Sunzi visita l'independentisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La setmana passada vaig llegir dos articles suggeridors que feien el símil dels debats actuals de l’independentisme amb dos episodis de la Segona Guerra Mundial com són l’ofensiva japonesa al Pacífic i la de les forces aliades a Normandia, escrits per l’enginyós José Rodríguez, vinculat a UGT i a ERC. En aquests articles descarta que ara mateix tinguem força per guanyar cap enfrontament directe amb l’Estat espanyol i aconsella una estratègia de desgast que implicaria “afeblir la posició internacional espanyola, laminar la seva imatge mediàtica a la premsa internacional, aconseguir més simpaties i suports, aconseguir una base social àmplia, construir un front antirepressiu que debiliti el front antiindependentista”. Plantejat així, ningú amb dos dits de front s’hi pot oposar. Ja és més difícil posar-se d’acord en què serveix per a acumular aquestes forces: quines accions, quines aliances o quina gestió del mentrestant.

L’autor també defensa que aquesta acumulació només és possible a mitjà o llarg termini. En el segon dels articles ho concreta, fet que s’agraeix perquè ara mateix la manca d’horitzons temporals és una de les coses que més desconcerta l’independentisme. L’autor planteja que la vigent legislatura, esgotant-la fins al final, serviria per a acumular les forces necessàries. Novament, ningú entenimentat pot rebatre que tres anys són una inversió intel·ligent si del que es tracta és de guanyar.

Els símils entre la política i la guerra són recurrents almenys des que Clausewitz va deixar escrit que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans (una frase que Foucault va capgirar i que és igualment encertada). Per això després d’aquests articles vaig recuperar L’art de la guerra de Sunzi, el més antic i més referencial llibre sobre temàtica militar, que no tan sols s’ha llegit des del punt de vista dels conflictes polítics sinó que les escoles de negocis n’han sabut veure les virtuts. El capítol tercer d’aquest breu tractat es dedica a la planificació de les ofensives, i el savi xinès va deixar escrit que hi ha cinc circumstàncies que permeten predir la victòria.

La primera: “el qui sap quan cal combatre i quan s’ha d’evitar la batalla serà victoriós”. Això dona la raó a Rodríguez i a totes les veus (algunes de més raonades i d’altres més insultants) que dins l’independentisme defensen el càlcul de forces per damunt de la predisposició permanent al combat.

La segona: “el qui sap utilitzar un exèrcit gran i també un exèrcit petit serà victoriós”. Això ens faria pensar en una actitud menys mecànica amb relació a la correlació de forces. Mai serem tan poderosos com un Estat constituït, però això no ens invalida per enfrontar-nos-hi. Aquesta ha estat la realitat de tots els processos d’alliberament nacional.

La tercera: “el qui té el suport unànime dels oficials i dels soldats serà victoriós”. La translació ens remet a la necessària unitat d’acció independentista. Per assolir-la cal la claredat en els plantejaments i la coherència entre el que es diu i es fa. Però, ara mateix, el debat encara està massa viciat pels ressentiments acumulats d’ençà de l’octubre de 2017 i pel partidisme que no oblida que tenim eleccions a la primavera.

La quarta: “el qui està preparat i espera una distracció de l’enemic serà victoriós”. Un altre criteri que ens convida a no ser ortodoxos en la qüestió de les forces. Cal estar preparats perquè un moment de crisi de l’Estat pugui ser aprofitat, fins i tot si és a curt termini.

La cinquena i darrera és aparentment menys assimilable: “el qui té oficials competents que no pateixen ingerències del sobirà serà victoriós”. Però ens ho podríem prendre com un requeriment de qualitat en els lideratges i un recordatori que, si algú sap com guanyar la batalla, són els i les que trepitgen el terreny.

Sunzi no va deixar escrit un manual per guanyar independentment de les circumstàncies, sinó una sèrie de criteris per analitzar en cada moment els factors clau. Això ens porta a valorar les lluites polítiques com a quelcom dinàmic i no com una mena d’acumulació mecànica de forces. Per això ha d’estar obert el debat sobre si les accions de desobediència ens fan avançar posicions, i no pas descartar tot allò que trenqui la normalitat pel fet de no haver assolit aquesta correlació clarament majoritària.

Atendre només a la correlació, per exemple en el camp sindical, desaconsellava convocar una vaga com la del 3-O i encara més la del 8-N. Perquè teníem i tenim, en aquest cas, un “exèrcit petit”. Però van servir per a avançar posicions: la primera va expressar un rebuig majoritari a la repressió de l’Estat i la segona va servir per enfortir el sindicalisme independentista i els CDR. Aquest és l’art que ens cal aprendre.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).