Algun biògraf explicarà algun dia com el poder i les circumstàncies transformaren un polític més aviat mediocre intel·lectualment però amb coratge i iniciativa, amb una capacitat de resiliència francament admirable, en un personatge tan obtús i miop comPedro Sánchez. Tan voluble, especulador i mancat de principis ideològics. Un producte de la vella escola possibilista de la socialdemocràcia espanyola passat pel tamís d’una personalitat de tafur arrogant i autosatisfet que es creu indestructible.
El PSOE, amb Sánchez al capdavant, ha guanyat les eleccions de la ruleta russa. A un preu altíssim. El líder socialista es deixa pel camí 728.000 vots i un grapat de diputats i hereta un escenari per a la confecció de govern encara més impracticable que el precedent. No calia ser una eminència per adonar-se que el somni dels 140 o 150 diputats per poder governar en solitari era una elucubració infantil, quelcom impossible en un escenari de desmobilització de l’esquerra i d’una sentència a Catalunya que en funció de la més que previsible acció-reacció anava a donar ales a l’extrema dreta.
Consumada l’errada de càlcul, el següent moviment de Sánchez ha estat alimentar el relat de la dreta, entrant en la competició impossible de la fermesa amb Catalunya. Pablo Casado i Albert Rivera són els principals responsables polítics (dels mitjans caldrà parlar amb calma) d’haver legitimat i normalitzat les posicions de Vox i en el seu pecat va inclosa la penitència: per al PP, sentir en el clatell l’alè tumefacte de la bèstia; per a Ciutadans, la descomposició més absoluta. Però el PSOE de Carmen Calvo, Josep Borrell, Fernando Grande-Marlaska i el mateix president en funcions ha contribuït a institucionalitzar el discurs. Ha trencat conscientment els ponts. I fins i tot va intentar esborrar qualsevol petjada de federalisme i plurinacionalitat de l’ideari.
I no sols ha mirat cap a la dreta amb la qüestió de Catalunya: els indicadors del projecte econòmic també alertaven d’un gir conservador, com ara l’anunciada vicepresidència de Nadia Calviño, inquilina de l’ala neoliberal de Moncloa. Algú al·legarà que fer tot això li ha fet guanyar les eleccions, però en realitat tot és més senzill: el vot perdut pel PSOE s’ha esmicolat pel clavegueram de l’abstenció d’esquerres. El molt hipotètic “votant centrista” de Ciutadans ha tornat al PPi ha donat de menjar a mans plenes a Vox, no ha anat a parar al comptador dels socialistes. Competir en aquella divisió ha estat nociu, irresponsable i segurament estèril perquè, paral·lelament, Sánchez adoptava el maquillatge progressista amb l’exhumació de Franco. Amb això, potser recuperava vot per l’esquerra o el rescatava de l'abstenció, però el que feia sobretot era excitar l’ala més dretana i procliu a Vox del PP. Debilitava Casado. Aquesta és una de les claus de les eleccions no del tot ponderada.
El ben cert és que Sánchez ha guanyat les eleccions. Malgrat les dificultats, podria ser president. I no té massa alternatives.
El seu soci preferent, Albert Rivera, és un cadàver polític. Per la seua banda, el PP no va a desgastar-se entre el seu electorat abstenint-se perquè Sánchez siga president. Casado ha recuperat bona part dels suports. Vox és un maldecap, però amb el temps potser una part substancial de l’electorat tornarà a la casa gran. Si no es precipita –no ho sembla: a Casado se li està posant cara de Mariano Rajoy– el PP podria guanyar les següents eleccions. Avançades o no.
L’única opció possible per a Sánchez és desfer el camí. A desgrat, disgustat: quin espectacle tan trist, la nit electoral, exigint els assistents a la celebració que li deixaren acabar les frases enmig del nou “Amb Casado, no!”. Quina manca d’autocontrol, quina escenificació tan patètica de la incomoditat provocada per un resultat electoral.
Ben mirat, però, Sánchez té motius per sentir-se incòmode. Els nacionalismes perifèrics, independentistes i no, s’han reforçat amb aquest procés electoral. Els necessita per ser president, haurà de canviar el discurs, fer concessions. Res ja no serà gratis.
També haurà d’engolir el gripau de dependre de nou de Pablo Iglesias, algú que la nit electoral, obrim parèntesi, tampoc no ha estat a l’altura de les circumstàncies amb el seu dard revengista i innecessari a Íñigo Errejón. A ningú no li pot estranyar que entre l’un i l’altre, entre Pedro i Pablo, hagen volatilitzat un milió i mig de vots de l’esquerra i el centre esquerra dels quals mig milió s'ha pogut recuperar per Más País amb un resultat en escons pobríssim malgrat el reforç de Compromís. És un miracle, certament, que l’abstenció no haja estat més gran. Contra pronòstic, el destí torna a creuar els camins de dues persones que han de sobreposar-se a la repugnància mútua.
Hi ha partit. En camp rival, amb lesionats i l’àrbitre en contra. Però ha d’haver-lo. És això o la celebració d’unes noves eleccions avançades que seran l’estocada definitiva per a qualsevol aspiració mínimament progressista per a l’Estat espanyol. Per a una eixida mínimament raonable al conflicte amb Catalunya i per donar resposta a la resta de disfuncions territorials, entre elles la valenciana, la més invisible i sagnant de totes.
Però no fem castells en l'aire: formar govern serà terriblement complicat. A hores d'ara, una missió quasi impossible. La bola extra lluent i dòcil a què aspirava Sánchez és una bola indòmita, incontrolable i enverinada.
