La setmana passada vam assistir a l’enèsima aberració judicial promoguda des del Tribunal Suprem. Malgrat la resolució inequívoca del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que el 19 de desembre va deixar ben clar que Oriol Junqueras gaudia d’immunitat des del moment que va ser proclamat electe, l’alt tribunal espanyol va cometre l’osadia de negar-li aquest dret i d’impedir al líder d’ERC acudir a Estrasburgel dilluns dia 13, quan se celebra el proper ple al Parlament Europeu i al qual assistiran, per cert, els exiliats Carles Puigdemont i Toni Comín. La justícia espanyola, malgrat tot, ha estat tristament coherent. Des del primer dia, ha tingut clar que el seu objectiu no era investigar i castigar els possibles delictes que podria haver comès el Govern català durant els fets de la tardor de 2017; la seua única finalitat era empresonar els referents de l’independentisme català. I si calia passar per sobre dels drets fonamentals, ho farien, tal com ho estan demostrant des de ja fa més de dos anys. I ho continua demostrant amb l’intent d’inhabilitar el president Quim Torra.
“Qui ha fet que avui Esquerra Republicana i Junts per Catalunya no tinguen líders perquè estan escapçats?” La pregunta, amb aires triomfals, se la feia Soraya Sáenz de Santamaría quan encara era vicepresidenta del Govern espanyol. Ella mateixa responia que els artífexs d’aquell “escapçament” havien estat “Mariano Rajoy i el Partit Popular”. Un aclariment transparent que evidencia que la justícia, a Espanya, no hauria actuat com ho ha fet si no fora per la connexió directa que hi ha entre els tribunals més decisius i els governants de primer nivell. Sense aquesta connivència, les decisions que ha pres el Suprem no tindrien cap mena de suport ni d’aprovació, perquè contravenen tots els drets, tal com especifica la legislació europea i també les resolucions que fins ara han pogut fer els tribunals. No només el de Luxemburg: cal recordar que arreu d’Europa hi ha exiliats polítics que les justícies respectives es neguen a extradir perquè no troben cap raó material per fer-ho.
Aquelles paraules de Soraya Sáenz de Santamaría evidencien el posicionament d’una dreta radical que fins fa ben poc ha governat Espanya i que ara, apartada del poder, brama amb to guerracivilista, i escridassa sense cap educació aquells que democràticament els han fet fora. El Partit Popular, que va nàixer per ocupar l’espai del centredreta espanyol i per emmirallar-se en el centredreta europeu, va optar, ja fa unes dècades, amb el lideratge de José María Aznar —avui exercit directament pels seus successors— per un llenguatge bel·licista i una actitud hostil amb els nacionalismes de l’Estat i amb les esquerres que, amb més o menys èxit, s’han pogut entendre puntualment amb aquests partits de la perifèria, tal com expliquem en el tema de portada d’aquesta edició. Una actitud que ha contagiat els estaments més conservadors de l’Estat, com ara la judicatura, avui trista protagonista d’unes decisions que, en cap cas, corresponen a les d’un estat europeu del segle XXI. Una actitud que pagarem tots i totes, si no hi ha un canvi profund en aquest sector i si el centredreta espanyol continua transitant el camí de la radicalització en comptes d’esdevenir una opció democràtica i europea sense matisos, i sense temptacions de caure en populismes rancis més típics d’altres èpoques.
Ara, l’esquerra espanyola, des del Govern de l’Estat, té la responsabilitat d’esdevenir, sense complexos, l’antítesi d’aquesta antipolítica que, pel bé de tothom, cal frenar.
