Ja la tenim aquí: no hi haurà campanya de màrqueting ni rentat d’imatge que pugui pal·liar-ne els efectes ni minimitzar-ne l’impacte en una societat, la catalana, que està demostrant-se a ella mateixa i al món una dignitat i una voluntat de ser que cap tribunal ni cap govern, propi o aliè, li podrà manllevar. El centenar d’anys de presó amb què el Suprem pretén ja no només escapçar sinó principalment escarmentar els independentistes no servirà per a res de productiu. “Ens volem fermes, alçades, mobilitzades”, hem estat declamant tots aquests mesos. I certament, hi estem.
La mirada burleta del ministre de l’Interior en funcions Grande-Marlaska, advertint sobre les investigacions dels serveis d’intel·ligència espanyols per saber qui hi ha darrere de Tsunami Democràtic em resulta tan o més molesta que l’actitud falsament paternalista del Govern Sánchez responent als incidents al carrer amb l’amenaça d’intervenir a Catalunya per “garantir la seguretat”. La de qui?
La història es repeteix i és encara més tossuda que nosaltres. La tardor de 2017, les riuades d’agents “de l’autoritat i de l’ordre” vinguts d’arreu de l’Estat espanyol certament van portar la violència a Catalunya. La tardor de 2019, just abans de conèixer-se (bé, de filtrar-se: quanta indignitat, mala gent) la sentència de la vergonya tornen a enviar-nos efectius policials amb l’objectiu d’enrarir l’ambient, quan no directament de crispar-lo. Aquesta és,al meu entendre, l’autèntica motivació de l’ocupació policial: alterar la convivència, aquesta que no es cansen de dir que necessitem recuperar. La tenim i certament mirem de preservar-la. Fins i tot quan ens posen a prova individualment i col·lectivament amb la voluntat funesta de provocar-nos.
Ens cal preguntar-nos, però, qui hi ha rere la policia que pega a persones en actitud pacífica. O és que una part dels cossos de seguretat —de tots— exerceixen la seva violència per obtenir la nostra i justificar d’aquesta manera l’aplicació dels articles del càstig? Ens ho hem de preguntar. Com també hem de voler saber qui és responsable dels disturbis i dels episodis de (micro)violència als carrers als quals, certament, també hem assistit a recer de les protestes d’aquests dies. Resulta difícil canalitzar tota aquesta indignació, el mal emocional i físic, el cop de maça i el cop de porra. Mentre escric aquestes línies m’arriba el detall, la lletra petita dels qui novament han patit en primera persona l’acarnissament de la policia, principalment aquest dilluns a la T1. Persones de pau, compromeses amb la cultura i amb el futur del seu país. Valentes, amb consciència cívica i política. M’esgarrifa saber-los colpejats i ferits. El meu escalf, per a ells.
També per a les famílies dels presos i les preses polítiques i dels i les exiliades que són, en primera i darrera instància, els autèntics damnificats de tot aquest dolor absurd i sobretot injust. Sento, us ho confesso, un punt de pena en constatar la voluntat d’humiliació i de venjança. Igualment, des de la més absoluta modèstia, sento també un punt de vergonya davant la (mala) utilització de les lleis i de mecanismes com l’euroordre que, posats a dir, la Fiscalia belga ha recordat a Llarena que en el cas del 130 Molt Honorable no serà ni fàcil ni ràpida (enviar la documentació només en castellà segur que no hi ajuda).
I per últim, davant de tot això, tenim dues opcions: guarnir-nos d’allò més i anar-nos-en al sopar dels Planeta o mostrar una empatia i una solidaritat exemplars com les explicitades per l’amic Eliseu Climent en avançar que enguany proclamaran el guanyadors dels Premis Octubre però en cancel·laran la gala. Catalunya està de dol i els Països Catalans se sumen a la gravetat del moment amb multiplicitat d’accions. I mentrestant, un poble que continua caminant, avançant, lluitant per guanyar el seu futur. No puc sentir-me’n més a prop ni més orgullós.
