S’acosten les eleccions legislatives a l’Estat francès, i la Catalunya del Nord tremola per la pressió que una extrema dreta guanyadora podria causar en un territori on la identitat pròpia —i sobretot la llengua— ja ha rebut més pressió de la que és suportable. La presència de l’extrema dreta ja és evident en corporacions municipals, però si el seu poder rebés el suport de l’Estat esdevindria opressiu.
Durant dècades, l’extrema dreta de Marine Le Pen s’ha llimat les urpes per aparentar els estàndards mínims que una majoria dels votants de l’Estat francès està disposat a admetre. Fa anys que poleixen les manifestacions més clarament extremes: els que negaven l’Holocaust han estat reciclats i els que desfilaven amb el cap rapat han deixat d’afaitar-se; tot i això, l’essència continua sent la mateixa. I els objectius últims, contra la llibertat, la igualtat i la fraternitat, es mantenen intactes. La demagògia i els missatges reduccionistes contra els altres (siguen migrants, homosexuals, membres d’altres partits, altres religions o altres minories, nacionals o lingüístiques) són els de sempre.
En alguns nivells de l’Administració han pogut moderar les seues accions per tal de guanyar adeptes en el camí als alts poders executius de l’Estat. També Meloni, a Itàlia, dissimula tics autoritaris i extrems (com l’antieuropeisme) des que ha descobert que és més fàcil obrir-se pas dins la UE amb somriures que amb estirabots (sorprenentment, Ursula von der Leyen ha respost, com no havia fet mai amb anteriors executius moderats, a les seves queixes per la immigració). Però a la Itàlia de Meloni s’estan donant episodis d’esclavisme extrem i d’extrema inhumanitat que evidencia el brou social que està cuinant l’executiu neofeixista.
Les tàctiques de camuflatge democràtic de l’extrema dreta francesa són conegudes i previsibles (a Espanya, Vox també es reivindica i reivindicarà constitucionalista, com a sinònim de demòcrata), però també coneixem com des de l’executiu poden arribar a podrir el sistema per dintre. Un cop fet, es trauran les màscares i bordaran a cara descoberta.
Però precisament perquè aquestes tàctiques i actituds són conegudes, és més important que mai que a l’Estat francès funcionen, com ha passat en eleccions anteriors, els cordons sanitaris que aïllen Reagrupament Nacional i deixin els de Le Pen una altra vegada sense possibilitats. Aquesta hauria de ser la prioritat per damunt de qualsevol altra consideració. (Amb la mateixa intensitat, en un futur, s’haurà de rebutjar a Catalunya l’avenç de formacions suposadament catalanistes i d’extrema dreta com Aliança Catalana).
A la Catalunya del Nord és possible votar una formació que reclama respecte a la llengua catalana i les senyes d’identitat del Rosselló, el Capcir, el Conflent i la Cerdanya (vegeu l’entrevista amb la candidata del Front Català, Lucila Grau).
Per sort o per desgràcia, les urpes de Marine Le Pen s’han fet, aquesta vegada, més evidents que mai pel que fa a la qüestió catalana, perquè es va manifestar contrària a la presència de Carles Puigdemont en territori francès. En declaracions a El Periódico de España va dir que seria “implacable” amb el president de la Generalitat de Catalunya i va reconèixer amistat amb el líder de Vox, Santiago Abascal. El camuflatge democràtic és una capa de pintura tan fina que cau fàcilment quan grates una mica a la recerca de respecte a les minories, als perseguits, a la llibertat d’expressió, a la diversitat o a la solidaritat.
