Judici 1-O

Catalunya descrita com Belfast

La sisena setmana de judici destacava pels testimonis anònims de diversos agents policials que, distingits pels números que els identifiquen professionalment, descrivien una tardor catalana equiparable als pitjors anys d’ETA a Euskal Herria. Discursos que eren contrarestats per les intervencions de les defenses, que no trobaven dificultats a l’hora de fer entrar els agents en contradiccions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts 19 de març

El judici es reprenia el dia de Sant Josep. Al Tribunal Suprem el dia del pare no és festiu. Tampoc no n’eren, de festives, les declaracions dels testimonis citats. Gairebé tots atorgaven als Mossos d’Esquadra i als ciutadans de Catalunya que van defensar les urnes l’1 d’octubre un comportament similar al dels anys més tensos de la història recent... a Euskadi. Abans, però, era el moment de mirar de provar la malversació.

Amb aquesta intenció declaraven els primers testimonis. Felipe Martínez Rico, el primer de la setmana, és l’únic que es va identificar pel seu nom. Va ser subsecretari d’Hisenda amb Cristóbal Montoro, ministre que va negar reiteradament la malversació. Ell mateix va assegurar que des de la Generalitat de Catalunya “mai no es va qüestionar el sistema de control” imposat per aquest ministeri. En canvi, “el sistema de certificació arriba fins on arriba. Una contractació irregular contrària a les pautes del sector públic escaparia del control”. Una manera de deixar oberta la porta de la malversació que el seu superior, Montoro, va tancar repetidament —i va obrir quan va fer de testimoni al judici.

Després de Martínez Rico era el torn dels agents policials. La dinàmica de testimonis ja no tornaria a canviar durant la setmana: professionals identificats amb una lletra inicial, cinc xifres i una lletra final. Així, el guàrdia civil H11346M destacava que en l’escorcoll de l’habitatge de Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda del Govern de Catalunya detingut el 20 de setembre de 2017, es van trobar “folis manuscrits que parlaven ‘d’escenaris de guerra i guerrilla’”. En canvi, l’agent negava obstacles a l’hora de fer el registre.

L’agent següent, també guàrdia civil —com tota la resta—, era el K47019K. Identificava Antoni Molons, secretari de Difusió, com “el tal Toni” a través de la intervenció de telèfons. Una identificació també suggerida durant la setmana anterior per testimonis com per exemple Enric Vidal, dissenyador gràfic que hauria fet d’intermediari entre el Govern i tres impremtes per dur a terme la impressió de propaganda del referèndum. Aquest agent també aprofundia en l’intent de provar la malversació. Segons ell, el Diplocat hauria contractat observadors internacionals per al referèndum; no tenia “constància” que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals haguera renunciat al cobrament de factures per l’emissió d’anuncis; i les factures a Unipost potser no estaven abonades, d’acord, “però estaven pendents, per la qual cosa  hi ha un compromís de despesa”.

De la malversació al terror. El guàrdia civil P35979V descrivia un escenari de preguerra. “Si tot aquest tumult de gent assalta el Departament, els efectes podrien ser devastadors”, diu en referència al 20 de setembre, dia en què es va escorcollar la Conselleria d’Economia i Hisenda. L’ús de la paraula tumult, tan important per inculpar la sedició a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, no semblava casual. “D’aquest registre em va sorprendre la cara de la gent que colpejava els vidres. Denotava violència. Era una ràbia descontrolada. No ho havia viscut mai”, deia l’agent que destacava aquesta situació per damunt d’altres de viscudes durant la seua trajectòria policial. “El meu grup es dedica a investigar narcotràfic i crim organitzat. Hem viscut situacions complexes. Però aquest escorcoll...”.

Els testimonis posteriors potser van prendre nota d’aquest argument, atès que va ser obsessivament reiterat. Malgrat tot això, l’agent va haver de reconèixer que cap company seu va ser tractat per lesions. En la seua descripció bèl·lica es referia a les “banderes d’Òmnium Cultural” agitades per la gent. Preguntat per les defenses sobre com eren aquestes banderes, la descripció no era massa precisa: “quadrada, de tela, hi posa Òmnium amb una ratlla i un pal”. Allò més sorprenent, però, era l’assenyalament a Carme Forcadell, qui hauria passat en un cotxe “alçant la mà per la finestra per tal d’agitar la massa”. Curiós que ho fera, tal com evidenciaven les defenses, passant per un carrer tallat al trànsit aquell dia i en direcció contrària.

Per acabar-ho d’adobar, l’últim testimoni del dia, el guàrdia civil P96540Q, denunciava “passivitat” dels Mossos l’1 d’octubre, “incompliment de l’acta judicial” en el cos català i també provocació dels seus membres d’enfrontaments amb la Guàrdia Civil. Fins i tot, a la petita localitat de Sant Cebrià de Vallalta, al Maresme, un agent català hauria dit no reconèixer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. “Ell només obeïa les ordres del Major Trapero”. Després de la transcendental declaració de l’excap dels Mossos la setmana anterior, ara la policia catalana tornava a ser rebel, segons els agents de la Benemèrita.

 

Dimecres 20 de març

Més agents declaraven d’incògnit. I els fiscals miraven d’intensificar aquest relat. Per exemple, Fidel Cadena preguntava al guàrdia civil R77175H si “els manifestants empraven tècniques de guerrilla urbana”. Manuel Marchena, president de la sala, havia d’intervenir per censurar la pregunta. Segons deia, tenia caràcter valoratiu. Tot i la censura, el to de la pregunta evidenciava el relat de l’acusació. Segons aquest agent, a banda del comportament “hostil” dels manifestants, calia destacar que “tota l’estructura de la Generalitat estava disposada a l’organització del referèndum”.

Torn de l’agent F98511S. Tres acusacions en una declaració: l’hostilitat dels concentrats al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies; passivitat dels Mossos —“si hagueren col·laborat els hauríem vist en eixir per la porta i no els vaig veure”—; i malversació —“es va autoritzar l’aprovació de despeses i la utilització d’edificis de la Generalitat per la celebració del referèndum”. Si bé, allò més destacat van ser les paraules contra Dolors Bassa, que presidia el departament esmentat. Segons testificava, van trobar un correu de la consellera, actualment empresonada, enviat al secretari català de CCOO, Javier Pacheco, “informant que els treballadors tindrien dret a unes hores per votar l’1 d’octubre”.

Pel seu compte, el guàrdia civil E98218B assenyalava Joaquim Forn, exconseller d’Interior. “En tot moment es referia al referèndum com una votació totalment legal i, fins i tot, deia que en cas de contradiccions no tinguera cap dubte que prevaldria la legalitat catalana”. Eren paraules presumptament extretes del seu compte de correu electrònic. Tampoc no se n’escapava Josep Lluís Trapero: “Es denotava una unitat d’acció entre el Major i els responsables polítics”. I pel que fa al cos dels Mossos, “tenien la instrucció d’allunyar-se dels guàrdies civils i dels policies nacionals que actuaven en escoles perquè no se’ls veiera al nostre costat”.

El dia acabaria amb tres testimonis més. L’agent S1761E recordava una nota de premsa d’Òmnium Cultural amb què el seu president, l’empresonat Jordi Cuixart, animava els catalans a concentrar-se el 20S davant el Departament d’Economia. En canvi, aquest testimoni mai no va veure “unitat d’acció” entre Òmnium i el Govern de la Generalitat. L’agent B40743H no tenia més remei que reconèixer que en les crides a la concentració es demanava a la gent un comportament “pacífic”. Alhora, es referia curiosament a correus electrònics en què el protagonista era... Pep Guardiola. L’entrenador de futbol, molt actiu en la campanya per internacionalitzar el conflicte, era inexplicablement observat als correus. És per això que l’advocat de Cuixart, Benet Salellas, no s’estava de preguntar per què es mirava un correu relacionat amb l’entrenador si no tenia res a veure amb la investigació dels delictes.

Tot seguit, el fiscal Javier Zaragoza ressuscitava un dels protagonistes inesperats del judici. Xabi Strubell, qui va enviar presumptament un e-mail a Jordi Sànchez per recomanar-li que obstaculitzara l’accés de vehicles policials als centres de votació entrebancant el pas amb cotxes aparcats enmig dels carrers adjacents, reapareixia. “Recorda si entre els remitents hi ha correus de Xabi Strubell?”, li preguntava a l’agent C73251J, encarregat d’investigar els correus electrònics de l’expresident de l’ANC.  De res no havia servit la declaració de Jordi Sànchez, que va assegurar —i el fiscal no ho va negar— no haver respost, ni llegit ni tenir constància de cap correu d’aquest senyor, a qui no coneix. El testimoni d’aquest guàrdia civil era força curiós. La pregunta que li realitzava Jordi Pina, advocat de Sànchez, de Jordi Turull i de Josep Rull, ho evidenciava. “Dels 3.800 correus que diu que va llegir un a un, en va seleccionar 22, tots eren rebuts per Jordi Sànchez i no n’hi havia cap d’enviat?”. L’interrogatori augmentava el surrealisme de la testificació. Preguntat per Pina, també, per si en els correus observats hi havia alguna incitació a la violència, l’agent ho negava, però matisava. “Però en les xarxes socials sí!”. La resposta estava tan fora de lloc que Marchena va cridar-li l’atenció.

 

 

Dijous 21 de març

La setmana clou amb més testimonis policials. El to augmenta. L’acusació de violència contra els ciutadans que es van concentrar a les portes dels espais escorcollats o dels col·legis electorals perd, per moments, credibilitat. Després d’un agent que aprova l’actuació dels Mossos a Rubí (Vallès Occidental) durant la detenció de Francesc Sutrias, director general de Patrimoni, arriba el torn de l’H12669K. “En les cares de la gent vaig veure, per primera vegada en la meua vida professional, el reflex de l’odi”. I així seguiria tot fins a la fi de la sessió. L’odi es vestia d’estelades que onejaven, de càntics, de crits, d’urnes de paper i d’insults. Així definia un agent les escenes d’odi que havia contemplat. Tampoc no s’oblidava del llançament de clavells. L’acusació popular, exercida per Vox, aprofitava el moment per fer una pregunta poc tècnica, basada en un testimoni de dos dies anteriors: “Entre els manifestants hi havia banderes d’Òmnium Cultural o de l’Assemblea Nacional Catalana?”. Que no se’ls escape res.

L’agent S00885Q hi perseverava. “No havia vist res igual en tota la meua vida”. Ho deia a propòsit de la gent concentrada enfront de la seu d’Unipost a Terrassa (Vallès Occidental), escorcollada per trobar-hi propaganda favorable al referèndum. I anava més enllà: assenyalava un regidor de la ciutat, Miquel Sàmper, del PDeCAT, que “estava animant [els concentrats] amb una actitud en cap cas pacífica”. L’exconseller de Territori, Josep Rull, natural de Terrassa i fortament implicat a la seua ciutat —la seua dona n’és també regidora amb el mateix partit—, movia el cap amb símbol de negació i amb cara d’incredulitat i d’angoixa davant el que estava sentint. Sàmper reaccionava poc després anunciant accions legals contra l’agent per “testimoni fals”.

Com si es tractara d’una competició, però, la imaginació volava. En el torn de l’agent S17917T hi havia una referència més macabra. “No he viscut el conflicte basc, però pel que em diuen els veterans, el que vam viure s’hi assembla molt”. Una equiparació entre 860 morts i l’organització d’un referèndum. Concretament, aquest agent havia viscut la reedició dels anys de plom en un poble del Vallès Oriental, Bigues i Riells, on va participar en l’escorcoll d’unes naus. Els manifestants que s’hi concentraven s’haurien inspirat en els protagonistes més sanguinaris d’èpoques passades. L’agent recordava especialment “la cara d’un senyor gran amb un odi extrem cap a nosaltres”.

Encara quedava més. Segons un altre agent, el G37772B, Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) es va convertir l’1 d’octubre en un altre Belfast català. “El que més mal em va fer van ser les seues mirades”. Menys fins i tot que, segons ell, no que els digueren assassins. “A Sant Andreu de la Barca es van comportar com delinqüents”. Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, li preguntava per si els seus superiors van transmetre a l’agent que calia prioritzar la convivència per damunt de l’eficàcia, tal com establia la interlocutòria del TSJC. L’agent ho tenia clar. “En cap cas vam rebre l’ordre que, en cas de trobar multituds, calia retirar-nos”. Un altre testimoni que va actuar a Sant Joan de Vilatorrada (Bages) denunciava haver patit “esgarrapades, cops i puntades de peu”. No ho havia denunciat fins la testificació al Suprem, però. Aquest agent fins i tot ha demanat un canvi de destinació després d’haver patit tot allò. L’amoïnava la preocupació familiar. En canvi, “no vaig veure cap lesió ni cap ciutadà arrossegat pel terra”, ni recorda “gent amb braços alçats rebent cops mentre cridaven ‘som gent de pau’”. Ell només recorda “companys fent ús legítim de la força”. Certament, és una altra manera d’interpretar el que va ocórrer al Quercus, institut d’aquesta població on es van viure moments ben durs l’1 d’octubre.

Una agent, la W86153, tancava la setmana assegurant que els veïns de Sant Andreu de la Barca havien perdut “la vergonya i el sentit del respecte”. En canvi, va haver de reconèixer, interrogada per l’advocat Andreu Van den Eynde, que a l’actuació de Sant Martí Sesgueioles (Anoia) no s’identificaven amb la TIP a la vista. Tampoc no va sentir els seus companys referint-se als ciutadans com a “fills de puta”, tal com evidenciaren imatges filtrades. O un altre comentari potser més macabre: “Si a un d’ells no li he trencat una costella, poc ha faltat, no?”.

Amb tot aquest pòsit, dilluns 25 de març es reprendrà la sessió. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.