El 3 de juliol del 1820, Giacomo Leopardi apuntava en els quaderns que més tard donarien lloc al Zibaldone di pensieri: «La llengua ha esdevingut ja una de sola, per la gran difusió del francès». Leopardi es referia, només, a les «classes cultes» del seu temps. Des del segle XVIII, la llengua francesa havia assolit una hegemonia inqüestionable. Havia desplaçat el llatí com a llengua internacional i, si ens fiem de Tolstoi, era la llengua que parlava la noblesa de l'Imperi rus. En qualsevol cas, la influència política, econòmica i cultural francesa va ser enorme, i és comprensible que l'idioma trobés facilitats per a una expansió incessant.
Els historiadors que senten la necessitat d'assenyalar les dates exactes en què passen les coses diuen que la llengua francesa es convertí en hegemònica el 1678, quan Lluís XIV insistí perquè els tractats de Nimega es negociessin en francès i no en llatí, com era habitual. El tractat de Rastatt, datat el 6 de març del 1714, es redactà només en francès. Era la primera vegada que el francès excloïa el llatí en un document important de la diplomàcia i, a partir de llavors, aquesta va ser una pràctica corrent, fins i tot quan França no era una part implicada. Per això els mateixos historiadors assenyalen que el declivi del francès començà el 28 de juny del 1919, quan se signà el tractat de Versalles, que tingué versions tant en francès com en anglès. Però no crec que el 1919 ningú pogués preveure que el francès seria desplaçat per l'anglès com a llengua franca.
Ni tan sols l'esfondrament de l'imperi colonial després de la Segona Guerra Mundial tingué, al principi, repercussions greus per a l'expansió idiomàtica francesa. Al Líban, que aconseguí la independència fins i tot abans que acabés la guerra, l'ús del francès s'hi difongué més que en els anys anteriors, tot i que ja havia entrat en competència amb l'anglès. En molts dels nous estats independents del continent africà, el francès hi tingué el reconeixement de llengua oficial. El lingüista Pierre Burney digué, cap al 1966, amb una certa eufòria, que la meitat d'Àfrica tendia a convertir-se en «una regió de llengua i cultura franceses». No li faltaven raons si es tenia en compte el comportament lingüístic dels dirigents africans. El president del Senegal, Léopold Sédar Senghor, digué que «entre els enderrocs del colonialisme» havia estat possible trobar-hi «una meravellosa eina»: la llengua francesa.
Potser, fins a la darrera dècada del segle XX no hi hagué senyals inequívocs, tot i que era clar que l'anglès s'havia convertit en la llengua de les grans transaccions comercials. Al capdavall, els francòfils es podien fer la il·lusió que el francès continuava sent la llengua de la diplomàcia. El fet de ser llengua oficial en tants estats i que algunes grans agències internacionals, com ara la Unesco o l'Organització Mundial de la Salut, tinguessin la seu a França o a la Suïssa francòfona, permeté mantenir durant uns anys la ficció. A més, els ambaixadors dels estats comunistes de l'Europa central i de l'Est, abans del 1989, feien veure que no parlaven anglès.
Però, finalment, s'hagué d'admetre que la llengua francesa feia dècades que retrocedia a tot arreu. A Amèrica del Nord, era escombrada a l'estat de Maine i perdia presència sense parar a Nova Escòcia, Terranova i l'Illa del Príncep Eduard. Només a Nova Brunswick i al Quebec resistia amb fermesa davant l'empenta creixent de l'anglès. A Àsia, després que l'exèrcit francès es veiés forçat a retirar-se d'Indoxina, la llengua de l'odiat colonitzador va ser ràpidament arraconada. El darrer vestigi de l'època expansiva de la llengua francesa a Àsia caldria cercar-lo en les novel·les de Marguerite Duras.
A Àfrica, on la xifra de parlants és numèricament molt important, la influència del francès es preveu que serà cada vegada menys forta. A Ruanda, antiga colònia belga, l'anglès va substituir el francès en l'ensenyament a partir del 2008. El francès perdia terreny no només davant l'avanç de l'anglès. A Kinshasa i a la part nord de la República del Congo, hi ha la pressió del lingala. Al Senegal, el wòlof és la llengua dels nuclis urbans i és utilitzat com a llengua franca, tot i que el francès continua dominant en l'ensenyament superior. A Madagascar, tradicionalment considerat territori francòfon, des del 2007 l'anglès adquirí l'estatus de llengua oficial, junt amb el francès i el malgaix.
Amb tot, el trasbals definitiu es produí més tard, per la visible pèrdua d'importància en els organismes de la Unió Europea. Que el 1958, en el moment de la fundació, el francès es convertís en la llengua privilegiada en les noves institucions era previsible. Tres dels sis estats que s'hi havien adherit (França, Bèlgica i Luxemburg) tenien el francès com a llengua oficial i, a més, les seus de les principals oficines burocràtiques s'establiren a Brussel·les i Luxemburg. Amb l'entrada del Regne Unit i Irlanda, el 1973, l'anglès hagué de ser admès com a llengua oficial de la Unió. Des d'aleshores, el francès no ha parat de retrocedir. I ni tan sols la desvinculació britànica de la Unió Europea, que es produí l'any 2020, ha aturat l'increment de l'ús de l'anglès en les institucions europees. El 2012 l'anglès es va fer servir al Parlament Europeu més que el francès, l'alemany i l'italià junts. El 2015 la Comissió Europea va fer traduir 1.600.000 pàgines a l'anglès, i només 72.000 al francès.
L'observadora permanent de l'Organització Internacional de la Francofonia a les Nacions Unides, Ifigenia Kontoleontos, es lamentava el 2023 de l'arraconament que experimentava en els organismes internacionals la llengua francesa. En les reunions de l'ONU, la tendència al monolingüisme feia dècades que no parava d'augmentar, però, des de la pandèmia del 2019, el predomini de l'anglès s'havia fet tan aclaparador que un grup d'ambaixadors francòfons havia sentit la necessitat de documentar els nombrosos casos d'incompliment del règim lingüístic de la institució: papers que no es traduïen, negociacions on no hi havia intèrprets ni traductors...
L'anglès ha ocupat clarament la funció de llengua franca internacional. I el francès, que ja no hi podrà competir, se'n ressent. Una bona part dels estats que es mantenen encara adherits a l'Organització Internacional de la Francofonia, de fet, s'hi mantenen només d'una manera insincera, pels ajuts que reben del Govern francès. Quina vinculació amb la llengua francesa tenen, per exemple, Egipte, Grècia, Macedònia, Bulgària o Albània? En cap d'aquests estats és llengua oficial el francès, ni és llengua materna de cap grup relativament nombrós. Ni tan sols és la llengua estrangera amb més presència acadèmica, o cultural. Per molts diners que inverteixi el Ministeri d'Afers Exteriors francès en aquestes operacions, la realitat és que el pes internacional de la llengua francesa s'esfuma ràpidament.
La presència del francès en els organismes internacionals és ara molt més esquifida que fa a penes cinc anys. L'any passat, Mali, Níger i Burkina Faso van sortir de l'Organització Internacional de la Francofonia i s'han espolsat del damunt la influència militar francesa. Els francòfils més optimistes fa anys que repeteixen que el francès superarà el seu innegable declivi gràcies a l'empenta demogràfica d'Àfrica. «El futur de la llengua francesa es juga al continent africà», deien. Però sembla que Àfrica vol anar cap a una altra banda.
