Una copa de cava (valencià) calent

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El tractament que l’Estat ha dispensat històricament al territori valencià en matèria pressupostària, de finançament i infraestructures, legitimava les reaccions expansives davant la presentació del projecte de pressupostos del govern de Pedro Sánchez per a 2019. Almenys, que l’augment de la inversió s’acoste als criteris poblacions establerts en la recent reforma estatutària és un pas endavant gairebé inèdit. 

Després, cal llegir la lletra menuda, el maltractament que perdura en les comarques del sud, les mancances pel que fa al transport metropolità de València, circumstància que podria capgirar-se via esmenes, tot i que no serà senzill. O els incompliments d’un millor finançament de referents culturals bàsics com l’IVAM o el Museu de Belles Arts, entre més. Per no esmentar el fet que, en termes d’inversió per habitant, el País Valencià, que ha pujat (no és poca cosa) dels 119 euros del 2018 als 239 del 2019, encara és lluny dels 458 d’Extremadura, els 412 d’Aragó o els 454 de Castella Lleó. L’esforç del govern estatal socialista per aconseguir acontentar una comunitat bàsica en termes electorals, admet molts matisos. Però es partia d’un tractament tan obscenament punitiu, tan incomprensible, que el salt és exponencial. 

Ben mirat, moltes de les queixes (justificades) sobre els pressupostos de Compromís i Podem s’han produït a títol d’inventari, com una manera de marcar territori electoral. I fan bé aquests partits, juntament amb l’oposició, de reclamar que l’augment d’inversió no es faça servir per traure del debat la millora pendent del sistema de finançament. El problema greu és que el millor pressupost en termes valencians de les darreres dues dècades, segurament, forma part d’un magma polític d’incertesa, d’un erm polític amb tendència a la desertificació absoluta.

En el cas hipotètic que els comptes foren aprovats, la dreta valenciana té relativament fàcil la desactivació dels beneficis electorals per a l'esquerra. Ja estan parlant d’uns comptes que s’han d’aprovar amb el suport de “separatistas, batasunos y comunistas”. Previsions amb Catalunya en l’escaló més alt de l’augment inversor, el “premio a los golpistas”. Combustible polític de molts octans, artilleria  de gran calibre per al discurs nacional-anticatalanista. Tan potent que ni tan sols han de fer un gran èmfasi en les optimistes previsions de creixement que sostenen l’arquitectura d’aquest pressupost.

L’altre escenari, el de la no aprovació, és encara pitjor. Els darrers episodis de detencions a Girona, que recorden de manera gens innocent, gairebé barroera, les accions que s’executaven al País Basc en els anys de plom del terrorisme, són un tret en el peu, allunyen l'acord pressupostari amb les formacions independentistes. I no és cap despropòsit augurar que encara no hem vist res, que la situació és susceptible d'empitjorament.

Encara caldrà esperar uns mesos per tenir confirmació definitiva, però de fer-se efectiva la derrota parlamentària de Pedro Sánchez, aniríem a un escenari d’una incertesa encara més gran, amb el guirigall estatal ocultant absolutament l’agenda valenciana i les parts més bondadoses de la gestió del Botànic.

Faltava el colp de gràcia a la reforma del sistema electoral valencià, un autèntic entrebanc per a la continuïtat del Botànic. Encara més si es confirma un possible i catastròfic desacord per al conjunt de l'esquerra entre Podem i Esquerra Unida.   

Hi havia motius (discrets) de celebració. Però la nevera estava avariada i el cava (valencià), calent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.