Zola acusa els seus

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser es podria explicar l’impacte que el J’accuse...! d’Émile Zola pot tenir avui a Catalunya en termes de represa pelada. En uns termes, per tant, que implicarien anar més enllà de les diferències radicals entre l’afer Dreyfus i el Procés català. Òmnium Cultural tradueix el crit de Zola de l’any 1898 en què, en una carta adreçada al president de la República des de les pàgines del diari L’Aurore, acusava nominalment els acusadors d’Alfred Dreyfus i el consell de guerra que va condemnar per alta traïció un innocent i que va dictar deportació perpètua a l’Illa del Diable (a onze quilòmetres de la costa de la Guaiana Francesa). Òmnium Cultural tradueix el crit i engega la campanya #JoAcuso amb què es convida la ciutadania a solidaritzar-se amb l’acció política que Jordi Cuixart ha portat a terme al Tribunal Suprem. Lluny de defensar-se, el president de l’entitat ha denunciat l’Estat i ha utilitzat el judici com a palanca de capgirament partint de la idea segons la qual «el procés judicial ha volgut concebre l’acusat com l’objecte del procés penal», però ara es tracta «d’erigir-se en subjecte actiu per tal d’obrir el debat polític davant del tribunal» (Benet Salellas; Jo Acuso. La defensa en judicis polítics; Pagès Editors, 2019). Així, la decisió de Cuixart entronca amb una sèrie de judicis històrics la defensa dels quals té per objectiu deixar al descobert la mentida i l’abús de l’Estat i l’engranatge antidemocràtic que ha fet seure els líders independentistes al banc dels acusats.

Dit això, i compartint, amb Cuixart, que «ni vull ni puc renunciar a exercir els meus drets fonamentals», entre els quals hi ha el dret a l’autodeterminació, no crec que la vigència del J’accuse...! i de la resta d’articles que Zola va escriure en relació a l’afer Dreyfus, traduïts al català per Valèria Gaillard i publicats aquest mateix mes a Angle Editorial, tingui a veure amb l’actualització que n’ha fet Òmnium Cultural, sinó, i ara manllevant l’expressió a Michael Löwy, amb l’avís d’incendi que Zola ens plantifica al davant: o reflexionem sobre què vol dir prendre partit per les causes injustes i assumim que les causes col·lectives no haurien d’escapçar la dissidència en nom de res o les nostres paraules esdevindran un bluf que acabarà degradant les mateixes paraules i creant un ambient acrític i malaltís en què «tots els sentiments estan falsejats i no es pot reclamar justícia sense ser titllat de xaruc o de comprat» (Zola). 

Zola, que va ser condemnat per difamació per un article que després es demostraria que no contenia cap acusació falsa, es va alçar, en nom de la veritat, contra un Estat que acusava, degradava, empresonava i torturava un militar innocent pel sol fet de ser jueu, contra una premsa responsable de crear un estat d’opinió vinclat a l’antisemitisme i als mètodes autoritaris d’una democràcia en fallida i d’una República que encara tenia impulsos d’enamorar-se de reis ⎯i dels seus sabres. 

Per fer-ho, per acusar, per fer de la seva acció una acció política i de la seva literatura un compromís amb la llibertat i els drets humans, Zola va posar noms i cognoms als responsables d’una maniobra d’Estat que, més enllà del patiment d’un sol home, era el símptoma d’un brou d’intolerància i de fanatisme que amenaçava amb ofegar tots i cadascun d’aquests drets. Posar noms i cognoms volia dir no quedar-se en el replà comodíssim de la denúncia abstracta, la que fàcilment dóna lloc a una literatura que es vol engagée per lluir. Posar noms i cognoms implicava, just després, declarar que «sostinc aquestes acusacions en ple coneixement dels articles 30 i 31 de la Llei de Premsa del 29 de juliol de 1881, que castiga els delictes de difamació. I m’hi exposo voluntàriament [...] L’acte que aquí acompleixo és tan sols un mitjà revolucionari per accelerar l’explosió de la veritat i la justícia [...] Que s’atreveixin a dur-me davant dels tribunals i que una investigació es dugui a terme a plena llum del dia» (Zola).

Problematitzar amb noms i cognoms un estat de coses que perpetua violències de diferent naturalesa o que mena directament al desastre, aquest és, diria, l’impacte que el J’accuse...! d’Émile Zola pot tenir encara avui. Un J’accuse...! que, s’hi ens hi inspirem, ens pot servir per denunciar les mentides infames del guàrdia civil espanyol de torn o el festeig de polítics i fiscals d’un Estat que els independentistes considerem com a aliè. Un J’accuse...!, però, que si volem ser coherents amb el seu sentit, no s’hauria de quedar només en el terreny de l’embat repressiu gestat més enllà de Catalunya. Un J’accuse...! que farà la seva veritable llum més ençà perquè el gest de Zola, si té un revulsiu important, és que, essent com és un patriota francès, acusa aquells que considera els seus. La força del J’accuse...! de Zola, com la de Hannah Arendt quan fa l’informe d’Eichmann a Jerusalem en tant que jueva, rau en el fet d’adreçar-se a allò que consideres propi tot i saber que et diran traïdor. Des d’aquí, doncs, una pregunta: per què, a Catalunya, i encara més, per què, en una Catalunya una part de la qual es voldria immersa en un procés constituent que conduís a la creació d’una nova República, encara hi ha institucions culturals amb càrrecs que s’anomenen a dit i no per concurs públic? Si ens posem les paraules de Zola a la boca per acusar l’Estat espanyol, ja em diràs quin sentit té que després, per aquí, amb Estat o sense, tinguem un ball de cadires polític i cultural a l’aixopluc de les institucions catalanes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Blanca Llum Vidal
Blanca Llum Vidal

Poeta