A un mes de l’Onze de Setembre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les diferents tàctiques dels partits independentistes s’han fet evidents quan la tensió política ha augmentat. Com a conseqüència de la investidura fallida al Congrés dels Diputats i a causa de la cada vegada més previsible “tardor calenta” posterior a la sentència del judici a l’independentisme, els partits han ensenyat cap on van les seves passes. Això ha produït un encreuament de declaracions i retrets entre formacions polítiques i associacions independentistes que les xarxes socials amplifiquen artificialment amb un cor d’insults i imprecacions.

La unitat d’acció total no ha existit mai, com és normal en un moviment que aplega polítics i votants comunistes, socialdemòcrates, socialcristians, democristians, liberals, conservadors, etc. Les tàctiques d’aquests partits difícilment coincidiran mai excepte en un objectiu últim, la independència. L’objectiu, per tant, és allò que ha de forjar les unitats. Aquesta unitat serà més fàcil si les estratègies —la mirada a llarg termini— són també unitàries o convergents (en sentit estrictament matemàtic). Però és lògic que les tàctiques (el dia a dia dels partits) provoquin enfrontaments, que no haurien de ser motiu de fricció profunda si es queden en els àmbits de debat —bé sigui al Parlament o al faristol dels mitjans de comunicació.  

S’acosta la diada de l’Onze de Setembre i les associacions independentistes que han transformat aquesta manifestació en una mobilització massiva i allunyada del partidisme han criticat diferències tàctiques i estratègiques, tement que l’objectiu final i comú es perdi; els partits responen en defensa de la seva independència i alguns polítics amenacen de desvincular-se de la manifestació de la Diada perquè no es troben còmodes amb la pressió de les associacions. Com s’ha dit, les xarxes socials fan de caixa de ressonància d’aquestes dissensions, que, de seguida, semblen convertir-se en incompatibilitat de caràcters i diferències irreconciliables. 

La desunió és precisament el que volen els seus enemics més acèrrims. Només cal recordar que José María Aznar va ser l’autor de la sentència amb tuf de profeta de taverna: “Abans que Espanya, es trencarà Catalunya”.  L’agost —a pesar de la temperatura— hauria de ser una bona època per refredar aquestes tensions dins d’un moviment que sovint necessita moderar el to del debat públic i una feina privada, però intensa, de llimar asprors i antipaties. 

L’èxit més important de l’independentisme és la combinació de radicalitat democràtica i pacifisme monolític que va representar l’1-O i sota aquestes premisses s’ha de tornar a unir bona part de la societat catalana de cara a l’Onze de Setembre. Aquesta unitat serà més necessària que mai perquè es preveu que la sentència del judici a l’1-O arribarà poc després de l’11-S i afectarà de manera semblant a tots els partits i associacions independentistes. Els líders d’uns i altres són a la presó o a l’exili i les decisions del Tribunal Suprem —que, pels detalls del judici, sembla que ja havia signat el veredicte abans de celebrar les sessions— hauran de tenir una resposta necessàriament unitària, fins i tot més enllà dels límits de l’independentisme estricte. Les ensopegades abans de la sentència, com ara un Onze de Setembre a mig gas, només serien un preludi de la desunió en el moment més crític del moviment des del mateix octubre del 2017.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps