La llengua no necessita justificar-se

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

 

 

Per què hem de llegir llibres? Aquest interrogant s’ubicaria ben alt en un hipotètic rànquing de preguntes presumptament retòriques. D’habitud, per inèrcia, s’argumenta que llegir ens fa més sabuts i lliures, millors persones. I etcètera. Els arguments de manual, però, s’erosionen amb el pas del temps, perden valor persuasiu.

Per això, quan m’enfronte a un auditori amb gent jove, de vegades bandege els llocs comuns i faig ús d’arguments utilitaristes: mireu, sou personetes en trànsit a l'edat adulta que tard o d’hora dirigireu equips, fareu entrevistes de treball, tindreu que vendre cabres i motocicletes diverses i haureu d’obrir-vos pas en una selva amb gent que sabrà més idiomes, tindrà més cultura i més recursos expressius i discursius que vosaltres. No patiu per això. Sou molt joves i no és res que no puga millorar-se viatjant i tenint uns bons hàbits lectors. De lectura de llibres, a poder ser, el millor lloc per copsar la complexitat del món. Potser algun dia, algú de vosaltres m’agrairà aquest consell...

I bla, bla, bla. Perquè el més segur és que cap de les criatures recorde mai el consell d'aquell senyor. La hipòtesi més factible és que aquest tipus d’elegies els impressionen ben poc. De fet, són discursos als quals segueix la punyetera pregunta -cada vegada menys freqüent, s’ha de dir- de «per què no escrius en castellà?». 

Comptat i debatut, un adult em va fer l’observació que aquest argumentari li treia grandesa i misteri a la literatura i els llibres. M’acusava de justificar amb raons materialistes quelcom que no necessita justificar-se, que té valors intrínsecs. Els bons llibres, certament, no necessiten demanar disculpes: llegir-los ens fa millors. No hauríem d’amanir i embellir el fet de llegir. A dies, el retret em corca per dins. Pel mateix preu, però, m’assabente que una escola de negocis associada a la Universitat Pompeu Fabra, la School Barcelona Management (SBM), edita i distribueix entre alumnes i professors llibres com Càndid o l’optimisme de Voltaire o Bartleby, l’escrivent, de Herman Melville. Amb la benintencionada intenció de reforçar la formació humanística i, per tant, les capacitats dels futurs dirigents d’organitzacions. Sols que hi haja l'intent mou a la tendresa i l'optimisme.

El tema de la llengua suggereix reflexions semblants. Fa uns dies, l’Institut d’Investigacions Econòmiques, a proposta de la Conselleria d’Educació i Cultura, publicava un informe sobre l’impacte del català en l’economia valenciana. Xifres gens menyspreables pel que fa al pes en el PIB i en la creació d’ocupació. Està molt bé fer aquestes coses, recordar que l’ús de la llengua té també un impacte econòmic, però no deixa de ser un argument utilitarista, una autoreivindicació que no toca la fibra de la gent que no se'n sent implicada o concernida.

Passa el mateix amb la (necessària) capacitació lingüística: per a normalitzar l’administració i garantir els drets de tots els ciutadans, aquestes mesures haurien de ser innegociables. Però tampoc no podem llançar coets per les legions de funcionaris i fins i tot treballadors de l’empresa privada que s’apunten a cursos per aconseguir després certificacions de competència lingüística. Això està molt bé. Amb tot, la immensa majoria ho fan per obligació i, segurament, a desgrat.

La llengua és un tresor cultural que no ha de defendre’s de l’acusació barroera, ximpleta i intel·lectualment misèrrima que «no sirve para nada».

No m’estic posicionant a favor de l’argumentació etèria i tramposa que la llengua «no s’ha d’imposar». Hi ha cooficialitat, és una qüestió de respecte, de drets i de sentit comú. De bona convivència, fins i tot: Per què hem de respectar a qui no és capaç de fer-ho? La bona qüestió és que els arguments i procediments utilitaristes no són suficients, la llengua pròpia dels valencians se salvarà en la mesura que hi haja una connexió mental, una convicció. La llengua no ha de justificar-se per viure: és un patrimoni llegat de les generacions que ens han precedit que, malgrat tots els entrebancs, s’ha mantingut viu i amb una vitalitat que els pessimistes de guàrdia no podien imaginar. 

Un tresor cultural que no ha de defendre’s de l’acusació barroera, ximpleta i intel·lectualment misèrrima que «no sirve para nada». Conec molta gent que s’hi ha incorporat, que ha trencat aquesta barrera mental i que ja és capaç de percebre com a propi un idioma que no és la llengua materna. Persones que no necessiten apreciar-la en termes d’utilitat professional o d’impacte en el PIB. De vegades tan sols és necessari una espurna, una amistat, una relació, una cançó, un llibre, un programa televisiu de la infantesa (com d’important és això!), per fer caure els murs de la gent de bona voluntat. Per això cal ser bons professors, mestres, companys i veïns, ser pacients, produir cançons, programes i textos literaris de gran nivell. Generar impressions estètiques, empatia, complicitat. 

Sabent, això sí, que els intolerants i irreductibles ho seran sempre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.