Carlos Mazón va visitar dimecres passat Teulada. Cinc dies abans, Salut Pública havia declarat l’aigua “no apta per al consum humà” en algunes zones del municipi. El president de la Generalitat va anunciar una inversió de vuit milions d’euros per a una reforma de l’estació depuradora que, en el mitjà termini, hauria de resoldre els problemes de carestia que pateix aquest municipi de la Marina Alta. La manca de pluja -i la consegüent sequera- és la principal raó d’aquesta situació. L’alcalde de Teulada, el popular Raúl Llobell ha demanat el veïnat que rese per demanar a Sant Vicent, patró del municipi, que els envie pluja. Una solució infal·lible, sens dubte.
Teulada, en tot cas, ens posa davant l’espill d’un model urbanístic inapel·lablement suïcida. El llogaret de Moraira, a tocar de la mar, un poblet de pescadors envoltat de camps de cultiu va esdevindre ja fa moltes dècades un cobejat lloc d’estiueig. El boom immobiliari de la primera dècada del mil·lenni va confirmar l’assolament d’aquest xicotet paradís.
En els tres primers quilòmetres de línia des del litoral a penes no queda un pam de terra lliure de ciment. I de piscines. Perquè ací, com a molts altres llocs del País Valencià, els poders polítics i econòmics han esperonat un model de turisme residencial basat a devorar el territori. Només cal fer una passejada aèria amb el Google Maps per capir la magnitud del problema. No hi ha habitatge unifamiliar que no tinga la seua bassa d’aigua cristal·lina. Segons dades del Ministeri d’Hisenda, Teulada Moraira és, junt amb el Poble Nou de Benitatxell (els recomano fervorosament una visita a la urbanització Cumbres del Sol per entendre tots els disbarats urbanístics comesos al País Valencià), es troba entre els municipis amb una ràtio piscina-habitant més alta d’Espanya. Per cada 100 habitants, hi ha 45 piscines. És a dir, pràcticament una piscina per cada dos habitants.
I, a pesar d’aquesta creixent sensació de vessament urbanístic imminent, la devoradora no atura: a sobre de la pineda de l’Ampolla, una de les poques zones verdes que resten a tocar de la mar, hi ha l’amenaça de construcció de 92 apartaments.
De tot aquest urbanisme salvatge no se’n va dir ni pruna durant la visita de Carlos Mazón, més preocupat per continuar reivindicant l’ampliació dels aeroports de l’Altet i de Manises que no de l’ordenació territorial. De la visita també hi va participar, de fet, José Juan Reus, president del Consell Regulador de la Denominació d’Origen de Vins d’Alacant, en representació dels agricultors de la comarca. La sequera meteorològica preocupa, i molt, els qui es dediquen a la terra.
Reus, tanmateix, és també alcalde de Llíber, un municipi terra endins que fins ara s’havia mantingut parcialment al marge de la disbauxa residencial de la comarca. El primer edil, tanmateix, abraça amb entusiasme les intencions de la promotora VAPF (ama i senyora dels designis urbanístics de la Marina Alta) de desenvolupar una urbanització amb 488 habitatges i un hotel a la muntanya de la Solana. Cal suposar, clar, que les famílies que s’hi instal·len voldran beure aigua. I no seria molt agosarat afirmar que foradaran el terra per fer-se les seues respectives piscines. Algunes, potser, anhelaran també un tobogan. El mateix tobogan que porta la Marina Alta cap al precipici territorial.
