Poques escridassades es recorden al Congrés com la que va patir Mertxe Aizpurua. La diputada d’EH Bildu, des del faristol, no va poder pronunciar, gairebé, dues frases seguides. Insults, menyspreu i tota mena d’improperis s’emetien des de les bancades ocupades pels parlamentaris d’una dreta separada en tres partits però unida en les formes. Mai, ni tan sols quan l’esquerra abertzale estava representada per diputats vinculats amb ETA, s’havia generat tal rebombori. La imatge més representativa del moment era la d’Adolfo Suárez Illana, secretari quart de la Mesa del Congrés dels Diputats, girat d’esquena a Aizpurua mentre feia el seu discurs. El també diputat del PP, fill del màxim referent de la Transició espanyola, evidenciava un comportament que contrastava amb el d’Adolfo Suárez González, considerat pels seus defensors un polític de consens que, sense aquest tarannà, diuen, no hauria estat capaç de liderar aquell període decisiu de la història estatal.
No és la primera vegada que, un cop apartada del poder estatal, la dreta espanyola radicalitza el seu discurs i criminalitza els seus adversaris polítics. Només cal recordar la digestió electoral de la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero el 2004. El context polític actual, però, definit per la fragmentació parlamentària, per l’emergència de l’independentisme a Catalunya i per la competició entre els tres partits de la dreta per adquirir l’hegemonia, ha augmentat l’hostilitat. Hi ha, fins i tot, qui equipara aquest escenari amb el que va precedir la rebel·lió militar el 1936 contra la Segona República espanyola. La comparació és, segurament, exagerada, però la tensió política actual no té cap precedent en les darreres dècades.
El Partit Popular, referent del centredreta espanyol, no ha contribuït a apaivagar la situació. Més aviat tot el contrari. La força amb què Vox ha irromput arreu de l’Estat espanyol ha convidat el PP a inserir-se en una dinàmica perillosa en què, lluny de voler consolidar-se al seu espai polític tradicional, ha preferit competir de tu a tu amb l’extrema dreta. Si més no, almenys, pel que fa al debat nacional i territorial, el més latent i el més sensible a hores d’ara. Alguns dels qui van passar pel PP ja van témer aquest viratge accentuat amb José María Aznar i ara amb Pablo Casado, deixeble seu, qui ha col·locat Carlos Iturgáiz com a candidat a lehendakari després de fer fora l'exiministre Alfonso Alonso, de la línia més propera a Rajoy.
El més precoç en detectar aquest viratge d’entre els entrevistats per aquest setmanari és Manuel Milián Mestre. Aquest morellà nascut el 1943 va ser l’home de Manuel Fraga a Catalunya. Autodefinit com a democratacristià, Milián Mestre va ser diputat al Congrés per Barcelona entre el 1989 i el 2000. Aquesta va ser la seua faceta més pública, si bé Milián, que també és periodista i escriptor, va ser el gran protagonista de la creació de Reforma Democràtica. Es tracta de l’embrió de l’actual PP, fundat el 1976, instigat per Manuel Fraga i dissenyat per Milián, que posteriorment s’apartaria d’Aliança Popular —si bé admet que “mai no va sortir de l’atmosfera del partit”— per després incorporar-se al PP català a finals dels vuitanta per desig i ordre del polític gallec.
Milián, que va advertir de la radicalització del partit promoguda per Aleix Vidal-Quadras, es va enfrontar amb el PP a finals dels noranta pel posicionament del partit amb Catalunya. “Aznar va començar a no fer-me cas”, diu el periodista, que es reivindica com la persona que “va teledirigir l’arrancada de la negociació del pacte del Majestic” entre José María Aznar i Jordi Pujol l’any 1996. Segons ell, aquella primera legislatura d’Aznar al capdavant del Govern espanyol gràcies al suport de Convergència i Unió i del Partit Nacionalista Basc va ser, pensa, “el mandat més brillant de la història de la democràcia espanyola”. En canvi, quan Aznar guanya les eleccions de l’any 2000 amb majoria absoluta, “es desenganxa de Pujol i s’inicia una espècie de deslligament que és una barbaritat descomunal i que, per a mi, de fet, és la mare de tot el que ara està passant”.
Amb capacitat premonitòria, Milián Mestre va marxar del PP l’any 2000. Se sentia humiliat. “Aznar em va posar de número 12 a la llista electoral al Congrés i vaig dir que no. Després em va posar de nou i també em va proposar fer-me president de la Comissió d’Exteriors o vicepresident del Congrés”. El periodista, que s’hi va negar, explica que va retirar la seua aportació de 5.000 pessetes mensuals al partit i que mai més no l’ha tornat a votar. Va rebre una oferta de Convergència en boca d’Artur Mas quan feia de conseller en cap, però es va negar a militar en cap partit mentre Manuel Fraga continuara viu. Fraga va morir el 2012, però això no ha servit perquè Milián torne a la política. Menys encara amb Mariano Rajoy al capdavant del PP i del Govern espanyol, a qui assenyala, amb Soraya Sáez de Santamaría, com “els dos grans responsables del que passa ara a Espanya. Van deixar córrer les aigües mentre governaven i van radicalitzar el seu partit”.
“El que està passant al PP és una cosa molt trista i lamentable”. Així de desolat s’expressa l’exdiputat. Assenyala Aznar com la persona que “va posar els fonaments per destruir les bases fundacionals del PP. D’ací ve la meua ruptura amb el partit i la meua crítica frontal. El PP va nàixer amb tres idees fonamentals: la reconciliació nacional, el reformisme i la democràcia, era un partit centrista que va col·locar l’humanisme cristià a la base”. Contraposa “l’esperit de la Transició, en què va col·laborar gent molt seriosa” amb la situació actual. “Fan ganes de plorar quan veus que s’estan carregant allò que es va fer amb tanta discreció, valentia i amb tanta gent jugant-s’hi la pell”. Milián, que té Manuel Fraga com a referent, recorda l’exministre franquista com la persona que va treballar per la tornada de Santiago Carrillo de l’exili. “Fraga el va presentar en societat al Club Siglo XXI quan va tornar i nosaltres, des de França, vam fer una roda de premsa el maig del 1976 demanant públicament la legalització del Partit Comunista. Allò va ser l’inici de la caiguda del Govern de Carlos Arias Navarro”. Milián conclou que tot això que explica “és el que ara s’esfondra en bona mesura”. Lamenta, a més, que els líders actuals del PP “ignoren el fet genètic del partit”.
Preguntat per què pensa que el partit ha pres aquesta dinàmica, el morellà assegura que el PP ha optat “per llevar-se de damunt les persones més serioses, expertes i consistents” —dona noms com ara Rodrigo Rato, Francisco Álvarez Cascos o Federico Trillo— i que “ha caigut en les mans de les Noves Generacions, formades per gent que ha fet un currículum oportunista i de funcionari a dins del partit per anar creixent i surar en la mediocritat a força d’apartar la gent de més nivell”. Segons Milián, “si el PP no recupera el seu esperit fundacional, serà devorat per Vox”.
Perspectives més recents
Quan Milián Mestre ja havia marxat del PP, Montserrat Nebrera aspirava a liderar el partit a Catalunya. Abans va fer de número dos a les eleccions catalanes de 2006, que van desembocar en el segon tripartit, el que va liderar José Montilla. Nebrera, nascuda a Barcelona el 1961, figurava en la llista al Parlament com a independent. Se’n va fer militant per poder optar a la presidència del PP català l’any 2008, però Alícia Sánchez Camacho, avalada per la direcció estatal del partit, li va guanyar la partida. Nebrera va abandonar el seu escó al Parlament l’any 2009 per discrepàncies internes i “pel poc marge de maniobra que tenien els crítics a dins del partit”. Malgrat tot, l’exdiputada al Parlament està molt agraïda al PP per l’oportunitat que li van donar des del partit.
Ideològicament, Nebrera es defineix “més aviat liberal conservadora”. Tenia molta sintonia amb Josep Piqué, el seu gran referent al si de la formació. Segons ella, el PP català estava adreçat, des del punt de vista territorial, “a ser l’antítesi del PSC”. “Tot i que vinculat al PP espanyol, el PP català havia de ser un partit polític amb certa capacitat de determinació a nivell territorial. La idea de Piqué era fer del PP català un partit que aglutinés tot el centredreta catalanista, però no va funcionar”, recorda.
Quant a si ha canviat més ella o el partit, Nebrera reconeix que, “en el fons, el partit no ha canviat”. “Les persones amb què jo em vaig entendre van anar desapareixent, i a mi em van dir que no quan em vaig presentar per presidir el partit a Catalunya. Hi havia una línia dura representada en aquell moment per Aleix Vidal-Quadras o per Juan Carlos Girauta, que pensava que la línia que jo defensava —que rebutjaven per “tèbia” i “contemporitzadora amb el nacionalisme”— era un error, i aquesta postura es mantenia des de Madrid”. L’exdiputada, que sempre ha estat vinculada a l’àmbit acadèmic —ara exerceix la docència a la Facultat de Dret de la Universitat Internacional de Catalunya—, entén que amb aquesta tendència consolidada per Sánchez Camacho, el PP va entrar a competir amb Ciutadans.
“Tenint en compte l’aparició de Vox, crec que aquesta línia ha perjudicat el partit”, pensa Nebrera. “L’oportunitat que Vox dona al PP és ubicar-se al centredreta, en el sentit europeu de la paraula. Si entenem que aquest sector del PP ja ha sortit del partit i que ara té una opció més a la dreta per votar-la, el PP té l’oportunitat de fer el que ha fet, en certa manera, el PSOE: col·locar-se al centre quan ha sorgit un partit ubicat a la seva esquerra”, diu referint-se a la irrupció d’Unides Podem. L’exdiputada del PP interpreta que el discurs actual del partit podria obeir més aviat a una estratègia electoral. “Més que a una estratègia, a una por del que pugui significar la presència de Vox en les properes eleccions. Potser no és l’opció més adequada”, alerta Nebrera, que es pregunta quines opcions tenia el PP davant la investidura de Sánchez. “Hi havia la possibilitat de dir no a Sánchez i abstenir-se per fer una oposició molt dura durant la legislatura. L’altra opció era criticar que Sánchez pactés amb EH Bildu al Congrés i competir per veure qui la diu més grossa. En aquest context, el PP competirà amb els qui fan un discurs més dur. És una errada, penso, a l’hora de situar-se en l’espectre ideològic. I a partir d’aquí, tot són errades”. Nebrera opina que una gran coalició PSOE-PP hauria evidenciat “la feblesa d’un Estat que necessita de la unió de la dreta i l’esquerra per evitar que l’independentisme pugui arribar al seu objectiu: hauria fet l’enemic més gran”. En canvi, també pensa que el PP s’hauria d’haver abstingut per desencallar la investidura de Pedro Sánchez.
Malgrat tot, Nebrera considera que el discurs que està fent el PP en termes territorials no és d’extrema dreta. “Allò més criticat de Vox són els seus arguments sobre la immigració, la violència de gènere i l’euroescepticisme. Si això és extrema dreta, el PP se sent incòmode amb aquesta mena de discursos, més enllà d’experiments puntuals com el de Xavier Garcia-Albiol a Badalona contra la immigració”. La docent universitària diu que “el PP pot parlar de monarquia, de nació, però això no defineix l’extrema dreta, i és per això que es veu encara més artificial que un polític del partit que es mostra moderat durant la campanya electoral, després brami al Congrés dels diputats”. Així, Nebrera entén que l’actitud del PP al Congrés durant els darrers dies “no és tan ideologia com postureig amb Vox, perquè tem un futur sorpasso d’aquest partit”.
Tot i que s’expressa amb menys contundència que Milián, Nebrera també va detectar en el PP un error de càlcul pel que fa a la qüestió catalana. Quan ella va entrar a l’òrbita del partit l’any 2004 estava en marxa la reforma de l’Estatut que el 2010 seria retallat pel Tribunal Constitucional. “Jo estava en una de les sales del Congrés reunida amb diferents dirigents del PP. Els vaig dir que si volien combatre l’independentisme, havia arribat el moment de donar la volta a la truita”. La docent entén que si bé el PSOE pot impulsar les reconversions industrials per contenir les protestes de la classe obrera, el PP era qui havia d’entomar les reformes territorials. “Era el moment de promoure una reforma territorial que fins i tot federalitzés el que des del punt de vista incipient ja és a la Constitució, però que no ha acabat de quedar clar. I calia anar per davant dels altres: al PP li tocava fer allò”. En aquell moment, quan Ciutadans no havia nascut i quan l’independentisme català no somiava, ni de bon tros, amb tot el que se succeiria posteriorment, Nebrera pensava que oferir reformes territorials suggeridores “aplacaria, de seguida, l’estat d’ànim de qui les exigeix”. “Això només ho podia fer el PP, perquè si ho feia el PSOE se li tirarien a sobre, tal com ha passat. Si ho hagués fet el PP, què hauria dit el PSOE? Què això és horrorós? No hauria pogut”. Segons recorda, quan Nebrera va exposar aquests arguments, des del PP la van mirar “com si fos una marciana”.
Un vers lliure al PP valencià
Amb menys protagonisme al si del partit, Lluís Bertomeu va abandonar el PP valencià el setembre de 2018, descontent amb la línia “antiautonomista” que va entomar Isabel Bonig. Nascut a València el 1974, Bertomeu treballa com a director de comunicació corporativa en una agència i forma part del consell polític de Demòcrates Valencians, una formació que s’emmiralla en altres de perifèriques, com ara Coalició Canària o la versió actual del PNB, més moderada que no abans. Bertomeu va ser assessor de presidència de la Diputació de València quan era governada per Fernando Giner (1999-2007). Abans va passar per Unió Valenciana i va apostar per la fusió d’aquest partit amb la extingida Unitat del Poble Valencià. Aquell intent, el de la tercera via, no va reeixir i Eduardo Zaplana, després de la seua victòria el 1999 al País Valencià, va absorbir bona part d’UV, que va quedar fora de les Corts. Entre els desplaçats hi havia Bertomeu, que veia en el PP “un partit obert i que apostava pel poder valencià i pel valencianisme moderat”. Tant és així que ell, que s’autodefineix com a democristià i “profundament nacionalista valencià”, va tindre cabuda en aquell partit. “Vam estar a UV i al PPCV perquè era on podíem estar aquells valencianistes que no érem d’esquerres”.
Fins i tot, Bertomeu reivindica els primers anys de Francisco Camps com a president en termes de valencianisme polític. “Vam recuperar la cavalcada històrica del 9 d’octubre, vam impulsar el ‘Decàleg d’Ares del Maestrat’ per garantir l’ús del valencià en l’administració pública... Són fites insuficients per a alguns, però que van ser molt importants, sobretot perquè les va fer el PP”. L’actual militant de DV, que també fa de professor a la Universitat Internacional de València, recorda que aquests projectes van provocar una “estirada d’orelles” de José María Aznar allà per l’any 2004. “Hi va haver un toc d’atenció, perquè s’estaven fent coses que s’eixien de la línia del partit a Madrid i es van parar les màquines”.
El PP, diu aquest testimoni, era un partit de discurs ample en què cabien socialdemòcrates, centristes i liberals. “Els èxits electorals venien perquè hi cabíem tots. En el moment que decideix estretir-se, sentim que molts en quedem fora. També el valencianisme polític”. Bertomeu detecta aquest viratge amb l’arribada d’Alberto Fabra i “sobretot” amb Isabel Bonig. És això el que li va fer abandonar el partit.
L’expert en comunicació no es va sentir “identificat” en cap moment amb l’actitud del PP durant el debat d’investidura. “Amb la irrupció institucional de Ciudadanos, el PP ja combatia per ocupar un neocentralisme que marginava molta gent. Però ara és encara pitjor, perquè està combatent amb Vox, que polaritza el discurs fins al punt de convertir el PP en un partit antivalencià”. Bertomeu destaca que hi ha territoris perifèrics “com ara Galícia o les Illes Balears que tenen dirigents amb més solera i presència que, d’alguna manera, limiten el centralisme antiautonòmic promogut des de la seu de Gènova. Però no és el cas del PPCV, que s’ha convertit en el partit més seguidista de la línia centralista i madrilenyista”.
Qüestionat per l’actitud del PP a l’hora de no voler desbloquejar la investidura de Pedro Sánchez, Bertomeu argumenta que “a Espanya la democràcia encara està madurant: no es pot comparar amb Àustria, per exemple, on ecologistes i conservadors han pactat el Govern”. I lamenta que “potser caldrà que Vox el supere perquè el PP es torne a presentar com un partit de dreta europea, il·lustrat, capaç de representar més el centre”. El militant de DV, però, també té retrets contra els socialistes, als qui acusa de no haver contribuït a evitar la crisi territorial que pateix l’Estat. Si bé, reconeix també que el discurs hostil del PP l’ha convertit en un partit irrellevant en territoris com ara Euskadi o Catalunya. Una intranscendència que el PSOE no ha patit tant.
Del PP al sobiranisme: el cas de Cristòfol Soler
Qui presidira el Govern de les Illes Balears amb el PP durant nou mesos entre 1995 i 1996 ha liderat, fins fa ben poc, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Es tracta d’una organització que emula l’ANC catalana i que té els mateixos objectius. Cristòfol Soler, nascut a Inca el 1956, va ser rellevat per l’actualment empresonat Jaume Matas al capdavant del Govern balear. No va abandonar el PP, però, fins el setembre de 2014, quan José Ramón Bauzà, llavors president illenc, va impulsar la seua política en detriment del català com a llengua vehicular a l’administració i a l’educació pública. Mesos després, l’abril de 2015, Soler esdevenia president de l’ASM, “una entitat transversal, amb gent de totes les ideologies i on em vaig sentir bé”. L’expresident hi accedí convidat per l’escriptora manacorina Maria Antònia Oliver.
Soler va cursar estudis superiors a Alacant, on es va llicenciar en Ciències Empresarials. Tot i que no es va arribar a fer militant, va col·laborar amb la Unió Democràtica del País Valencià, que s’identificava amb l’ara desapareguda Unió Democràtica de Catalunya, que en aquell moment, als anys setanta, dirigia Miquel Coll i Alentorn (1904-1990). Pel que fa a Mallorca, “hi havia dos partits, bàsicament, de centredreta: la Unió Autonomista de Josep Melià i la Unió Democràtica de les Illes Balears. Quan alguna gent de la UDIB passa a la UCD, jo també ho faig”, rememora Soler, que es va inserir al sector democristià del partit d’Adolfo Suárez. Posteriorment, Soler, amb altres, constituiria a Mallorca el Partit Demòcrata Popular, que es va presentar en les eleccions espanyoles de 1982 amb l’Aliança Popular de Manuel Fraga. Soler seria president del PDP a les Illes i un any més tard es presentaria amb la candidatura de la mateixa confluència —a la qual se sumava la Unió Liberal— a les eleccions illenques. Anava de quart en la llista i esdevindria el primer conseller autonòmic d’Hisenda.
“En aquell moment no hi havia cap problema amb la llengua. Tothom estava d’acord amb la llei de normalització lingüística. Les tensions procedien, en tot cas, de les qüestions de territori. Però les relacions dels partits de la coalició amb les matrius estatals eren minses. Fèiem política sense gaires directrius”. El 1991, amb el PP fundat, Soler va esdevenir president del Parlament balear. “El PP va encabir tota la gent que havia estat a l’AP, a la UCD i als mons liberals i democristians. El funcionament del partit era autònom”.
Soler va ser nomenat president per substituir l’històric president balear, el també popular Gabriel Cañellas, que posteriorment l’apartaria de la presidència. “El PP a Mallorca va deixar de tenir l’autonomia que havia tingut abans”. Explica l’ara dirigent sobiranista que va mantenir la militància al PP sobretot per la gent de la seua població, Inca, que sempre li va donar suport. Amb Bauzà, però, tot va saltar pels aires.
“Ho vaig tenir claríssim”, assegura. “No podia aguantar ni com a militant a nivell local”. Aquella, però, no va ser una decisió sobtada. “Com a conseller d’Hisenda vaig aprendre com funcionava la fiscalitat espanyola, sabia que Madrid no efectuava els acords, pensava que quan el PP governés compliria amb tot allò que el PSOE no complia, però no”. Més enllà d’això, Soler explica que el partit al qual va pertànyer era “obert i inclusiu”. “Potser hi estava obligat, perquè en aquell moment, als vuitanta i inicis dels noranta, no havia governat mai a l’Estat espanyol”, explica. En canvi, rememora com de difícil va tindre el PP justificar el pacte del Majestic a les seues bases. “Els mandataris ho van haver d’explicar molt als més joves. Hi havia, per tant, un pòsit anticatalanista que més tard es va fer evident”. Tant que, com diu Soler, el PP s’ha convertit en un partit “nacionalista fins les darreres conseqüències”.
Una realitat que incomoda molts dels seus exmilitants, conscients del perill que implica que l’espai del centredreta acabe devorat per la dreta més radical.