La fatal arrogància de Pedro Sánchez

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els debats d’investidura al Congrés han deixat atònit el món sencer. Després de perdre 80 dies des de les eleccions, i després de perdre setmanes voltant per Europa fent d’estadista, Pedro Sánchez va creure’s que la seva investidura seria com la moció de censura contra Rajoy. 

Els retrets amargs i també l’agror creixent en seu parlamentària entre Sánchez i Iglesias han deixat un camp de treball en molt mal estat per pensar que, de cara al setembre, és possible restablir el mínim de confiança necessària per formar el primer govern de coalició des del 1936.

No sé si Pedro Sánchez és conscient del mal regust que ha deixat en el socialisme europeu: els va demanar que el deixessin negociar el repartiment d’alts càrrecs de la UE i va perdre una oportunitat increïble d’obtenir la presidència de la Comissió Europea per al socialista holandès Timmermans, al qual també volien votar liberals i verds.

Sánchez també ha contribuït a ensorrar el sistema de Spitzenkandidaten, que vol garantir que el president de la Comissió Europea almenys hagi estat escollit al seu país com a eurodiputat. Alegrement amb la dreta europea se l’han carregat.

Ursula von der Leyen, la ministra de Merkel triada a última hora darrere d’una cortina a la manera soviètica, va estar a punt de perdre la votació al plenari del Parlament Europeu, i la va guanyar només per 9 vots. Va tenir sort que, a darrera hora, els 14 eurodiputats del Moviment 5 Estrelles, que han quedat despenjats als no-inscrits i ara malden per entrar en algun grup parlamentari, van votar-la: en cas de perdre, el ridícul del Consell Europeu, la crisi política i la paràlisi institucional haurien ensorrat encara més la reputació de la UE. 

Salvini a Itàlia està tan emprenyat amb els seus socis de govern que gairebé convoca eleccions anticipades: ho ha tingut a tocar i li han fallat els seus socis antisistema! 

Pedro Sánchez es va limitar a col·locar Josep Borrell a la plaça de consolació dels càrrecs europeus (El País havia publicat una setmana abans: “La cadira que cap país no vol”). Fins i tot els liberals de Macron, tercer grup al Parlament Europeu, li van prendre la presidència del Consell Europeu (el càrrec més important de tots) a favor de Charles Michel.

Mentrestant, a Madrid el més calent era a l’aigüera: Espanya acumula rècords de mesos de govern sense control parlamentari i les negociacions amb UP no van començar fins poc abans de la votació. 

La filtració de les propostes (o exigències, segons diu UP que el PSOE va manipular un document seu) és a anys llum d’una negociació europea de govern seriosa i discreta: allà se sol presentar públicament un document conjunt dels partits sobre el programa concret i els resultats (ministeris) només es fan públics quan s’ha signat l’acord de govern. 

A Alemanya la distància electoral entre la CDU i l’SPD va ser la mateixa que entre PSOE i UP. Allà van negociar durant tres mesos, van signar un document conjunt de 200 pàgines i el repartiment de càrrecs va ser quasi paritari, tant en quantitat com en qualitat.

Espanya, però, sembla que encara és al segle XIX i a Madrid la política només busca derrotar, humiliar i destruir l’adversari, en lloc de tenir present que el partit que avui és a l’oposició demà pot ser el teu aliat. La cultura de cordons sanitaris (com la que apliquen els Comuns a Barcelona a JuntsxCat) la rebutgen els verds alemanys: ells fa anys comparteixen amb èxit governs de coalició amb la CDU en estats tan importants com Baden-Württemberg i Hesse.

Pedro Sánchez és el primer president espanyol que parla anglès i mostrava fins ara una imatge jove i dinàmica. La seva fatal arrogància, però, també aplicable al problema català, mostra fins a quin punt a Madrid encara hi ha massa muntanyes mentals i espirituals més altes que els Pirineus.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ramon Tremosa
Ramon Tremosa

Professor d'economia a la Universitat de Barcelona i eurodiputat independent del PDECAT.