10 mesos després de la fundació de Podem, Pablo Iglesias n’assumia la secretaria general amb el 90% dels vots. Era novembre de 2014 i els morats ja havien aconseguit una gran gesta: esdevenir quarta força a les eleccions europees sumant 1.250.000 vots i cinc diputats. A les enquestes, mentrestant, Podem disputava frec a frec la primera posició en intenció de vot amb PP i PSOE. I tot mantenint un posicionament clar amb la posició catalana, defensant un referèndum d’autodeterminació.
En aquell temps Podem s’expressava sense complexos: calia iniciar «un procés constituent per obrir el cadenat del 78 i poder discutir de tot». En paraules d’Iglesias, el seu partit era «l’alternativa davant d’un règim que s’enfonsa», «víctima del seu fracàs». En la recollida de la seua credencial com a eurodiputat al Congrés, davant la Junta Electoral Central, el líder de Podem prometia «acatar la Constitució fins que els ciutadans la canvien per recuperar la sobirania i els drets socials».
Un any més tard, al 2015, en l’aniversari de la Constitució espanyola, Podem abaixava el to i proposava «blindar-la», assumint «l’avançament democràtic sense precedents al nostre país» que va suposar, segons Iglesias, la carta magna. Malgrat això, el líder morat reconeixia que «els darrers esdeveniments han evidenciat la necessitat d’avançar encara més» en el text. Més significatiu era el fet que Iglesias va acudir al Congrés a l’aniversari de la Constitució, cosa que no havia fet l’any anterior. Podem es presentava llavors com el garant d’una reforma constitucional.
En l’actualitat, però, Podem s’ha erigit com un dels grans defensors de la constitucionalitat. Un gir brusc manifest en les darreres campanyes electorals, en què Iglesias ha llegit als mateixos debats els articles més socials de la Constitució vigent per defensar-la. El partit morat ha passat d’exigir una reforma profunda a demanar-ne el compliment.
Per què? El politòleg Francesc Miralles veu en aquesta operació antecedents històrics. «És una tendència habitual que ja va tindre Julio Anguita quan va començar a defensar la Constitució en matèria de drets socials». Però no només. Com s’ha dit, el 2015 Podem va fer un gir per defensar determinades reformes concretes de la Constitució. Especialment, segons recorda Miralles, després del fracàs que Catalunya Sí que es Pot va tindre en les eleccions catalanes del mes de setembre d’aquell any.
Un gir que va anar acompanyat d’una aposta concreta de Podem. «Consideraven que calia superar al PSOE, i és ací on s’han quedat», diu el politòleg. «Sospite que deuen tindre algun estudi demoscòpc al darrere que els fa entendre que és la gent més gran, la que històricament ha votat el Partit Comunista i Esquerra Unida, la que els és més fidel al vot. Crec que això, si no tens la possibilitat real de llevar al PSOE una bona part dels vots, cosa que no s’està produint, passa perquè penses que qui et vota pertany a l’espai de l’esquerra tradicional i assumeixes que els joves et són menys fidels», argumenta el politòleg. «La garantia de retenir el percentatge del vot és retenir aquesta gent que no està majoritàriament a favor d’una ruptura, sinó que volen sentir que allò que la seua generació va fer -la Constitució- estava ben fet». Per tot això, Miralles pensa que aquest canvi de discurs en Podem obeeix més a una qüestió de càlcul que no a una evolució ideològica.
Paola Cannata també és politòloga i considera que Podem ha estat víctima «d’entrar en el sistema i en la dinàmica del mateix sistema que arrossega els partits». Ho exemplifica amb l’accés dels morats a les institucions el 2015, «unes institucions molt garantistes però que també limiten els partits d’anar políticament tan lluny com voldrien. Quan Podem veu limitat el seu marge d’actuació s’evidencia que els canvis que proposa no poden arribar. I això, la consciència que el marge de maniobra és estret, és el que potser ha contribuït a l’adaptació del discurs del partit».
La integració de Podem en l’ecosistema institucional, per tant, hauria tingut també conseqüències negatives. Cannata, en aquest sentit, identifica altres qüestions com ara «l’hiperlideratge i la falta de contrapesos al si del partit» com a elements que podrien identificar Podem amb la vella política. «Amb qüestions com aquestes, Podem es va convertir, en part, en aquells partits que ‘no els representaven’, segons deien ells mateixos en mítings i campanyes».
Tot això hauria conduït Podem a assimilar la Constitució espanyola, de la qual renegava anys abans i que ara defensa amb convicció. Una defensa que li ha valgut crítiques tant des de l’esquerra més rupturista o disconforme amb l’escenari actual com des de la dreta més conservadora. També des dels partits perifèrics, que en bona part lamenten que a poc a poc Podem podria estar perdent la seua condició de partit interlocutor en l’àmbit estatal. Siga per càlcul o per convicció, la defensa constitucional de Podem no convenç bona part de la gent que ha dipositat esperances en el partit de Pablo Iglesias.