Barcelona, una operació d’Estat?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si tot va com ha d'anar, Ada Colau serà alcaldessa acceptant l’estratègia proposada per Manuel Valls. L’ex-primer ministre francès, ara en l’òrbita de Ciutadans, cediria els seus regidors, segons ell de franc, per evitar que Barcelona tinga un alcalde independentista i republicà. Valls, amb Jaume Collboni i el Partit Popular, han recuperat la dita de José Calvo Sotelo, qui fora ministre d’Hisenda durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera: “Antes una España roja que una España rota”.

Aquesta aposta d’Ada Colau decep bona part dels seus votants i d’altres que, tot i no haver-la votat, confiaven en una entesa entre els dos partits més votats a Barcelona. D’una banda, pensar que el suport de Manuel Valls pot ser de franc és, com a mínim, una actitud aparentment innocent. En política no es regala res, i menys aquells qui, com Valls, tenen un recorregut i una experiència tan i tan forjada que saben establir estratègies a llarg termini de benefici propi. La mateixa Ada Colau ho pensava en campanya. Fa uns dies transcendia un vídeo de Nació Digital en què l’alcaldessa, en una entrevista, assegurava que “no es prestaria mai a operacions estranyes” d’aquesta mena. Si Colau deia això abans de conèixer el resultat és perquè, evidentment, sabia que un hipotètic suport de Manuel Valls no seria gratuït. Malgrat això, l’ha acabat acceptant. Amb tot el que això comporta.

El problema no és que Barcelona no tinga un alcalde independentista. Tampoc que l’alcaldessa siga Ada Colau, qui durant aquests quatre anys ha desenvolupat un paper digne a l’alcaldia, malgrat totes les dificultats a què s’ha enfrontat com ara el fet de governar en minoria o les crítiques, molt sovint injustes, d’una oposició que no consentia el seu govern. El fet que Ernest Maragall oferira una alcaldia gairebé dual a Colau demostrava, si més no, que ERC estava disposada a entendre’s amb un espai polític de múltiples sensibilitats, entre les quals hi ha les de Lluís Rabell, Raimundo Viejo i tantes altres veus del tot bel·ligerants contra l’independentisme. Un intent d’aproximació que Ada Colau ha menyspreat. Fins i tot després que el PSC negara una reunió a Ernest Maragall, ara en Esquerra Republicana, però història viva del sector catalanista d’un partit que va viure els millors moments de la seua història amb ell a dins.

L’altre problema és que aquesta possible “operació estranya” —en boca d’Ada Colau abans de saber el resultat electoral—, l’entesa pot tindre rèplica arreu del Principat i, és clar, arreu de l’Estat. Quin sentit tindria, llavors, l’existència de Podem si s’acaba ajudant de la vella política, la més vella de totes, la que treballa perquè res no canvie, per mantenir-se en les institucions? És aquest l’esperit del 15-M?

Per últim, és comprensible que Barcelona en Comú no vulga ajudar-se dels vots de l’espai postconvergent per assolir un pacte de governabilitat amb ERC. Al cap i a la fi, són dos sectors polítics històricament enfrontats. Però i Valls? Té més bon currículum que els representants de Junts per Catalunya? “L’operació estranya” a què s’ha prestat Colau és molt decebedora.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps