Pa, i totes hi anirem!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara que tornem a commemorar l’Onze de Setembre he recordat la polèmica de fa tres estius al voltant de la memòria de 1714. El detonant va ser el monument escapçat de Franco davant el jaciment del Born. Però això va ser només un detonant. El que va emergir van ser els debats que travessen recurrentment la nostra societat. I ja van sortir algunes veus que volien arraconar aquesta memòria de la resistència de Barcelona i d’altres poblacions dels Països Catalans contraposant-la a la memòria republicana i antifranquista.

Certament seria un exercici ben estèril limitar-nos a fer una memòria del 1714 historicista i carrinclona, nostàlgica d’un país que ha canviat molt en 300 anys. Per contra, des del mateix moment en què es va recuperar la data de l’Onze de Setembre i es va anar refent la memòria d’aquella resistència, a finals del segle XIX, les commemoracions han anat lligades a reivindicar determinats continguts polítics i socials que van ser llavor de futur. L’historiador Pere Anguera va ser una de les persones que més va estudiar els primers impulsors d’aquesta recuperació i els definia d’aquesta manera: “joves radicalitzats en catalanisme i amb voluntat progressista, que promovien vetllades de confraternització combativa per encendre els ànims, mentre presentaven les reivindicacions autonomistes, federalistes o independentistes com el desgreuge degut als passats i als presents per la usurpació de l’autogovern(...)”. Però afegia: “El passat, als seus discursos, no és cap model a recuperar; només la constatació del bon saber regir-se dels catalans amb llibertat i per la llibertat, la llibertat personal i la col·lectiva (...)”.

Aquesta defensa de les llibertats passades per connectar-les amb les presents també havia estat la idea-força, per exemple, de totes les lluites populars per enderrocar la Ciutadella, símbol per excel·lència de la repressió durant els segles XVIII i XIX, fins que finalment es va aconseguir amb la revolució de 1868. I durant la dictadura franquista, quan es va recuperar clandestinament la manifestació de l’Onze el 1964 (si bé ja des de la immediata postguerra hi va haver accions de propaganda en aquesta data), també es combinava la memòria de les llibertats perdudes el 1714 amb la defensa de la identitat catalana i amb les reivindicacions socials i polítiques antifranquistes. Per això s’hi van adherir les Comissions Obreres pràcticament des del primer moment.

El que potser coneixem menys és com en el mateix procés de la resistència del 1714 el contingut polític es va lligar al social. Per començar, la majoria dels sectors benestants del país s’haurien acomodat a Felip V. Per això els seus partidaris van ser anomenats botiflers, per l’aspecte inflat fruit d’una generosa i potser excessiva dieta. I després, a mesura que va anar avançant la decisió de resistir va anar creixent el protagonisme de les classes populars. Les institucions catalanes es van anar obrint a la participació del que Pierre Vilar va anomenar “classe mitjana” referint-se a sectors fora dels estaments privilegiats: mercaders, artistes i menestrals. I per això la milícia ciutadana, la Coronela, va tenir un paper clau en la guerra.

Però fins i tot els sectors pobres de la menestralia juntament amb altres oficis humils com els pescadors o aquells de preeminència femenina, tals com filadores o cardadores, també s’haurien identificat amb la resistència i les institucions. Bé per defensar les lleis de la terra que, en molts aspectes, eren molt més favorables al poble que l’arbitrarietat absolutista; bé per rebuig als rics: és conegut que el govern de Barcelona va fer avortar una operació de recuperació de Mataró perquè allà s’havien refugiat les classes benestants i temien que el poble menut, participant de l’exèrcit resistent, aprofités el canvi per venjar-se dels rics acomodaticis.

És especialment captivador el crit que, segons la crònica de Castellví, van popularitzar les dones barcelonines allà l’estiu de 1714: “Pa, i totes hi anirem!”. Indica la predisposició a la resistència necessàriament unida a la reivindicació material bàsica. La revolta només podia ser popular però això implicava canvis favorables a aquests sectors. Del protagonisme popular, i en especial femení, queda molt per escriure. Cal identificar aquestes dones que va fer reviure Sánchez Piñol a través del personatge d’Amelis en la genial novel·la Victus.

Definitivament, aquella no va ser una guerra simplement dinàstica, i la participació de les institucions de la terra va fer-se de la mà de tots els sectors que no eren privilegiats i que buscaven guanyar pes social. Per això l’Onze de Setembre ha de mantenir-se sempre com a jornada de reivindicació nacional i alhora social. I feminista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).