Les flors sense regar del Botànic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Y está muy bien eso del cariño,
yo me comprometo,
pero no me des un dulce como a un niño,
te estoy hablando de respeto.
(...)
Dices que la noche se hace larga
más largo es el día,
regaré tus flores
si tu riegas las mías,
cada bicho va buscando su armonía.

«Está muy bien eso del cariño». Kiko Veneno

Un dia de gener del 2015, l’aleshores presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, va anunciar l’avançament d’eleccions i el trencament del pacte de govern amb Izquierda Unida. Díaz buscava barrar el pas a un Podem en posició ascendent, liderat per l’anticapitalista Teresa Rodríguez, i posava com a excusa diverses desavinences amb la formació liderada per Antonio Maíllo. IU no havia estat un soci còmode, havia enfrontat els socialistes andalusos als seus problemes de corrupció, però tampoc no havia estat deslleial. Simplement, la presidenta va voler fer una jugada tàctica en funció dels seus interessos electorals i personals. 

El resultat de les eleccions de març d’aquell any semblaven donar-li la raó: amb una participació del 63,94%, els socialistes obtingueren 47 escons, a 8 de la majoria absoluta. Els 9 escons de Ciutadans feien innecessari el pacte amb IU (5 escons) i menys encara amb el Podem de Teresa Rodríguez, que havia obtingut 15 actes. Díaz signava un pacte de govern amb Ciutadans molt del gust dels dinosaures del seu partit, de l’IBEX-35, de la premsa madrilenya i de les aspiracions estatals de la líder andalusa. Una visió de curt termini. Alguns pensàrem aleshores que s’havia fet miques quelcom important, que s’havia tallat un fil que barrava la col·laboració entre forces progressistes. No tant per fer polítiques veritablement trencadores com per evitar mals més grans, que és l’essència de la democràcia. El tacticisme mediocre de Díaz s’ha acabat pagant amb una desmobilització rampant en l’esquerra les posteriors eleccions i el resultat que tots coneixem.

Com que ja s’estareu olorant de què va tot això, aclarim que el País Valencià no és Andalusia. Ni Ximo Puig és Susana Díaz. Ni la legislatura del Botànic es pot comparar a les quasi quatre dècades de control socialista en terres andaluses. Però la història ens hauria d’ensenyar coses al voltant dels riscos sobre decisions tàctiques que anteposen els interessos de partit als beneficis generals. Fer coincidir les eleccions autonòmiques valencianes amb les estatals és el grau zero de valencianitat, no serveix per marcar territori ni agenda política. Sols es pot llegir en clau de supremacia en el camp de l’esquerra, d’aprofitar l’onada estatal per garantir uns bons resultats del PSPV-PSOE. De fet, a les Illes Balears, amb dinàmiques semblants, la presidenta socialista, Francina Armengol, no ha convocat l’avançament

L’operació, en tot cas, no garanteix la repetició del Botànic. Tampoc la condemna. El risc, tanmateix, és enorme. Amb aquesta decisió Puig ha regat les flors de Podem, abocat a una campanya amb un candidat inèdit i que necessita del reforç dels líders estatals, però ha posat Compromís als peus dels cavalls, desproveint-lo d’una de les seues millors armes, l’articulació municipal i territorial. S’ha creat, a més a més, una crisi artificiosa en un Botànic que havia sobreviscut amb molta solidesa l’experiència de la legislatura. Aquestes travetes no ajuden precisament a la mobilització, donen arguments a aquells que han contemplat amb displicència el funcionament del govern. Als votants que no són militants -una cosa que costa molt d’entendre en l’àmbit local- no els importa tant que la seua opció obtinga bons resultats com els efectes globals del seu vot. Va passar a les eleccions valencianes de 2015, quan milers de votants d’Esquerra Unida, formació que havia quedat fora de les Corts, celebraven eufòrics la victòria de l’esquerra, malgrat la sensació agredolça. 

Aquesta empenta col·lectiva, d’objectius compartits, és important quan està en joc, d’una banda, la continuïtat del Botànic i, d’una altra, que la presència de Vox a les institucions es limite a ser oposició, no formació de suport al govern. És un moment delicadíssim, amb els blocs suposadament molt igualats. Qui mobilitze més i millor guanyarà. Puig ha fet l’opció de mobilitzar els seus votants i les restes de Podem, però les flors de Compromís han d’estar també ben regades i lluents perquè isquen els comptes.

Dit tot l’anterior, si el Botànic no suma no serà responsabilitat exclusiva de Puig i el seu tacticisme. Podem ha caigut, ací i allà, en els pitjors vicis caïnites de l’esquerra clàssica, ha estat una màquina de triturar talent i de barrar la progressió de la gent que començava a formar-se amb enfrontaments personals disfressats de discrepàncies ideològiques. I hem vist com els conflictes es pregonaven amb megàfon.

En Compromís també ha hagut ombres que afecten la mobilització. Hi ha molts votants de la coalició, fins i tot provinents del valencianisme, tan fastiguejats del conflicte amb Catalunya com la vicepresidenta Mónica Oltra. Que saben que aquesta bregaté uns efectes devastadors al País Valencià. Però ha hagut per part d’Oltra un èmfasi excessiu en remarcar el fàstic, ha tibat de la corda més enllà del que era raonable. Una sobreactuació que, a més, no evitarà que la dreta faça ús del debat català: als cinc minuts de saber-se l’avançament, Isabel Bonig ja parlava de Quim Torra i Carles Puigdemont sense venir a tomb. Res no va a salvar-nos del monotema. 

És l'hora de posar-se la granota de faena. I això ho ha entès molt bé Compromís amb una reacció madura i possibilista

Comptat i debatut, a partir d’ara comença a perdre sentit avaluar els pros i contres de la decisió. És l’hora de posar-se la granota de faena. I això ho ha entès molt bé Compromís amb una reacció madura i possibilista, amb el grau exacte de descontent i adaptació al medi que requeria la situació. Perquè no li falten arguments per traure igualment bons resultats, com ara la potència de candidats com la mateixa Oltra o Joan Baldoví. O el patrimoni de ser una força sense matriu a Madrid i que, per tant, defensa sense tutelatges els interessos valencians. Entre més: hi ha un teixit territorial que s'haurà d'activar perquè un bon resultat a les autonòmiques proporcionarà alè per a les municipals. 

Ha estat com una mena de crisi matrimonial provocada per l’actitud egoista d’una de les parts, però si el matrimoni és salvable encara és perquè no hi ha «un altre» o «un altra». Tot i els somnis humits d’alguns assessors àulics i de determinats mitjans d’un govern valencià amb PSPV-PSOE i Ciutadans, un Toni Cantó cada vegada més ultra ha renunciat a seduir Puig i s’ha llançat en braços de Bonig i els hipotètics socis de Vox. Ciutadans ha dimitit de ser la formació frontissa perquè s’ha situat a l’altra banda de l’espectre amb un èmfasi exacerbat. I això és un element mobilitzador per a l’esquerra de primera magnitud.

Al mateix temps, dirigents socialistes i valencianistes han transmès a través de les xarxes imatges de germanor. Una de les més destacades, la del conseller valencianista Vicent Marzà amb al seu secretari autonòmic Miguel Soler. Per continuar amb el símil de la parella, ha hagut sexe després de la discussió, un gran invent, un triomf de la civilització. Les flors, tal vegada, es tornaran a regar. La precampanya i la campanya confirmaran si es continua pel senderi de la intel·ligència i la responsabilitat. Si és així, res no està escrit. Com tampoc ho estava, sent justos, si Puig haguera continuat amb el calendari previst. Tal és la volatilitat de l’escenari polític i social que tenim davant dels nassos.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.