Una victòria de la formació ultradretana Reagrupament Nacional a les legislatives franceses que ha avançat el president, Emmanuel Macron, obriria la porta a la quarta cohabitació de la Cinquena República. Es tracta d’un model de convivència entre la presidència d’un color polític i el primer ministre i el seu govern d’un altre. És a dir, s’esdevé quan el president i el cap de l’executiu són adversaris polítics, però comparteixen el poder.
Segons explica Jean Massot a «Alternança i cohabitació sota la Cinquena República» (1997), citat a vie-publique.fr, la cohabitació,«impensable durant molt de temps, es va fer realitat» per primer cop entre 1986 i 1988, i s’ha repetit en dues ocasions, 1993-1995 i 1997-2002. En total, durant nou anys, «França ha estat governada per aquesta particular configuració institucional».
Cal recordar que la presidència té amples poders executius que, en cas de cohabitació, poden xocar amb l’acció del Govern i viceversa. En especial, té rellevància el fet, a efectes d’un possible govern que nasqués d’una majoria parlamentària ultradretana, que segons la Constitució el president determina la política exterior i és el cap de l’exèrcit. I és prou coneguda la política de Macron en relació amb la guerra d’Ucraïna, a favor d’aturar Putin com sigui. Seria complicada la cohabitació amb un primer ministre de Reagrupament Nacional, partit que es mostra a favor de Rússia.
El president representa l’Estat, garanteix la seva unitat, és el cap militar i, entre altres responsabilitats exclusives, nomena el primer ministre i el pot destituir, promulga les lleis, convoca referèndums i pot dissoldre —com ho ha fet ara Macron— l’Assemblea Nacional. Tanmateix, no aprova les lleis ni dirigeix l’acció de Govern, que són competència del poder legislatiu i del primer ministre, respectivament. I, sobretot, a pesar que el president nomena i pot destituir el cap de l’executiu, no pot imposar un candidat seu contra el parer de l’Assemblea. No ha passat mai un xoc institucional d’aquestes característiques.
Les tres cohabitacions que s’han esdevingut permeteren visualitzar molts problemes de relació entre la presidència i el primer ministre, que es traduïren en una minva de l’eficàcia de l’Estat, «fins a la inacció» o, almenys, fins a demostrar «grans dificultats per implementar una política coherent», assevera l’autor referit. Això fou així perquè el xoc entre el president i el govern —i la majoria de l’Assemblea— sovint implicava la impossibilitat d’aprovar lleis. Per aquest motiu, s’optà per negociar la reforma constitucional de 2000, que rebaixà el període del mandat presidencial de set a cinc anys, una mesura pensada per reduir al mínim la possibilitat d’una nova cohabitació. Però això sí, segons recordava Massot, «no es pot excloure del tot».
Bona precisió, la de l’autor. Perquè, segons les enquestes que s’han publicat recentment i, sobretot, segons l’extrapolació dels resultats de les eleccions europees del 9 de juny passat, hi ha una alta probabilitat que la Cinquena República experimenti per quarta vegada tan peculiar convivència política i institucional, a conseqüència dels comicis avançats que ha convocat Macron per al 30 de juny en primera volta i el 7 de juliol en segona.
Les tres cohabitacions
A les eleccions presidencials de 1981 el socialista François Mitterrand va assolir el poder, acabant amb 23 anys de caps de l’Estat dretans. Cinc anys més tard, als comicis legislatius de 1986, el Partit Socialista perdé la majoria davant de la suma dels dos partits de la dreta i de sis escons dretans independents. Al marge quedaven els comunistes del PCF i el Front Nacional —avui Reagrupament. La situació era inèdita a la Cinquena República, inaugurada per la reforma constitucional de 1958.
Mitterrand no tingué altre remei que acceptar que el dretà Jacques Chirac es convertís en primer ministre al capdavant d’una majoria parlamentària molt fràgil liderada pel partit que dirigia, Agrupació per la República. Només foren dos anys de primer ministre, però a Chirac li bastaren per ser percebut com l’únic que podia vèncer el Partit Socialista. Va perdre la presidència el 1988 davant Mitterrand, però quan el socialista es retirà, el 1995, finalment el dretà guanyà les eleccions a president de la República.
S’ha de dir que no tots els primers ministres s’han projectat ulteriorment a la prefectura de l’Estat, ni prop fer-hi. La majoria ni ho han intentat. D’altres sí, però fracassaren. Fou el cas del segon cap del Govern de dretes en temps del socialista Mitterrand. Després de perdre les presidencials el 1988, Chirac optà per una retirada estratègica, no volgué presentar-se a les legislatives de 1993, sinó que es reservà amb l’expressa voluntat de presentar-se altre cop a les presidencials de 1995. En el seu lloc, Édouard Balladur es posà al capdavant de la coalició de centredreta, que fou la guanyadora. De bell de nou, el cap de l’Estat socialista hagué de nomenar un primer ministre de dretes. Balladur impulsà una decidida política de liberalitzacions que no agradaren gens ni mica a l’Elisi, seu de la presidència. L’enfrontament donà prou bona imatge a Balladur entre les bases conservadores, gràcies a la qual cosa pensà que el seu pas pel Govern li donaria suficient força per guanyar la presidència de la República i deixar fora de joc el seu contrincant per la dreta, Chirac. Així que es presentà a les eleccions presidencials de 1995, però el resultat fou humiliant: va quedar en la tercera posició a la primera volta i, per tant, eliminat per a la segona, on només participen els dos més votats. Chirac, com s’ha dit, fou el guanyador.
El candidat socialista derrotat en aquells comicis presidencials de 1995, Alain Jospin, successor de Mitterrand al capdavant del Partit Socialista, liderà la llista socialista a l’Assemblea per a les eleccions legislatives de 1997. I guanyà; amb la qual cosa el president conservador, Chirac, l’hagué de nomenar primer ministre, càrrec que ocupà fins al 2002, quan l’abandonà per ser candidat del seu partit a la presidència de la República, altre cop. L’anterior vegada, el 1995, va ser vençut per Chirac per molt poc. I després de set anys al capdavant del Govern, tant ell com el seu partit pensaven que tenien totes les opcions per vèncer el president dretà. No va ser així, emperò. El cap de l’ultradretà Front Nacional, Jean-Marie Le Pen, fou el segon més votat en la primera volta i, per tant, deixà el socialista en tercer lloc, fora de la carrera presidencial a doble volta, que finalment guanyà Chirac. Jospin, per la seva banda i a conseqüència d’aquella amarga derrota, abandonà la política.
En el cas actual, Reagrupament Nacional no presenta la seva líder, Marine Le Pen, com a candidata a primera ministra. La líder ultra ha cedit el lloc a Jordan Bardella, que ja va encapçalar la candidatura al Parlament Europeu. El que es pot donar per ben segur és que, en cas de nova i quarta cohabitació, el primer ministre ultra serà un mal de cap constant per a Macron, que li complicara fort ferm l’activitat presidencial. Al mateix temps que el possible govern i la potencial majoria parlamentària dretana a l’Assemblea serviran a Le Pen a manera de trampolí per intentar guanyar la presidència el 2027.