucs narratius —dit sent ànim pejoratiu— i que reprodueix l’esquema de les sèries documentals de més èxit, amb elements com un esperit d’internacionalització i transcendència més enllà de les fronteres de l’Estat. La capacitat de projectar-se en l'estranger, per dir-ho ràpid.
La concepció, el vessant estètic, fílmic i periodístic —pel que fa a la investigació— té interès, és rellevant. Però la història que conta el documental, l’Espanya que dibuixa, farcida de superstició i picaresca, de misticisme barat i excés, és un filó per als amants de l’antropologia, la sociologia i, fins i tot, la història. Tampoc és menyspreable el retrat que fa del funcionament per dintre d’una organització que naix com una reivindicació del catolicisme més conservador, una escissió de l’Església, arran de l’aprofitament d’unes suposades aparicions marianes. Fins ací, tenint en compte que estem parlant pel que fa als inicis de tot plegat de l’Espanya post-franquista, tot més o menys en ordre.
Allò que resulta hipnòtic, gairebé fascinant, és que uns aprofitats, als quals se’ls veia venir des de quilòmetres, foren capaços (encara perdura l'engany per a moltes persones) de construir una secta destructiva de manual i atraure gent i ingents recursos econòmics. I més incomprensible encara —potser un dels fronts que no acaba d’explicar bé el documental— resulta que persones de molts punts del món, incloent països com Irlanda, Alemanya o Estats Units, caigueren en les xarxes d’aquella gent. Uns tirans de comèdia barata, uns místics d’opereta. Quelcom que faria riure si no fora perquè hi ha aspectes més propis d’una pel·lícula de terror, per la manera denigrant, gairebé salvatge, de tractar les monges. Per com s’ha destruït la vida de xiquets i xiquetes.
Contemplar (devorar) la sèrie, diem, no resol aquests dubtes. Els potencia, els fa créixer com un suflé etern. Sobretot per als espectadors, que som molts, per als quals El Palmar de Troya era una referència llunyana, com un remor de fons, com aquelles coses que has escoltat alguna vegada però no recordes el que són. I té nassos. Perquè durant el metratge s’aporten infinitat d’imatges d’arxiu i retalls de premsa que demostren que aquesta història dura i sainetesca alhora ha estat viva —de quina manera— als mitjans de comunicació. No sols als espais de telefem: amb certa regularitat, els informatius se’n feien ressò de les notícies més importants, com ara la mort dels successius papes —heu llegit bé— de la congregació.
M’havia perdut alguna cosa i no soc l'únic. No és, salvant totes les distàncies, com el documental sobre les xiquetes d’Alcàsser, que gestiona informació més o menys coneguda per a les generacions que vam viure la tragèdia i les seues derivades. No sabia pràcticament res de l’existència de la secta. I per això, quan et salta a la cara la història d’El Palmar de Troya, que sembla parida en una dimensió paral·lela, un fals documental, un guió escrit amb sobredosis de psicotròpics, la sensació és d’al·lucinació absoluta. Molts no estàvem preparats per al que anàvem a veure. Per assumir que això passa i perdura. En el segle XXI.
'El Palmar de Troya' faria riure si no fora perquè hi ha aspectes més propis d’una pel·lícula de terror, per la manera denigrant, gairebé salvatge, de tractar les monges. Per com s’ha destruït la vida de xiquets i xiquetes
Una bufetada en la galta del nostre elitisme i ignorància sobre el que és realment la societat que ens ha tocat viure. O, més aviat, sobre allò que no volem veure, que fem com que no existeix, que passa pel nostre costat sense fregar les nostres ments. Sempre tindrem l’opció de veure la sèrie com un espectacle, que també ho és, fruir fins com podríem fer-ho d’una sèrie de ficció, passant pàgina i obviant la reflexió, fent veure que això no va amb nosaltres, que el nostre és un entorn protegit de les urpes del sectarisme. Una opció confortable. “Nosaltres no som d’aquell món”. Certament, no. Això és el que volem creure.
Però tots aquells mons incòmodes que volem ignorar estan en aquest. Indirectament, en formen part. Ignorar-los eternament ens fa més ignorants, no ens protegeix, no ens fa més savis. I això fa del documental un film tan fascinant com inquietant.
