Jaume Roig ha trobat un inesperat i digne competidor: Joaquín Domínguez Portela, també conegut a les xarxes com El Xokas. Els separen sis segles, la llengua, l’estètica, l’ofici i, molt probablement, la formació. L’un va convertir la desconfiança envers les dones en una diatriba de setze mil versos d’una qualitat i enginy irrepetibles; l’altre la condensa en una declaració viral de 15 segons. Tots dos, però, han estat reconeguts per la construcció d’un discurs advers contra les dones, converteixen casos particulars en judicis generals, recorren a la hipèrbole i a la comicitat per fer més acceptable la desqualificació i, finalment, en salven una: la pròpia.
Després de la demolició sistemàtica de les dones, l’Espill salva la Mare de Déu i Isabel Pellicer. Cada esposa, viuda, monja, mare o jove amb qui es troba confirma una naturalesa presentada com a enganyosa, luxuriosa i interessada. Ara bé, fins i tot l’elogi de l’esposa resulta revelador, és digna perquè sembla «més home que dona». Salva l’esposa perquè la considera allunyada dels defectes que atribueix a les altres dones i pròxima a les virtuts que l’autor identifica amb els homes. Isabel, per tant, és bona representant del seu sexe perquè constitueix l’excepció, el llir entre cards. Això li permet, en primer lloc, fixar la regla general, que totes les dones són malvades i pèssimes llevat de la seua, i, de retruc, mantenir la dignitat viril intacta.
De l’altra, El Xokas, famós per fer declaracions incendiàries sobre el feminisme i el 8M, executa una operació semblant quan parla d’Ester Expósito. L’actriu, compromesa amb el seu temps i amb el seu entorn social i polític, queda reduïda a la combinació de dos elements: la bellesa i un denominador comú d’idees que el estrímer desaprova. «Aquesta tia, pel seu pensament polític, la seua doctrina, etcètera, no et compensa si té aquesta manera de pensar, per molt atractiva que siga. És millor estar amb un 6, t’ho assegure. Jo pose Snoopy mil vegades per damunt d’aquesta tia, la meua parella. Però mil, no deu, mil. Pel seu pensament, per la seua simpatia, per la seua manera de ser i perquè està boníssima», afirma. Una dona és degradada i la parella pròpia és elevada. Snoopy, ara, ocupa el lloc d’Isabel Pellicer.
Tant Roig com El Xokas necessiten preservar una excepció per una qüestió d’orgull propi masculí. Reconèixer que han escollit malament una dona implicaria admetre un error, una falta de criteri o una feblesa. Per això la dona que tenen al costat ha de ser excepcional, perquè, al capdavall, la bondat femenina parla, sobretot, d’ells. Confirma que han sabut elegir, que no s’han deixat enganyar i que conserven el control. D’aquesta manera, la virilitat es reforça mitjançant una paradoxa: l’única manera de ser una bona dona és haver estat escollida per un bon home, és a dir, per ells mateixos.
L’excepció domèstica permet, doncs, conservar intacta la regla i, alhora, protegir l’ego de qui la formula. «Estimar» una dona serveix com a prova que el discurs no va contra totes, encara que les altres continuen sent examinades com un conjunt. Si Roig ho fa amb versos, El Xokas, davant d’una càmera i amb un plat de fideus entre les mans. El primer construeix una obra monumental i el segon una polèmica efímera, però l’espill retorna una imatge semblant: la dona pròpia no desmenteix el prejudici, sinó que ajuda a sostenir-lo i a confirmar la superioritat de l’home que l’ha triada.
