La manera d’analitzar les eleccions europees en clau interna és un símptoma de fins a quin punt en la majoria dels països membres ni les formacions polítiques, ni els mitjans de comunicació ni les opinions públiques, són conscients de les implicacions que les decisions preses a Brussel·les tenen sobre la construcció europea, sobre els models econòmics i sobre les nostres vides.
No debades, les polítiques impulsades pel Partit Popular Europeu en col·laboració amb la socialdemocràcia estan en la base de la desafecció cap al projecte comú, com bé explicava fa uns dies Violeta Tena en aquest mateix mitjà. Un model “neoliberal de democràcia que posa en dubte els avantatges i drets de la Unió Europea”, com ressaltava el professor i filòsof de la Universitat Jaume I de Castelló Ramón A. Feenstra. I que explica les respostes euroescèptiques i autoritàries.
Reprenent el fil, el resultat a l’Estat espanyol de les eleccions europees, combinades amb els comicis municipals i amb algunes cites autonòmiques, conté claus internes interessants (cas de la lluita per l’hegemonia a Catalunya dins de l’independentisme), però la manera de votar no serveix en aquesta ocasió per explicar els corrents de fons a Europa. Per exemple, la indiscutible victòria de Pedro Sánchez, sent simptomàtica de les circumstàncies polítiques nostrades, nada contra el corrent d’una socialdemocràcia que, malgrat conservar l’estatus de segona força Europa, continua perdent suports i navega a la deriva, amb el cas de l’SPD alemany com a paradigma.
Una anomalia no tan marcada com l’esfondrament del PP espanyol, que es deixa quatre eurodiputats respecte dels anteriors comicis i contribueix així a la pèrdua d’escons del seu referent europeu.
Pel contrari, l’ascens importantíssim de Ciutadans (de 2 a 7 diputats) si sembla tenir correlació amb l’ascens dels liberals europeus, que segons les projeccions superaria el centenar d’eurodiputats i esdevindria una formació frontissa entre populars i socialdemòcrates. Amb tot, un dels grans referents d’aquest espai, Emmanuel Macron, hauria perdut en mans de la ultradreta de Marine Le Pen, triomf extremista reproduït a Itàlia per Matteo Salvini i la casuística esperada de països com Polònia i Hongria. A l’Estat espanyol, pel contrari, el suposat tsunami Vox s’ha convertit en un aiguat, amb només tres diputats que estan lluny dels sorprenents cinc diputats de Podem l’any 2014.
Sortosament, aquesta és l’anomalia espanyola més remarcable: l’aportació a la deflagració europea enviant a Brussel·les dinamiters és limitada, molt menor del que s’esperava quan Vox semblava un fenomen d’abast molt més gran. De fet, la millor participació en les eleccions en els darrers vint anys (al voltant del 50%) demostra que a uns altres països s’ha volgut reaccionar contra la marea destructora. Cal aclarir que el 64% a l’Estat espanyol, vint punts més que en les passades eleccions, és degut amb tota seguretat a la coincidència amb altres comicis
En tot cas, la mobilització, globalment, ha fet efecte, el dic de contenció ha funcionat. La invasió reaccionària al Parlament Europeu resta relativament esmorteïda. Però no servirà de res si les grans agrupacions polítiques que, des del govern, han contribuït al desprestigi d’Europa, al trencament del contracte social, no fan un viratge i repensen el projecte en unes altres claus més socials, més inclusives i econòmicament solidàries. Seríem a temps de revertir moltes coses. En aquest punt, però, cadascú és lliure de ser envaït pel grau d'optimisme que crega convenient. El nostre, vaja per davant, és més que limitat.
